En Julio, de 54 anys, és portuguès com l’home que el va esclavitzar des del 2007 fins al 6 de novembre del 2019, quan va precipitar-se d’un marge i va patir lesions molt greus que, aparentment, si el masover que el tenia treballant hagués pogut també ho hauria amagat. De fet, com en altres ocasions, pretenia baixar en un vehicle el ferit cap a l’hospital de la Seu. I és que per molt que aquest resident -ara legal, llavors invisible a ulls de qualsevol administració almenys andorrana- ho hagués demanat en vàries ocasions, mai se’l va cotitzar a la Caixa Andorrana de la Seguretat Social (CASS), mai va tenir cap autorització de treball.
En Julio fa dies que espera la sentència de la sala civil del Tribunal Superior (TS) per intentar tancar un malson que va viure durant 150 mesos i 6 dies. Un malson que ni tan sols va percebre com a tal malgrat que el tracte degradant que va patir era evident. Treballava cada dia des de 2/4 de 7 del matí a les 8 de la tarda. Dissabte inclòs. I diumenge, de 2/4 de 7 del matí a poc abans del migdia. Cobrava el sou mínim equivalent a 40 hores mensuals i sempre en negre.
Durant els set primers anys, l’home esclavitzat va viure a la finca de Casa Auvinyà, on disposava d’una habitació petita per dormir, sense calefacció, on compartia lavabo amb la família del masover. Li feien menjar, una vegada al dia, diferent del de la resta de la família, sovint amb productes congelats des de feia molt temps, i on es rentava la roba al carrer, amb una mànega de pressió. En les diverses ocasions que l’home va patir accidents laborals havent-se fet mal a la cama dreta, a les costelles -degut a què li va caure a sobre una màquina de tallar herba- i a altres llocs, l’home no va ser mai visitat a urgències o al metge.
Treballava cada dia des de 2/4 de 7 del matí a les 8 de la tarda. Dissabte inclòs. I diumenge, de 2/4 de 7 del matí a poc abans del migdia. Cobrava el sou mínim equivalent a 40 hores mensuals i sempre en negre. No el van cotitzar mai a la CASS ni li van formalitzar mai la residència legal
A Andorra, és clar. Li feien servir la targeta sanitària que tenia de Portugal, on havia treballat de serraller fins abans d’aterrar a Andorra buscant una vida millor, per accedir a la sanitat universal espanyola. El van dur a la Seu com van poder en les altres ocasions. Però aquell 6 de novembre les lesions eren massa greus. I es va descobrir tot. Uns mesos després, el febrer del 2020, va ser detingut el masover que el tenia empleat. La víctima, un home sense estudis i amb dificultats per relacionar-se -no és que no tingui estudis, és que no sap escriure i ben poc llegir, potser algun número i poca cosa més- feia totes les tasques agrícoles hagudes i per haver, i encara els propietaris de la finca li encarregaven alguna feina més les poques hores lliures que li quedaven. Aquelles sí, ben remunerades.
Quan el masover que l’explotava va ser detingut, se’l va condemnar per la via ràpida com autor responsable d’un delicte menor d’imposició de condicions abusives de treball, a una pena de dos mesos d’arrest nocturn condicional qualificat a satisfer l’import que es fixi en concepte de responsabilitat civil en un període de dos anys. N’han passat més de quatre. En primera instància la Batllia va fixar que li corresponien a l’home, per diversos conceptes, 332.978,27 euros. Però el masover, l’abusador, l’esclavitzador, l’explotador, no hi està pas d’acord.
De fet, quan en Julio va estar ingressat a l’hospital va rebre diverses amenaces. I moltes visites estranyes que no es van acabar d’investigar en profunditat. Ara la sala civil del Tribunal Superior ha de decidir si la indemnització acordada per la Batllia s’ajusta al que ha de ser i les quantitats són correctes. I és que una primera cosa que rebat, que qüestiona el masover, és que la indemnització hagi de correspondre al que li hauria d’haver pagat per la feina feta. I aquests són els càlculs que ha fet la Batllia. Tants dies, tantes hores, a tant preu incrementat amb el que pertoqui en concepte d’hora extra, més festius treballats, vacances… va sumant i arriba a una quantitat.
El condemnat per abusar considera que només li ha de pagar, en tot cas, el darrer mes perquè no se’l va condemnar a abús continuat. I la Batllia li va desestimar aquest argument dient-li que quedava clar que l’abús era des del primer dia, des del 2007, i que si això no és continuat, que s’ho faci mirar. També al·legava que no es podia analitzar el cas per la via de la Llei del codi de relacions laborals sinó per la normativa que vincula el sector de la parceria. I aquí el Tribunal de Batlles li recorda que el parcer és el masover. Ell, vaja. I que hi ha documentació pel qual la propietat de les terres li atorga els poders de gestió al masover.
El condemnat per abús laboral reconeix que com a molt ha de pagar la darrera mensualitat perquè no el van condemnar a abús continuat, i la Batllia li replica que la condemna deixa clar que les condicions degradants es van donar des del primer dia de relació laboral
Per tant, la relació de parceria és entre la propietat -que gràcies a aquests acords privats queda lliure legalment de tota culpa i responsabilitat envers la situació que vivia l’explotat a la seva finca- i el masover. I que si aquest darrer té empleats, aquests s’han de regir pel codi de relacions laborals i, per tant, que no es faci l’orni. I encara en última instància ve a dir el condemnat que si el que se l’obliga a pagar és raonable… doncs farà l’esforç, però que més de 300.000 euros no els pot assumir. Així, tan pinxo. I què podria assumir? Uns 20.000 euros. Quant valen dotze anys mig d’esclavatge? Això és el que ha de decidir la sala civil del Tribunal Superior.
La Batllia va ser molt contundent en relació amb les al·legacions del masover per evitar indemnitzar l’home esclavitzat. L’únic que va aconseguir és que es fes fora d’aquest procés d’execució de la sentència la Caixa Andorrana de la Seguretat Social (CASS). La parapública va treure el cap per intentar recuperar el que s’hauria d’haver cotitzat de l’home explotat. Però la Batllia li indica que res té a veure la indemnització de la víctima amb el fet que a la CASS no li hagin abonat els punts que s’haurien d’haver cotitzat. Per tant, si vol, si ho creu adient, la Seguretat Social haurà d’obrir el seu propi procés.
I tot plegat en l’Andorra del segle XXI. No pas la prehistòrica, no. La prepandèmica. La de fa quatre dies. O encara no cinc anys, vaja.
Comentaris (23)