L’1 de maig un amic m’envia per WhatsApp un muguet i creuem per escrit unes poques frases. Em diu que està bé, “mirant de reinventar-se mentalment”. 

Acabada la breu conversa, penso sobre si a mi també no em convindria “reinventar-me”. Per no copiar-lo massa, vaig dir-me sinó seria millor, o més modern, “me ressourcer” durant el confinament. 

En la meva activitat professional, en congressos i seminaris sobre temes turístics, havia sentit els ponents de parla francesa repetir que les vacances eren un bon moment per “se ressourcer”. No entenia massa que volien dir. 

Fins el que sé jo de francès, “ressource” vol dir recurs; però deduïa –o millor dit– intuïa que era alguna cosa destinada al benestar individual; sabedor, això sí, que les formes pronominals dels verbs francesos sempre poden sorprendre a un catalanoparlant. 

Per aquest motiu vaig consultar la web de l’Académie française, que té una pàgina sobre el bon ús de les paraules: “DIRE, NE PAS DIRE”. Segons el judici del acadèmics francesos, “se ressourcer” és un neologisme pretensiós i confús; per ells, seria més correcte dir “on part retrouver des forces, la sérénité, le calme”. 

Ara no puc “partir” a cap lloc, sense els permisos de Martínez Benazet, Illa i Véran. Però l’Académie té solucions per a tot: per evitar l’ús del neologisme en forma pronominal suggereix dir retorn a “la source”, a les arrels. I això ho puc fer confinat.

Avui dia, dóna la impressió que els 'cracks' de les ciències (dels impostors, millor no parlar), han sortit per generació espontània. Ja ningú diu d’un metge “va ser alumne del Dr. Valentín Matilla o del Dr. Ramón Parés”; ara, el 'prestigi' te’l dóna un curs en alguna universitat estrangera. Segurament els coneixements especialitzats que en treuen són d’un nivell altíssim, però semblaria – per la seves actituds- que alguns d’aquest 'cracks' no han tingut 'mestres'. Què trist! 

Faig llista de les meves arrels, les primeres són familiars: pare, mare, tietes i oncles; desprès les del poble, de Canillo, i els estius al poble del pare; d’altres més recents, que afaiçonen el caràcter i els coneixements, són les adquirides als llocs on es treballa al costat de persones que m’han après moltes coses, Evidentment, no puc oblidar les influències acadèmiques: els “mestres”, en el sentit més ampli, que m’han aportat coneixement, mètode, actitud ètica... i crítica.

Tinc el sentiment que la meva generació, i les següents, tenim tendència a no recordar suficientment el deure contret amb els nostres mestres.

Un oncle meu, metge, ens explicava amb emoció les classes que havia rebut de Don Santiago (Ramón y Cajal) en l’antiga facultat de Carlos III de Madrid. 

José Maria Xandri, un dels meus catedràtics de l’Escola d’Enginyers Agrònoms de Madrid, recordava a les seves classes un mestre seu, Juan Marcilla Arrazola, catedràtic de Microbiologia Agrícola i introductor de la viticultura i l’enologia científica a Espanya.  

Avui dia, dóna la impressió que els 'cracks' de les ciències (dels impostors, millor no parlar), han sortit per generació espontània. Ja ningú diu d’un metge “va ser alumne del Dr. Valentín Matilla o del Dr. Ramón Parés”; ara, el 'prestigi' te’l dóna un curs en alguna universitat estrangera. Segurament els coneixements especialitzats que en treuen són d’un nivell altíssim, però semblaria – per la seves actituds- que alguns d’aquest 'cracks' no han tingut 'mestres'. Què trist! 

Fa uns dies, recordava en un escrit al professor de matemàtiques que, entre lliçó i lliçó, aprofitava per parlar-nos d’Henri Poincaré i de la metodologia en les ciències.

El professor es deia Enrique Ballestero Pareja, desprès de del seu pas per la càtedra de matemàtiques aplicades, va donar-nos un curs d’Economia de l’Empresa. 

Posteriorment Ballestero va ser professor d’Economia i catedràtic a l’Escola Politècnica de València. 

Un dia, en la classe d’Economia de l’empresa, per ensenyar-nos la diferència entre “eficàcia” i “eficiència”, va recórrer a una de les seves aficions: la sarsuela. Ens va dir: “el treball de les espigoladores de “La rosa del azafrán”, que passen darrera els segadors recollint les espigues que han quedat a terra, és d’una gran eficàcia, però convindreu amb mi que no és un treball eficient”. Crec que cap dels alumnes d’aquell curs, no hem tornat a confondre els dos conceptes.

Anys desprès, em va caure a les mans un dels seus llibres: ‘Principios de economía de la empresa’; en fullejar-lo vaig topar a la pàgina en la que repetia l’exemple pedagògic de les espigoladores de la sarsuela. 

La lletra d’un dels passatges més famosos de l’obra, que jo recordava bé perquè l’havia sentit cantar a la meva mare, també molt aficionada al “género chico”: 

¡Ay, ay, ay, ay!...

¡Qué trabajos nos manda el Señor!

Levantarse y volverse a agachar,

todo el día a los aires y al sol.

¡Ay, ay, ay, ay!...

Ten memoria de mí, segador;

no arrebañes los campos de mies,

que detrás de las hoces voy yo.

A més d’aclarir conceptes econòmics, la lletra de la sarsuela ens il·lustrava sobre altres pràctiques ‘humanes’: les freqüents conxorxes que poden establir-se entre els segadors “de las hoces” i els que passen darrere.

No vull propagar sospites gratuïtes i genèriques; però, en el cas concret de la compra dels tests d’anticossos, es necessiten moltes més justificacions que les que ha donat el ministre Benazet; la diferència de 500.000 euros és inacceptable i la desencusa dels certificats de qualitat es un atemptat a la intel·ligència particular i col·lectiva

En alguns contractes públics que es fan en situacions excepcionals, hem d’estar vigilants per evitar un cert tipus de desviacions i de col·laboracions informals (atípiques i poc transparents) entre el sector privat i el públic; el procediment d’urgència no pot justificar-ho tot. Cal que estem molt atents per a que ningú pugui aprofitar l’ocasió per “arrebañar” a dojo. 

No vull propagar sospites gratuïtes i genèriques; però, en el cas concret de la compra dels tests d’anticossos, es necessiten moltes més justificacions que les que ha donat el ministre Benazet; la diferència de 500.000 euros és inacceptable i la desencusa dels certificats de qualitat es un atemptat a la intel·ligència particular i col·lectiva. La 'salut' democràtica també és fonamental i mereix que, entre tots, la cuidem i no la deixem sense defenses en front del virus, sempre amenaçador i present, de la corrupció. 

En els episodis de crisi (sanitària) en el marc d’una crisi més profunda de valors, un dels primers cribratges a exigir és el de separar el gra de la palla, destriar els científics rigorosos dels impostors; delimitar els capricis del poder de les necessitats sanitàries i, aquestes necessitats de les operacions de màrqueting patriòtic. 

Don Enrique Ballestero va morir en 2014. A més a més de la seva tasca docent, va ser diputat al Congrés dels Diputats en tres legislatures. Sempre el recordaré amb admiració i gratitud.