Han passat ja un dies des del tall de 6 hores de WhatsApp, Instagram i Facebook i continuen sortint comentaris a la premsa i a les xarxes socials. No ha estat ni la primera ni l’última caiguda dels servidors d’aquests serveis pràcticament universals i cada cop que passa, les mateixes preguntes: i ara què?

És tan increïble la dependència que tenim a aquestes plataformes en conjunt (tinguem en compte que WhatsApp va de camí de reemplaçar el telèfon com a servei i ja ha derrotat l’SMS; i Instagram i Facebook ocupen hores i hores del temps d’oci de milions de persones a tot el món) que, com a mai abans, la vida se’ns presenta rara i inquietant davant la perspectiva de no tenir-les a l’abast de la mà. Als qui tenim Telegram (jo ni l’utilitzo, de fet, però el tinc instal·lat) ens va sobtar la quantitat de notificacions de contactes que es donaven d’alta a la plataforma russa durant l’apagada de dilluns. És tal la pulsió i la necessitat de tenir una eina de comunicació 24x7 que, davant una simple caiguda de servei, hem (o han) anat corrent a descarregar una alternativa.

“L’apagada de la setmana passada ens hauria d’haver servit per imaginar un món sense WhatsApp, Instagram, Facebook i la resta d’aplicacions que ja són part de la nostra vida, un món, ara gairebé distòpic, en que segurament ens veuríem “obligats” a viure per una estona analògicament. Però quant el llum de Zuckerberg va tornar a il·luminar-nos va continuar la nostra passiva vida digital”

El mateix ha passat amb Instagram i Facebook. De cop, Twitter es va convertir en una variant, on la gent, en un exercici de metallenguatge, publicava ‘memes’, acudits i nombrosos comentaris sobre la insuportable experiència de no tenir Instagram. No tenir Instagram!!!

Tot i que es vegi a Zuckerberg com una mena de dolent perfecte, ambiciós i despiadat, en realitat les seves plataformes el que ens ensenyen són el grau de necessitat que tenim no tant de comunicar-nos com sí de poder comunicar-nos. Ens crea un amarg estat d’incertesa el fet de sentir-nos fora de la xarxa, aïllats en un ostracisme digital. Tenim a l’abast, per tot arreu, estudis publicats sobre l’addicció a les plataformes tecnològiques (fa poc parlàvem de l’addicció dels nens al Fornite) i, caldria reconèixer, que tots estem una mica enganxats al dispositiu, sigui per comunicar-nos, per simplement publicar i compartir o per jugar. Pregunta a qualsevol i pregunta’t a tu mateix per quantes coses que hagis pogut oblidar a casa en sortir un dia qualsevol a la feina, et motiva a tornar a buscar-lo.

Per altra banda, el polèmic article de Roger McNamee a ‘TIME’, ben presentat per una polèmica portada, és lapidari: afirma que la megaempresa de Zuckerberg representa el que en cercles universitaris s’anomena ‘capitalisme de vigilància’, reclamant una prompta intervenció parlamentària i estatal al cors de les tecnològiques, fent-les culpables d’una pèrdua de qualitat democràtica en assumir una posició neutra i acrítica, on els algoritmes -segons el seu argumentari- només ajudarien a individus a relacionar-se entre sí. Aquesta posició, que des de la crisi de Cambridge Analytica al 2016 és cada cop més present, en la meva modesta opinió no marca que els usuari majoritàriament són adults i responsables i que tenen la plena llibertat de deixar de ser consumidors del productes de Facebook Inc. amb només un clic. Ningú no ens obliga a fer servir les xarxes de Zuckerberg.

Un altre cop es tracta de Control vs. Llibertat: el debat etern.

L’apagada de la setmana passada ens hauria d’haver servit per imaginar un món sense WhatsApp, Instagram, Facebook i la resta d’aplicacions que ja són part de la nostra vida, un món, ara gairebé distòpic, en que segurament ens veuríem “obligats” a viure per una estona analògicament. Però quant el llum de Zuckerberg va tornar a il·luminar-nos va continuar la nostra passiva vida digital.