Xalet Casa Cristina, es diu l’immoble que la família Sala Blanch tenia com un tresor a Andorra. De fet, en van ser residents molts anys. Sobretot el pare, que després de la guerra civil espanyola va trobar refugi al Principat i mai més se’n va voler deslligar del tot. I aquí va pujar en part els quatre fills. I a Andorra hauria volgut morir si no hagués estat perquè el 2003, en dues ocasions, a l’abril i al juliol, les excavacions que es feien a la parcel·la del costat, a la urbanització Font de la Vall, van gratar tant i tant, que la casa no va caure de miracle. Però el terreny es va descalçar i l’immoble va patir danys estructurals tant importants que el comú en va declarar la seva inhabitabilitat. Fins avui.
Després del doble incident que a punt va estar de fer anar a terra l’immoble, es va fer un pacte privat que el constructor i alhora veí que havia d’assegurar la zona i refer l’habitacle no va complir mai. I es va iniciar un plet civil amb resolució ferma definitiva el 2011
Els propietaris del xalet van haver de desocupar-lo, però no van abandonar mai la idea de refer el que s’havia fet malbé i continuar com sempre. De fet, i tot i que amb el curs del temps i la malaurada dilació judicial, el patriarca de la família no va poder pas veure la resolució del cas i al pas que es va, a la mare poc li’n faltarà, els llavors nens (el 1976 quan es va adquirir l’immoble) i els avui ha pares de família han continuat venint a Andorra, especialment els hiverns a esquiar. Però s’han hagut d’allotjar en hotels, en apartaments de lloguer. Tal ha estat la seva paciència i bon fer que pensaven que algun dia podrien tornar a casa seva.
De fet, també pensaven que aquell constructor que gratava la parcel·la del costat de casa per fer-s’hi ell un xalet on sí que viu, compliria allò que els va dir. Perquè després del succés de les excavacions, hi va haver un primer acord, privat, perquè l’home -que ho té aparentment tot a nom de la dona-, en qualitat de constructor que havia ocasionat els danys, es fes càrrec d’aixecar com un mur de contenció per assegurar el terreny i, després, refer l’estructura del xalet per deixar-lo en condicions habitables. Però mai va ser el cas. Tot just va fer una mena d’escullera que pretenia que valgués com a mur i tal dia farà un any. O 22 anys, que és el temps que porta la casa sense poder-se habitar.
El comú, al seu dia, vers el 2005, va parar també les obres que havien erosionat la parcel·la sobre la qual es va bastir Xalet Casa Cristina. I els seus propietaris, veient que les promeses del veí constructor eren poc més que excuses de mal pagador, van iniciar un plet civil que conclouria el 2011 amb una sentència favorable malgrat que no estimatòria de totes les pretensions dels demandants. No se’ls van reconèixer danys i perjudicis. O sia, dit d’una altra manera, que era clar que la situació estructural del xalet -sense haver caigut, però amb risc de fer-ho- i la degradació del terreny eren producte de les excavacions que no van adoptar les mesures necessàries per evitar el que va passar, però no es van acreditar, almenys degudament, despeses que els familiars demandants havien tingut arran de no poder fer vida a la casa. Casa de la qual en van haver de prescindir per voluntat pròpia si no per obligació imperiosa.
Però les resolucions judicials eren clares: la part contrària s’havia de fer càrrec de refer allò que havia malmès. I aquí s’entra en un bucle sense sortida. Com a mínim, fins a data d’avui. Calia executar la sentència. És a dir, convertir en realitat allò que havien dit els tribunals. Es va encarregar un projecte. I el projecte que en aquell moment es va elaborar, des del punt de vista tècnic, era correcte. Però la valoració del que s’havia de fer a partir del que fixava aquell treball, als que volien que la casa se’ls refés en condicions, no els va semblar ajustat. 60.000 euros per fer tot el que calia fer era poc.
Així les coses, i en aquesta fase d’execució de la sentència, els demandants que parcialment havien sortit vencedors del plet van sol·licitar amablement al batlle d’execució, David Moynat, que encarregués un altre projecte per poder comparar. I des de llavors fins ara. Aquells que haurien volgut poder tornar a gaudir del xalet d’Aixirivall -Aixirivall perquè per al pare Sala va ser la localitat porta d’entrada en terra de pau i llibertat tot sortint del drama de la guerra espanyola- han fet fins a disset insistiments. “Senyor batlle, com està allò nostre?!” Sense resposta. Al 2023 van demanar a una saig si es faria càrrec de fer complir la sentència. I la fedetària pública va respondre positivament.
Fa més d’una dècada que hi ha en marxa un procés d’execució de la sentència que no hi ha manera que el batlle encarregat acabi concretant. I això que se li ha insistit disset cops i se li ha ofert que se’n faci càrrec una saig
Només calia, llavors, que el batlle que tenia adormida l’execució de la resolució dictés una resolució, una simple providència probablement, desprenent-se de la feina i encomanant-la a la saig. Però tampoc. I pel mig, i més enllà de les despeses judicials, els titulars de l’immoble que amenaça ruïna pràcticament, han hagut, per exemple, d’afrontar les despeses d’urbanització de la zona. Del 1976 al 2025 la cara de la zona ha canviat una mica. I els va tocar pagar la part corresponent. Més de 20.000 euros. Temps i diners. Diners i temps. I molta paciència. I veient que no hi ha manera, i per molt que els pesés en l’ànima, han hagut d’acabar malvenent el xalet.
Vaja, que quedi clar, venent ‘allò’ com si fos un simple terreny. Perquè l’immoble no serveix de res si no s'hi fan els treballs constructius necessaris per assegurar el xalet i la seva estructura. En cas contrari, el comú manté la prohibició d’habitabilitat. Però després de gairebé un quart de segle de maldecaps -i sense renunciar al que els pertoqui pel fet de tenir a favor seu una sentència que diu el que diu- no els ha tocat més remei que passar pàgina al Xalet Casa Cristina.
I mirar de reüll per saber quins fils invisibles es mouen, quina teranyines es teixeixen en silenci però cridant de manera maldestre, per tal que una sentència faci gairebé tres lustres que s’hauria hagut de fer realitat, i encara aquest 2025, en plena canícula d’estiu, el més calent, i mai millor dit, estigui a l’aigüera. La casa és un horror (per culpa de la indeguda excavació). Però la Justícia, quan vol, és un absolut desastre.
Comentaris (14)