Havia de passar més aviat que tard. A Castelló, a unes poques hores de cotxe de casa nostra, ja tenen el primer cas a tot el món d'un menor ingressat a l'hospital per una forta addició als videojocs. Al Fortnite, per més detalls. L'adolescent, segons les cròniques, a partir d'una pèrdua a la família, va passar de ser un noi més, amb altes qualificacions escolars i amb les relacions típiques d'un jove de la seva edat, a una persona que, al moment d'entrar al centre per tractar-se per 2 mesos, havia deixat de menjar, de dormir unes hores normals i fins i tot d'higienitzar-se, tot per jugar la quantitat més gran de temps possible al joc.
Ja vaig escriure un article sobre el Fortnite i el seu poder comercial i empresarial, però potser ara sigui el moment d'analitzar l'altra punta del problema, tot recordant que l'OMS en 2018 ja va incloure l'addicció als videojocs dins dels trastorns mentals.
Els pares cada cop treballem més hores, alguns unes quantitats impossibles de conciliar amb la vida familiar, amb nens literalment a mercè de jocs en línia, pantalles i partides infinites. No és difícil entendre que la temptació d'enganxar-se a aquestes plataformes on es presenten reptes permanents, ‘amics’ i contrincants a tots el món i un bombardeig incessant d'estímuls visuals i sonors, és alt, sobretot perquè a altres plataformes transversals com ara YouTube o Twitch, pot seguir-se a altres jugadors que comenten estratègies i trucs, fins i tot en directe. Com a marc de referència tenim que a Espanya es juga, de mitjana, 6,6 hores a la setmana, lluny dels anglesos que ho fa per sobre les 9 hores, el doble d'homes que de dones, qui representen el 34% dels jugadors.
“El temps lliure dels menors és un tema que hauria de preocupar-nos a tots, ja que ells són el futur de la societat. La realitat i l'oferta és la que és i, com a pare, no puc esperar que el meu fill busqui, quan no està a l'escola o fent deures, les obres completes de Nietzsche a internet, però estic convençut que el cas de Castelló és molt més usual del que podria semblar. I això anirà a més”
Les opcions aquí són poques: prohibició, cosa més aviat inútil, donat que cada cop més infants tenen dispositius mòbils, fins i tot a l'escola, amb WiFi free a tot arreu, o plantejar un veritable canvi de model laboral-familiar, on l'Administració també aporti, oferint, als casos on les càrregues horàries siguin altes, més alternatives de lleure pels menors (alternatives de qualitat i no pàrquings de fills, com a algunes ludoteques on posen als nens davant d'una televisió) a preus que no siguin prohibitius i a les hores necessàries (les famílies amb altes càrregues horàries no fan, precisament, horari de funcionariat). I també els pares hem de dedicar el temps més gran possible de qualitat per prevenir aquestes problemàtiques: quedar-se al sofà hipnotitzat mirant futbol i jugar Fornite no està massa lluny.
Els professionals adverteixen que el consum de videojocs es fa a edats cada cop més primerenques (tinguem en compte que Fornite és recomanat per majors de 14 anys i només cal veure l'edat de nens a les escoles andorranes amb motxilles amb personatges del joc), amb la qual cosa recomanen establir límits ben clars i definits (des del mòbil es pot programar que en determinades hores la maquina, simplement, no es pugui engegar) i fomentar la pràctica d'altres activitats, així com allunyar els dispositius de les habitacions dels menors.
I això seria només el principi. El temps lliure dels menors és un tema que hauria de preocupar-nos a tots, ja que ells són el futur de la societat. La realitat i l'oferta és la que és i, com a pare, no puc esperar que el meu fill busqui, quan no està a l'escola o fent deures, les obres completes de Nietzsche a internet, però estic convençut que el cas de Castelló és molt més usual del que podria semblar. I això anirà a més.
A qui l'interessi el paper de l'estudi clínic d'aquest cas, pot descarregar-se'l AQUÍ.
Comentaris