De portes en fora, aparentment, indiquen les fonts, l’actual bisbe d’Urgell és més pastoral. No llança grans discursos de calat polític. Serrano actua més de portes endins i a través de les maneres de fer. A Prat de la Creu, encara que no s’admetrà públicament, no ha agradat gens l’elecció de Víctor Torre de Silva y López de Letona com a magistrat del Tribunal Constitucional. Les seves connexions polítiques i conviccions ideològico-personals, que entronquen gairebé amb l’Opus, esparveren la classe política en general. A més, però, la designació de la seva tria va ser publicada al BOPA un dilluns. I només poques hores abans, segons les fonts, el seu representant personal, Eduard Ibáñez, hauria contactat amb els principals responsables del Govern per indicar-los que en una estona es publicaria el nom del nou magistrat i que seria el citat Torre de Silva. Quan Vives va designar Josep-Delfí Guàrdia Canela, l’arquebisbe emèrit va comunicar amb temps que pensava en aquell jurista però que hi podria haver altres alternatives…
Certament, els cap d’Estat no han de demanar permís a res ni a ningú. Així ho estableix la Constitució. Però s’entén, o s’entenia fins ara, que hi havia una mena de galanteria política que feia que s’anticipessin certes decisions i es fessin, no consultes, però sí una mena de sondejos. No ha estat el cas. I entre això i el perfil del triat, el temor és evident, i el malestar més encara. El dubte és saber fins a quin punt la tria d’un home tan marcat políticament, directament lligat a Madrid i el PP més ranci, sense cap connexió ni amb Andorra ni amb la llengua catalana, és posar un fre a qualsevol element que suposi avançar amb l’avortament, a qualsevol decisió que comporti aclarir la denominada ‘Operació Catalunya’ i, fins i tot, poder qüestionar un eventual acord d’associació si s’arriba a aprovar mai.
Serrano mostra un caràcter afable i un to molt pastoral, molt reflexiu. Però el seu comportament entre bambolines és molt més altiu del que aparentment predica, segons les fonts consultades, que asseguren que té una part del que seria el seu entorn de confiança, o del que va ser de la confiança de Vives, mig apartat. Ni eclesiàsticament ni a nivell de representació coprincipal ha publicitat cap canvi significatiu. Però sí que l’ha posat en marxa a la pràctica. I, ara per ara, la seva peça clau en relació amb Andorra és la secretària personal, Concepció García.
El bisbe d’Urgell, que exercia a la secretaria d’Estat de la Santa Seu, és un diplomàtic que, en principi, se sabria moure per la Cúria vaticana. I que si amb Francesc havia de tenir un tarannà més obert i amb Lleó XIV hi ha un gir contrari a l’aperturisme, no hi ha dificultat d’adaptació. Evidentment no està en primera línia vaticana. Però sí que forma part de la seva maquinària i l’objectiu no seria pas fer carrera a la diòcesi d’Urgell si no que el seu pas per la Seu només sigui una palanca d’impuls. De moment, cal estar atent als moviments al Palau Episcopal però, també, als que Prevost pugui fer a la Santa Seu.
Un element clau serà veure si el Papa canvia, com és molt possible, de secretari d’Estat. Pietro Parolin era el conservador més obert per Andorra. I no sembla pas que si hi ha relleu, aquest sigui igual o més aperturista. Més aviat el contrari. De fet, aquest gir ja s’ha donat amb l’elecció del nunci apostòlic, amb un monsenyor Pioro Pioppo que forma part de la cúria més conservadora. L’elecció de Torres de Silva ha acabat d’activar totes o moltes alertes sobre la involució eclesiàstica respecte Andorra. O potser, l’enviament d’un senyal: o se segueix fil per randa el Vaticà o el Vaticà deixarà de seguir Andorra.
Comentaris (10)