Entre allò diví i allò terrenal i els goigs de les ‘maripilis’

Ho han fet entre la divinitat de la litúrgia i allò terrenal que simbolitza el pa i les fartaneres. I cantant els goigs fins al darrer punt. Cosa de ‘maripilis’, ja ho veuran. I és que celebrar un aplec de tradició ancestral com el de Canòlich és d’allò més joiós. Si la calor no colla en excés, els núvols carregats respecten la jornada i la multitud no és gernació, molt millor, que volen que els digui. I, amb el degut respecte, quedi dit, si en lloc de la rigidesa de l’arquebisbe hi poses la ‘xispa’ d’un ‘servent de base’ com mossèn Pepe, millor que millor.

Com sol ser costum, una bona part dels assistents a l’aplec hi han acudit ben aviat i ho han fet a peu. I enguany no han trobat cap ensurt. Que l’any passat hi va haver ‘botellot’ a base de rebentar les neveres preparades per servir els feligresos i devots. La missa de 10 ha omplert a vessar el santuari just després de beneir els pans. 6.000, 300 sense gluten. N’hi ha hagut prou per servir-los a tots els que s’han acostat al santuari. I ja se sap, els qui treballen -forners a banda- són les autoritats. Les parroquials majoritàriament i després, les nacionals. Vaja, el cap de Govern i el síndic general després de la missa. Ai, la missa!

La missa de 10 ha omplert a vessar el santuari just després de beneir els pans. 6.000, 300 sense gluten, repartits per les autoritats presents a l’acte

Hi ha hagut sardanes, hi hagut ciris a dojo. Canòlich és molta Canòlich. I l’any 801 després de la troballa, malgrat tenir feligresos d’arreu, els lauredians han estat més protagonistes que mai. S’han pogut fer la festa més seva. Sense tan estrès, sense tanta massificació. I han acudit a la missa major, en gran mesura, com a prèambul d’una baixada de nou a peu cap a casa -els vorals d’Aixovall, de Bixessarri, donaven nota d’aquells que havien estacionat, alguns de qualsevol manera, per continuar a peu fins al cim de Canòlich.

L’aplec té una doble vessant molt clara. Ho ha recordat el cònsol major lauredià, Cerni Cairat. Canòlich “continua sent litúrgia, un acte de fe. Però és d’allò més interessant de comprovar com la celebració divina s’ajunta amb temes terrenals” que converteixen l’esdeveniment en una cita popular, tradicional. Intergeneracional, fins i tot. Canòlich, el santuari, “és un dels actius que la gent valora més”, ha destacat Cairat després del primer repartiment de pans, tot incidint que no es descarta des del comú potenciar una ruta de capelles i capelletes per la parròquia.

‘GOT TALENT’

A Canòlich -visitat de diumenge a divendres per 310 persones- s’hi reuneix gent de tota mena cada darrer dissabte de maig. I el secretari d’Estat és un pelegrí més com ho pot ser la ministra dipositant un ciri a la verge. Que sí, que Sant Julià té una nodrida representació institucional. I molt talent. Que li ho diguin a mossèn Pepe Chisvert, que per un moment semblava que havia dissenyat la missa com un concurs televisiu de música. Ep, tot sia dit de forma positiva i constructiva. El ‘got talent’ lauredià enganxa. Res de les cotilles de la celebració dels 800 anys. Mare de Déu quanta rigorositat quan la cosa es va tan solemne i oficial. 

Pepe, el mossèn, és capaç de beneir dos cops les autoritats perquè troba que els fa falta una doble ració de bon comportament. O celebra que la verge, Canòlich, tingui el detall de fer ploure quan es necessita, i que la pluja s’aturi quan cal. Quan cal celebrar un aplec per al ressorgir, que en certa manera ha estat el ‘leit motiv’ de l’homilia del rector lauredià, que ha presidit una celebració eucarística ‘canoliquiana’ concelebrant-la amb la resta de sacerdots d’Andorra. 

La cobla Ciutat de Manresa ha amenitzat la missa com abans havia tocat les sardanes. (Els músics també han tingut ració de benedicció, que quedi clar.) I la música -més el ball tradicional de l’Esbart Lauredià- ha estat protagonista també de la missa. Però res ni ningú com el mossèn de Sant Julià. Els lauredians el coneixen prou bé. De fet, mig país el coneix. I per un moment, sobretot al final de l’homilia, ha semblat que es posava en mode Quim Masferrer, ‘El foraster’ de TV3. Mossèn Pepe s’ha guanyat l’ovació dels presents. Sí sí, a mitja missa. Així, amb naturalitat.

Chisvert ha defensat “una Església que basteix ponts, que trenca murs, que sembra reconciliació”

I això que la seva homilia ha tingut missatge. De veritat. I referència explícita al papa Francesc. “Els nostres moments de lluita són una oportunitat de creixement”, ha ressaltat Chisvert parafrasejant, ho ha deixat clar, Jorge Mario Bergoglio. Canòlich, la verge, és “custòdia de les nostres arrels, de la nostra identitat” i “protectora del seu poble”. De Sant Julià en particular, d’Andorra en general. El rector lauredià ha fet una crida a protegir “els més vulnerables”, a donar-los “suport, comprensió i una llar digna”. I que cadascú ho entengui com vulgui. Chisvert ha defensat “una Església que basteix ponts, que trenca murs, que sembra reconciliació”.

El mossèn ha fet també vots perquè tothom sigui “coherent, autèntic”, que és com assegura que ens ha fet Déu “independentment del que pensem, de la nostra identitat sexual o política”. I encara algun clam més: “Parlar de pau als que volen guerra” o “de vida als qui defensen la mort”. I prodigar respecte per aquells que busquin humiliar, calumniar, insultar “especialment des de l’anonimat. Que poc digne!” I ha llançat un interrogant: com acabar amb els missatges feridors que es pronuncien, sobretot, a través de les xarxes socials. 

S’ha dit, els quatre o cinc minuts, potser algun mes, que Chisvert ha dedicat a l’homilia han estat d’allò més seguits. Molt. S’ha guanyat els aplaudiments i, després, ja havent fet la benedicció del terme i havent fet combregar aquells que ho han desitjar, ha fet brollar més d’un somriure mullant més del compte els polítics i fent les seves demandes. Que, ha dit, això també ho tenen, els capellans: saben demanar. I saben, ho intenten, cantar. I si es tracta dels Goigs de Canòlich, tots sencers. Encara que siguin llarguíssims. Però les tradicions, no es toquen. I si els goigs no es canten sencers, “les ‘maripilis’ ens maten”. Paraula de mossèn. El goig d’un aplec. Diví, terrenal. Del poble, en tot cas. ‘Laurèdia power’.