I és que la primera vegada que va plantejar obertament que volia que, un cop fet el trànsit i sentint-se clarament un home i no una dona, això figurés també als seus documents oficials, va ser fa tres anys. Per tant, la lluita ha estat feixuga. I prendre aquella decisió ja era, llavors, el punt i seguit d’un camí encetat durant la seva adolescència.
“L’important no és que aquestes persones hagin reconegut el meu gènere i sexe, sinó que som el que som i punt; que ho han d’acceptar. La burocràcia està totalment obsoleta”, reivindica
“Sempre havia sabut que hi havia cosa en mi que no lligava, però clar, amb 15 o 20 anys jo no havia escoltat la paraula trans. A partir de sentir-la va ser quan vaig començar a indagar”, recorda el David, que en poc temps en farà 45. En aquella època, comenta, “tot era molt diferent”. I admet, no en té cap dubte, que “s’ha avançat, ja que a poc a poc anem evolucionant”. També adverteix, però, que “encara queda molt per fer”.
En el seu dia, apunta, “a mi em va ajudar a treure pors i dubtes seguir nois que havien fet pública la seva transsexualitat a les xarxes”. I aquest suport que va trobar confia poder-lo donar ara a altres persones. No té problemes a dir que “no m’agrada gaire sortir als mitjans i soc tímid”, però entén que explicar la seva experiència “pot ajudar a altres persones transsexuals”.
Fa tres anys, ja feia temps que, per a tot el seu cercle de coneguts, la Judith era el David. Aquest nom, per cert, el va escollir en homenatge a un familiar. “També m’agradaven Sergi o Pablo però em vaig decidir per aquest pel record a un cosí que va morir de molt petit. És un orgull portar el seu nom”, relata.
I, ara, ja no només serà de forma informal. Ara, ho diu també el seu passaport. I en pocs dies, a tots els altres documents, com pot ser el carnet de conduir, el de la CASS o la targeta de crèdit. Era l’objectiu que perseguia des de fa molt temps. Com s’ha dit, “la primera vegada que vaig anar al registre civil a demanar per fer el canvi va ser fa gairebé tres anys; m’havia fet la mastectomia el novembre del 2020”. Llavors, “em van dir que no podia canviar-me el nom i el gènere perquè donava a confusió”. A partir d’aquí, va buscar un advocat i van començar el procés via Justícia.
Segurament, tot hauria estat molt més complicat de no ser per l’aprovació de la Llei de la persona i la família. El text legalitzava el fet que les persones transsexuals poguessin canviar el nom i el gènere a la documentació oficial. I, malgrat això, tampoc ha estat fàcil. Per això, el David ja prefereix parlar de “burrocràcia”. Així, recorda que un cop publicada al BOPA, es va demanar iniciar el procés de jurisdicció voluntària contemplat a la nova legislació i, llavors, “ens van dir encara havia d’esperar sis mesos quan no era cert”. Finalment, se li va donar la raó a un recurs presentat, però quan la llei ja era plenament vigent.
Una de les condicions sine quan non que cal superar és comparèixer davant el batlle. “Ho vaig fer a inicis de maig, amb l’advocada. El primer que em van dir va ser que s’havien d’adreçar a mi com a Judith. A mitja vista ja van canviar per David”, recorda. A la sessió, “vam venir familiars com a testimonis per demostrar que jo em sento un noi des de fa molts anys, que se’m coneix així en el meu entorn o els problemes que m’ha pogut ocasionar”. Tot i que no amaga que no comparteix que un batlle hagi d’autoritzar el canvi de nom i gènere, també admet que “vaig trobar comprensió” i que, de fet, “ja al final em van dir que la resolució seria favorable”.
“A mi m’encanta dir-ho. Estic orgullós de ser trans. Ho explico per ser transparent i sincer. El que no m’agrada és que ho hagi de fer obligat perquè algú vegi que al meu document posa Judith i tinc aparença de David. Cansa”, assegura.
Des d’aquell dia, encara més burocràcia. La comunicació al registre civil i que aquest faci la paperassa. L’ha tingut a punt aquest dimecres. Poc abans de les nou del matí, el David recollia la documentació i, ràpidament, anava a Govern per sol·licitar el seu nou passaport. Ara sí, amb el seu nom real. “L’important no és que aquestes persones hagin reconegut el meu gènere i sexe, sinó que som el que som i punt; que ho han d’acceptar. La burocràcia està totalment obsoleta”, reivindica.
I per si algú pensa que el nom al passaport és un tema menor, li deixa clar que s’equivoca. Es tracta d’un fet que pot provocar situacions poc còmodes a les quals, malauradament, s’ha hagut d’acostumar. “M’he trobat moltes vegades, a l’hora de fer entrevista per feina o a la CASS, el fet d’haver de donar explicacions perquè al document sortia com a Judith i jo tenia l’aparença de David”, recorda. “A mi m’encanta dir-ho. Estic orgullós de ser trans. Ho explico per ser transparent i sincer. El que no m’agrada és que ho hagi de fer obligat per aquestes situacions. Cansa”, assegura. I, a més, recorda que hi ha països que consideren la transsexualitat un delicte i, en alguns casos, fins i tot es castiga amb la pena de mort. Per tant, en segons quins viatges, també suposa un risc.
El David Cecilia també avisa que no s’ha de tractar totes les persones transsexuals igual. A l’hora de fer el trànsit, apunta, tot és molt personal. “Molt concret per a cadascú”, apunta, tot indicant que “la Llei ja ho té així en compte”. Per això, comenta que “el fet d’autoritzar un canvi de nom o gènere no ha d’anar condicionat a què qui ho demana s’hagi d’hormonar o operar. Cadascú és un món. És un procés on cadascú para on vol parar”.
En certa forma, aquest dimecres és un dia important per als drets humans al país. Especialment, per als del col·lectiu LGTBIQ+. Un avenç significatiu que, però, no es pot quedar aquí, avisa el David. Queda camí a recórrer, però, també, hi ha esperança que es pugui completar en el futur.
Comentaris (32)