És un dels canvis que s’ha introduït al projecte legislatiu (oficialment llei de la llengua pròpia i oficial) durant el treball en comissió que ha deixat tot el text preparat per a la seva votació al ple dijous vinent. El text deixa clar la voluntat de protegir el català i, sobretot, de refermar el fet que s’ha de garantir el dret de tota persona a ser atesa en la llengua oficial. De fet, les modificacions fan que ja no es parli només d’iniciar les converses sinó de fer tota l’atenció en aquest idioma.
Es vol garantir que l’atenció al públic sigui en aquest idioma i, en segons quins àmbits, es dona poc marge als treballadors; per exemple, en el cas del transport públic es deixa clar que conductors i altre personal “només canvien de llengua si l’interlocutor no entén el català”
La llei manté el règim sancionador original. El càstig més modest és una reprensió privada en cas d’infraccions lleus, però també es preveuen multes econòmiques: d’un mínim de 600 euros fins als 60.000. En aquest sentit, un fet que s’ha canviat és el temps durant el qual es considera que hi ha reincidència. La llei original establia només un any i, ara, ha quedat duplicat, fins a dos.
Ara bé, el text incorpora dos apartats que volen evitar que les empreses o l’administració hagin de pagar per una mala praxi que sigui directament imputable al treballador que està de cara al públic. En l’article 44, es marca qui és responsable de la infracció i es deixa clar que, en el cas d’una activitat comercial, industrial o de serveis, ho és la persona física o jurídica que en sigui titular. I aquí és on, via esmena de Demòcrates que s’ha acabat negociant i pactant en comissió, s’indica que “la responsabilitat que s’estableix (...) s’entén sense perjudici del dret de repetició que correspon al responsable designat contra l’infractor sempre que el primer acrediti que ha posat a disposició del darrer les eines, les facilitats i les instruccions suficients per tal de donar compliment a la Llei”. És a dir, que una empresa podria acabar reclamant a l’empleat l’import econòmic de la multa si demostra que ha posat tots els mitjans necessaris perquè aquest conegui i sàpiga atendre el català.
L’article també fa una referència als treballadors públics. En cas d’infracció, com amb una empresa, és responsable l’administració, però aquesta té el dret “d’incoar el règim disciplinari contra la persona que de facto hagi incomplert l’obligació d’utilitzar la llengua nacional”.
Aquest aspecte cobra la seva importància un cop confirmat que els canvis han fet el text més ambiciós. Per exemple, allò on, originalment, es demanava bàsicament l’inici d’iniciar la conversa en català, ara es va més enllà. Es vol garantir que l’atenció al públic sigui en aquest idioma i, en segons quins àmbits, es dona poc marge als treballadors. Per exemple, en el cas del transport públic es deixa clar que conductors i altre personal “només canvien de llengua si l’interlocutor no entén el català”.
En el cas dels equipaments sanitaris i socials, es remarca que “el personal (...) té el deure de conèixer la llengua oficial i d’expressar-s’hi, sense perjudici de fer servir altres llengües quan sigui necessari per atendre els usuaris que no comprenen el català”. El text original ja preveia possibles excepcions autoritzades pel Govern. Ara bé, a instàncies de Concòrdia, s’ha incorporat un requisit més: si n’hi ha alguna, s’haurà de publicar al BOPA.
També s’és més exigent en l’àmbit educatiu. Es deixa clar que el professorat dels centres, incloent-hi els privats que emeten titulacions estatals o el de les llars d’infants o altres activitats formatives, culturals i artístiques impulsades des de l’administració o per entitats que rebin recursos públics, hauran de “conèixer la llengua d’acord amb les exigències de la seva tasca docent”. I només s’estableix l’excepció a aquells docents estrangers que exerceixen de manera puntual.
La llei també estableix que les administracions hauran de fomentar la promoció d’obres audiovisuals en català. Ara bé, no s’ha acceptat, tal com demanava Concòrdia, que s’estableixi cap quota d’exhibició de pel·lícules als cinemes en la llengua oficial. Pel que fa a congressos, simposis o esdeveniments esportius que es facin al país, hi haurà llibertat d’elecció d’idioma per a l’organitzador, però els anuncis que es facin al país hauran de ser en català. Ara bé, aquells que siguin “acollits” per una administració andorrana o rebin una subvenció pública, sí que hauran d’emetre versió en la llengua del país de qualsevol comunicat o documentació destinada als mitjans o al públic general.
El canvi més transcendent de la llei, tal com es va explicar, és el que afecta la necessitat d’acreditar un nivell mínim de català per accedir a permisos de residència i treball. Aquesta obligació, cal recordar, es farà extensiva en un termini de cinc anys a qualsevol altra autorització. Per tant, per exemple , també hauran de conèixer la llengua oficial els creadors de contingut digital que s’han instal·lat al país darrerament o els esportistes d’elit.
Comentaris (50)