És aquest una mica de l’actual Raonador del Ciutadà. A ulls públics no era qui tenia més opcions però, justament, en l’àrdua tasca política d’anar desfullant la margarida i descartar predilectes dels altres Cañada en va sortir guanyador. L’administració la coneix de dalt a baix. I per la seva formació, fins i tot a nivell de recerca i investigació té també certa experiència. Malgrat que en la seva primera compareixença com a titular del càrrec ja va anuncia que portaria un dossier a la fiscalia, el relatiu als obrers peruans, assegura que pretén mantenir un perfil baix.
Xavier Cañada aspira a ser resolutiu però sense fer gaire soroll. Considera que la institució està per sobre de la pugna política i, manté, no vol donar ales als dirigents polítics perquè puguin posar el Raonador del Ciutadà en la diana mediàtica, en l’aparador públic constant. Ha ampliat horaris d’atenció i està obert a rebre qualsevol persona o col·lectiu sia pel que sia. Si escau, ja derivarà a l’organisme o institució que pugui atendre millor del que ho pugui fer la institució que dirigeix.
Escolti, què el va motivar a presentar-se per raonador?
Doncs em va motivar diverses coses, i especialment els meus fills. Crec que es pot canviar la societat en què vivim. I llavors una manera de fer-ho és participar i participar de manera activa. Com el tema del raonador, penso que s’encabia bastant amb el meu perfil, jurídic, tècnic, amb certa sensibilitat social, doncs per aquesta raó mai presentar.
“Vivim temps postnormals. Temps postnormals vol dir canvis sobtats, molt ràpids, el context socioeconòmic, laboral, de fa un any, o el mateix mercat de l’habitatge no és el mateix fa quatre mesos al d’ara. Coses que abans trigaven molt a canviar. Ara, en un no-res, les circumstàncies canvien”
Jo no sé si vostè partia de favorit o no, però en tot cas no semblava, de portes en fora, que ho hagués de ser. De portes endins sí que algú parlava de vostè. En tot cas sí que es dona amb vostè un perfil que fins ara no havia tingut el Raonador, que normalment han estat persones d’una certa edat, gairebé retirats de la vida professionalment activa… Vostè és un funcionari de carrera que ha passat per diversos departaments. Des de la policia i al gabinet jurídic de Govern passant per la direcció d’Afers Socials. No sé això per a la institució pot tenir alguna repercussió.
Jo ho desconec, el que sí que tinc clar és que el Raonador és un servidor públic que té unes competències perfectament delimitades per la llei, que són prou àmplies per fer moltes coses i llavors el que he pretès des del minut 1 és desenvolupar-les i estendre tot l’abast del marc competencial que em dona la llei.
Fins a quin punt els seus antecessors i especialment els dos darrers, marquen la seva feina a venir i fins i tot el paper de la institució?
Miri, li faré una apreciació. Vivim temps postnormals. Temps postnormals vol dir canvis sobtats, molt ràpids, el context socioeconòmic, laboral, de fa un any, o el mateix mercat de l’habitatge no és el mateix fa quatre mesos al d’ara. Llavors jo no li puc dir pel treball dels meus antecessors. El que sí sé és que les coses abans trigaven molt a canviar. Ara, en un no-res, les circumstàncies canvien. Fixem-nos, per exemple, que en menys de quatre anys hem tingut una pandèmia, dues guerres, etcètera. Això probablement hauria estat impensable fa deu anys o quinze anys.
Quan vostè fa un parell de mesos va arribar al càrrec, es troba gaires dossiers oberts sobre la taula o el seu antecessor els tanca tots. Quina herència ha rebut?
Em trobo algun dossier obert, però perquè els dossiers no es poden tancar el mateix dia, ni la mateixa setmana, ni en un mes. Per què? Perquè vas acumulant documentació, vas agafant informació i llavors decideixes si obres, si no obres, si tramets, quina recomanació pots fer i demés. No li puc dir res en especial de la feina que va deixar el meu predecessor oberta, per dir-ho de manera. Jo crec que el dia que me'n vagi jo, suposo que deixaré els dossiers oberts perquè és materialment inviable tancar-los.
“(Afer obrers peruans) Una de les coses que caracteritza el tema del tràfic de persones és la detecció tant des del punt de vista de la víctima, que moltes vegades no sap que és víctima d’aquesta pràctica, com des de l’administració. Hi ha molta por. I és lògic que hi sigui. Hi ha hagut casos en què les famílies, en el lloc d’origen, han estat amenaçades per si el seu familiar desplaçat xerra. Jo crec que això és el que frena i tenen aquesta reticència a acudir a les autoritats”
Però hi havia alguna qüestió de calat? L’habitatge és un tema transversal que s’ha trobat, no sé si obert o tancat, però que l’haurà de reobrir. No sé si hi ha algun altre dossier de calat que potser la gent del carrer no hi pensem i que vostè s’ha trobat, potser també sense pensar-hi.
De calat, no. Hi ha qüestions, queixes concretes d’administrats davant les quals l’administració, tal com diu la llei, té un mes per respondre i per tant està dins el termini, per dir-ho de manera.
Aquests dos mesos ha estat vostè més proactiu presentant-se o anant a furgar qüestions o ha hagut de ser reactiu a certes peticions que hagi fet la ciutadania?
Jo crec que hem estat 50 i 50. És a dir, hem estat proactius i sobretot hem anat a tocar les portes perquè la gent ens conegués i veure, agafar la temperatura, veure què succeïa; i un altre 50% hem estat aquí atents i agafant les queixes i rebent la gent.
Vostè ja estava al gabinet jurídic de Govern, o sigui que alguns problemes de la ciutadania, ni que fos d'una altra forma de la que li arribarà aquí, ja rebia i ja tenia la temperatura una mica de certes coses. No sé si vostè, sobretot aquests darrers anys, ha detectat que o la gent té menys por a explicar-se o està més farta del que sigui o és que hi ha tants problemes que diu, mira, allò que es diu en castellà, ‘de perdidos al río’, i s’han viscut les manifestacions més importants fins ara i les protestes més intenses, potser també alimentades per les xarxes socials. No sé, vostè, aquests primers compassos en la institució, com ho viu, com ho sent?
Jo crec que hi ha un grau de crispació, això és evident. Però no li sé dir si és circumscriu únicament i exclusivament a Andorra, sinó que jo crec que traspassa les fronteres i hi ha un malestar, i jo penso que l'interessant és que cadascú, de manera individual, pugui aportar alguna cosa perquè aquesta crispació baixi. Entre tots hem d’intentar desinflar aquest malestar. Cadascú des de la seva posició, tampoc cal fer coses estranyes, sinó que cadascú des del seu lloc de treball, des de la seva posició, pugui col·laborar perquè visquem millor i sigui més amable tot plegat.
Però s’estan sentint veus que fa uns mesos o uns anys, pel que sigui, o no s'haurien sentit o s'haurien silenciat abans de sentir-les. Però a Andorra, que segurament té una característica lleugerament diferent a França o a Espanya, no sé si ara hi ha més atreviment per part de la ciutadania o hi ha la necessitat d’atrevir-se.
Sincerament no li sé contestar. Crec que hi ha una tendència global a manifestar-se i a reivindicar. Els individus versus la societat, llavors lAndorra tampoc queda aïllada en aquest sentit.
Vostè quan va prendre possessió del càrrec va citar, entre altres coses, i em quedo amb tres elements que va dir llavors, que volia una institució més propera a la ciutadania, i que se centraria molt en temes relacionats amb els infants i amb col·lectius vulnerables. Una mica aquest és el seu punt de partida?
Aquest és el meu punt de partida. Canviaria o especificaria això dels col·lectius vulnerables. En aquest sentit entesos com les persones amb discapacitat. Ja la Llei del Raonador l’any 2017 es va modificar i va atorgar el reconeixement d’autoritat estatal en quant al seguiment implementació de la convenció de les persones amb discapacitat i, per tant, tinc un mandat legal de fer-ho, de supervisar-ho, no puc eludir aquest mandat i és el que farem. Hi ha un tema clau i és que són col·lectius que per si sols no es poden queixar. Per exemple, les persones afectades per l’habitatge, que són moltes, evidentment poden venir aquí, poden queixar-se i demés. Però les persones amb discapacitat no sempre es poden queixar, no sempre poden venir aquí i els infants, per naturalesa, ja són un col·lectiu vulnerable. Si aquest col·lectiu els centrem amb aquells infants que han estat retirats dels seus progenitors, doncs encara els fan més vulnerables. Per tant, la institució del Raonador està i estarà, almenys en el meu mandat, al costat d'aquests col·lectius.
“Les persones afectades per l’habitatge, que són moltes, evidentment poden venir aquí, poden queixar-se i demés. Però les persones amb discapacitat no sempre es poden queixar, no sempre poden venir aquí i els infants, per naturalesa, ja són un col·lectiu vulnerable. I si aquest infant ha estat retirat dels seus
progenitors, doncs encara el fa més vulnerables. Per tant, la institució del Raonador està i estarà, almenys en el meu mandat, al costat d’aquests col·lectius”
Això també és així perquè entronca una mica amb aspectes amb els quals vostè s’hi sent còmode o, com a mínim, coneix molt a fons, entre altres coses, perquè al seu dia va ser director d’Afers Socials?
No necessàriament. Jo penso que hi ha el tema legal, que és el que diu el marc competencial de la llei, i després, evidentment, hi ha certa sensibilitat per a aquests col·lectius. Però tenir certa sensibilitat per a aquests col·lectius no vol dir excloure els altres. Per això no hi ha cap problema. De fet en nou setmanes hem rebut dues dones que integren un col·lectiu vulnerable. Dues víctimes de violència de gènere que hem atès i les hem redirigit allà on calia.
Ja li tornaré a demanar sobre els aspectes de les retirades de custòdia, però esmentada vostè la modificació de la llei del 2017, em sembla, amb el que hagués estudiat quan vostè va decidir presentar la candidatura, i per tant hauria de seguir un procés de selecció, i alguna cosa s’havia d’haver mirat de la llei vostè, o amb aquests dos mesos i escaig que porta al càrrec, ha detectat la necessitat que hi hagi d'haver algun desenvolupament legal més, algun canvi o que li doni més prerrogatives? El seu antecessor havia demanat alguns instruments més. Alguns se li van donar, altres no. No sé si vostè detecta la necessitat que la institució pugui tenir algunes prerrogatives més o algun canvi d'orientació.
Jo crec que és massa aviat per dir-li-ho. Sí que m’he adonat que una mediació o una intervenció entre particulars penso que seria adient i ja li dic que és massa aviat per fer una valoració en aquest sentit.
Parlava vostè de la vulnerabilitat dels infants que a més a més estan apartats de les seves famílies per raons x. Es retiren gaires custòdies a Andorra. Vostè té la sensació que retiren moltes custòdies? Fins i tot s’ha sentit dir a un col·lectiu com Stop violències, per exemple, que aquí, al país, es retiraven custòdies a tort i a dret.
No li sé dir perquè a dia d’avui encara no tinc les dades. Fa únicament nou setmanes que estic al càrrec. Són dades que he demanat al ministeri d’Afers Socials, que per cert hi ha una excel·lent comunicació, tot s'ha de dir. No tinc encara les dades, no li puc dir.
Dins d’aquest col·lectiu de certa vulnerabilitat a priori es detecta en l’ambient alguna altra dificultat? Penso per exemple en una fundació que ha de gestionar algun d'aquests col·lectius vulnerables com ara les persones genèricament tutelades. No sé si vostè ha tingut l’ocasió ja de reunir-se o de mantenir algun contacte amb aquesta fundació. L’hagi tingut o no, sembla que avui no acaba de donar resposta al que es necessita.
En breu tindré una trobada amb la responsable de la fundació…
Jo em demano qui és la responsable.
Aquest és un altre tema. Jo crec que després de la intervenció de BPA i amb la retirada del suport de BPA a la fundació es va quedar una mica coixa. I la fundació ara mateix està, al meu parer, infrafinançada. I llavors això implica dues coses. Una, que vagin justos de personal i, l’altra, que també hi hagi una mena d’indefinició. Per què? Perquè precisament ja no parlem de tutela, sinó parlem de mesures de suport i per tant s'hauria de redefinir el que és la fundació. Jo crec que és cabdal que a Andorra hi hagi una fundació, una o diverses fundacions o institucions, que s’encarreguin d’aquestes persones, de les persones que en un cert moment de la seva vida es detectin mancances pel seu dia a dia i que algú es faci càrrec d'allò que no pot arribar. Com les gestions administratives, gestions mèdiques… Penso que s’hauria de redefinir o de reajustar tant conceptualment el que és la fundació com sobretot el finançament públic. Hi ha uns patrons que no diré que hagin han quedat desfasats però sí s’haurien d’implicar altres actors que ara no hi són… No ho sé, s'hauria de repensar tot això.
“Amb la retirada del suport de BPA a la fundació tutelar es va quedar una mica coixa. I la fundació ara mateix està, al meu parer, infrafinançada. I llavors això implica dues coses. Una, que vagin justos de personal i, l’altra, que també hi hagi una mena d’indefinició”
En tot cas, aquí el Govern sí que va assumir molta més participació financera en aquesta fundació. Justament quan hi va haver tota la ‘moguda’ amb el seu secretari o vicepresident fins i tot amb una detenció pel mig, llavors també va remoure moltes coses i el Govern va decidir fer una aportació més gran.
Sí. Però jo desconec les dades, les xifres. Però jo el que sí sé és que cada vegada hi ha més persones que necessiten mesures de suport i, evidentment, quan més usuaris tenen, més suport econòmic necessiten. Això és evident.
Per què hi ha més persones que necessiten suport? Ja sé que no li toca a vostè gestionar-ho. Però és aquesta mena de segona pandèmia de la qual ara parlem, la pandèmia de salut mental, que ens està trastocant una mica i també altera fins al punt que hi ha persones que pel motiu que sigui acaben incapacitades, o no són prou vàlides o autònomes… No sé si vostè aquests dies també han notat algun element relacionat amb aquesta segona pandèmia…
Jo crec que hi ha diverses coses. La primera és l'esperança de vida. Vivim més anys. La segona és que els mecanismes de detecció de patologies o de situacions anòmales són millors. És a dir, l’Estat o la societat en general no deixa ningú al marge o al carrer i per tant s’activen els mecanismes. Ara que estiguem dimensionats per atendre tots aquests casos jo no li puc dir, però sí que és una qüestió molt important a resoldre, a valorar-ho, a fer un estudi com cal i a valorar-ho.
Segurament que un dia o altre li vindran associacions que tracten amb joves o que tracten amb persones amb problemes de salut menta i li diran: ‘Escolti, és que volem un recurs al país.’ Vostè això ja ho coneix una mica?
Sí, sí, sí. De fet, jo crec que és una reivindicació històrica. Sembla ser que des del bisbat s’ha disposat d’una part del seminari per fer el centre psiquiàtric. Però jo crec que Andorra hauria de tenir un centre amb condicions en tema de salut mental. És cabdal. No perquè siguem petits no podem tenir un centre d'aquestes característiques. Al final, al que es tendeix més és que el tractament de patologies mentals es faci dins de la pròpia comunitat, perquè al final, si aquesta persona ha de tornar al seu entorn, quan menys lluny l’enviem, més fàcil serà després incorporar-la, per dir-ho d’alguna manera.
No sé si en aquest temps ha tingut el temps d’analitzar, d'estudiar, d’avaluar alguna que altra sentència que hi va haver al Tribunal Superior en què parlava que no es poden fer ingressos forçosos fora de l’Estat andorrà, fora del país, sinó hi ha uns convenis internacionals que fins on jo sé no hi són. Ha tingut l’ocasió de parlar amb algú d’aquesta qüestió i de si es pensa fer algun impuls a aquest conveni?
La veritat és que ho conec per la premsa, però no ho he analitzat i no tinc tota la informació, tot el coneixement per respondre amb fonament.
“Jo crec que Andorra hauria de tenir un centre amb condicions en tema de salut mental. És cabdal. No perquè siguem petits no podem tenir un centre d’aquestes característiques. Al final, al que es tendeix més és que el tractament de patologies mentals es faci dins de la pròpia comunitat perquè si aquesta persona ha de tornar al seu entorn, quan menys lluny l’enviem, més fàcil serà després incorporar-la”
I li demano per l’altra fundació ja que hi som posats i que també entronca amb problemes amb gent amb certes discapacitats i amb infants. No sé si ha tingut l’ocasió de parlar amb algun responsable de la Fundació Privada Nostra Senyora Meritxell i si la Fundació Privada Nostra Senyora Meritxell respon a les necessitats de la gent a la qual atén actualment.
Encara no he tingut l’oportunitat de parlar-hi. No sé si és la setmana vinent que des de la institució farem visita. Visitarem la fundació per anunciar-los una de les qüestions i és que començarem a fer avaluació i supervisió de l’aplicació del conveni en la seva màxima expressió.
Del conveni dels menors?
No, del conveni de les persones amb discapacitat. I veurem quines són les problemàtiques que es poden trobar o que es troben i com poden millorar i què és el que falta i el que sobra. Ho hem d’analitzar i valorar. En aquest sentit hem de dir que estem parlant des de la institució amb la FAAD, amb Autea… amb totes les associacions més representatives de les persones amb discapacitat perquè elles han de participar sí o sí de manera activa d’acord amb la convenció i d’acord amb la llei del Raonador amb aquesta avaluació, amb aquesta supervisió de l’aplicació del conveni.
Al marge d'aquests tres grans temes per dir-ho així, i ja s’hi referia a vostè en una compareixença recent, aquest tema transversal que ha marcat molt fins i tot a la institució, que és l’habitatge, ja va deixar clar que no deixarà d’atendre aquesta qüestió, però que sempre que pugui ho derivarà cap a aquelles institucions que estiguin especialment especialitzades en intentar resoldre aquest tema.
Cert. Des de la segona setmana del meu mandat el que hem fet ha estat derivar aquelles consultes que eren purament tècniques de percentatges, de coses que un propietari podia fer o no podia fer, o un llogater, i passar-ho a aquells òrgans, a aquelles institucions que crèiem. En aquest cas a l’Institut Nacional de l’Habitatge, al departament d’Habitatge de Govern, i al departament de Comerç de Govern. Al final hi ha un tema d’optimització de recursos públics. La institució del Raonador som les persones que som i tenim els recursos i la capacitat que tenim. I, sobretot sobretot tenim el tema competencial. Hi ha qüestions que no podem entrar a valorar entre privats. Llavors què millor que les respostes les donin els professionals que es dediquen a això.
En aquest tema segurament hi ha una qüestió en aparença com a mínim positiva en relació a la pròpia institució que vostè dirigeix, que és el fet que segurament s’observa, es percep, la institució del Raonador del Ciutadà, com una institució més independent que totes aquestes altres que vostè m’ha citat. I si la institució que vostè representa és més independent, pot vostè burxar una mica més. Ser més exigent amb el compliment de certes normatives, de certes regulacions.
Jo crec que, miri, amb el tema de l’habitatge, a dia d’avui jo m’he reunit amb l’AGIA, amb l’Associació de propietaris de béns immobles, amb la plataforma per a l’habitatge digne passat l’1 de maig m’hi reuniré… vull dir, fer aquesta derivació de consultes no vol dir inhibir-me o passar la pilota a un altre ens. El que sí que penso és que el problema de l’habitatge és un problema que ja està sobre la taula, està a l’agenda pública i està en el debat polític. El debat és ben viu tant al Consell General com al Govern. Llavors, per una qüestió d’optimitzar recursos ens dediquem a fer allò que ens mana exclusivament i prioritzar el que ens mana la llei.
“Des de la segona setmana del meu mandat el que hem fet ha estat derivar aquelles consultes que eren purament tècniques. Al final hi ha un tema d’optimització de recursos públics. La institució del Raonador som les persones que som i tenim els recursos i la capacitat que tenim. I, sobretot sobretot tenim el tema competencial. Hi ha qüestions que no podem entrar a valorar entre privats. Llavors què millor que les respostes les donin els professionals que es dediquen a això”
Parlant en plata, que el Raonador no intervé per una deficiència en un contracte de lloguer o en un abús d’un arrendament. No és aquesta la seva funció.
No és la meva funció, però no perquè no vulgui jo, sinó perquè tenim la llei que ens mana què podem fer i què no podem fer. Per això li deia al principi que si la llei ens donés marge per poder intervenir en aquest tipus de qüestions, moltes vegades se solucionen amb una telefonada, amb una trucada. Però ara mateix jo no puc intervenir. Això no treu que en els informes anuals poguem recollir aquests neguits generals que té la ciutadania.
Una de les qüestions que vostè va citar en la seva primera compareixença i que potser em van sorprendre més és que la gent, el carrer, la ciutadania es queixa de la CASS perquè no entén la CASS.
Totalment. No és que la gent del carrer no entengui la CASS. És que persones relativament formades en Dret no entenen les resolucions emeses per la CASS. Llavors més enllà de la fonamentació jurídica de les seves resolucions, hem d’exigir, o penso que s’ha d’exigir, que allò que resol la CASS, les persones, l’afiliat, la ciutadania, entengui el que diu la resolució. No val simplement amb una fonamentació jurídica sinó que han de ser capaços d’arribar al ciutadà i explicar-los què vol tot el que li estan dient. I perquè té dret o perquè té dret però només a determinada quantitat o perquè no té dret a les coses. I això penso jo que és fonamental.
I això és deixadesa de la institució, és que així la CASS s’estalvia maldecaps o perquè aquesta praxis, de la parapública?
No li puc dir. El que sí li puc dir és que he mantingut una reunió amb el president del consell d’administració, el senyor Galabert, també amb el director general, senyor Escoriza, i hi ha una predisposició plena i una comunicació molt fluïda en tots els temes. Ells, que també són relativament novells, he vist que estan analitzat i veient què passa, que succeeix. I els hi vaig transmetre aquesta i altres coses de problemes que m’havien arribat. És prematur i no li puc respondre perquè la CASS emet resolucions que no s’entenen.
No sé si vostè preveu quines són les qüestions que més li tocaran capejar durant el seu mandat. Altres raonadors s’han trobat amb qüestions justament lligades a la CASS, a la lentitud de la Justícia… no sé si vostè té una bola de vidre que li diu sobre què s’ha de preparar.
(Riu) No li sé dir. Però el que sí que m’ha sorprès, si em permet, és la varietat d’afers que arriben aquí. Hi ha una varietat d’aspectes molt gran, molt àmplia, i que no únicament hi ha habitatge, CASS… hi ha casos puntuals que són molt i molt variats. També li he de dir que em van sorprendre uns petits empresaris que no se’n sortien amb l’obertura del seu negoci i que fan venir al Raonador a demanar ajuda, els la vam donar i ara feliçment tenen el seu negoci obert i funciona.
Un tema administratiu, purament?
Sí, un tema administratiu. Però el que li vull dir és que no únicament ve gent amb uns problemes concrets molt identificats per la societat, sinó que també, i penso que és el que hauria de ser, les relacions entre administrat i l’administració, que són les qüestions en què pot intervenir el Raonador.
“No és que la gent del carrer no entengui la CASS. És que persones relativament formades en Dret no entenen les resolucions emeses per la CASS. Llavors, més enllà de la fonamentació jurídica de les seves resolucions, hem d’exigir, o penso que s’ha d’exigir, que allò que resol la CASS, les persones, l’afiliat, la ciutadania, entengui el que diu la resolució. No val simplement amb una fonamentació jurídica sinó que han de ser capaços d’arribar al ciutadà i explicar-los què vol tot el que li estan dient”
Ja per anar tancant la xerrada, crec que deu ser el primer Raonador que parla obertament, públicament, d’acudir a la fiscalia. Em refereixo al cas dels obrers peruans. No recordo que els seus antecessors, davant de qualsevol circumstància, diguessin: ‘Agafo el dossier i el porto a la fiscalia.’ Vostè l’ha tingut clar de fer aquest pas, com a mínim d’analitzar de fer-lo.
Com vaig dir fa uns dies, el que ens ha arribat fins ara són coses de suficient entitat com per pensar que darrere de tot plegat hi pot haver un tipus delictiu. En tot cas està clar que seran la fiscalia o la Justícia les que determinaran això. Jo crec que hi ha elements suficients com per pensar que hi pot haver delicte. Una altra cosa és que arribem a ser capaços d’aportar prou documentació o prou informació com perquè la fiscalia admeti el cas. En tot cas, nosaltres posarem el cas en coneixement de la fiscalia i aquí s’acabarà la nostra funció.
Ho han de fer encara.
No ho hem fet encara, no. Estem en el tràmit de rebre persones amb situacions complicades a nivell laboral i veurem què fem al final.
Però a vostè si l’han vingut a veure persones que a priori s’han trobat a Andorra pseudoenganyades com a mínim.
Sí.
Ho dic perquè la ministra de Treball manté que una de les qüestions que els impedeix d’actuar d’una manera més proactiva és que no reben denúncies. No van a inspecció de treball però sí que acudeixen al Raonador del Ciutadà.
Una de les coses que caracteritza el tema del tràfic de persones és la detecció tant des del punt de vista de la víctima, que moltes vegades no sap que és víctima d’aquesta pràctica, com des de l’administració. La detecció, la capacitat de poder detectar aquesta casuística. Per què? Doncs perquè hi ha molta por. I és lògic que hi sigui. Hi ha hagut casos en què les famílies, en el lloc d’origen, han estat amenaçades per si el seu familiar desplaçat xerra o explica coses del contracte amb les quals no estigui d’acord. Jo crec que això és el que frena i tenen aquesta reticència a acudir a les autoritats .
Però al Raonador l’han vingut a veure. O han estat intermediaris?
M’han vingut a veure intermediaris i jo m’he vist amb persones que estan treballant a Andorra i que estan cobrant, que tenen papers, però que no estan en les condicions que van pactar amb l’empresari peruà. I amb això vull dir i vull recalcar que no tot els empresaris d’aquí, tots els constructors, estan fent les coses malament. Jo crec que el problema sobretot rau en aquests intermediaris que no són d’aquí, o en les fonts de captació del país d’origen.
I la última: no sé si per mandat legal o perquè li han demanat, ja ha hagut de pujar al centre penitenciari com també fa el fiscal o el bisbe en alguna ocasió.
He anat al centre penitenciari per dos casos concrets i en els dos casos concrets van ser els propis interns els que van demanar l’assistència del Raonador i tal i com marca la llei em vaig desplaçar allà, els vaig escoltar i vaig atendre el que deien.
Comentaris (17)