Expliquen que quan van abandonar l’Hospital Nostra Senyora de Meritxell, després de la intervenció d’amputació, se’ls va demanar que es registressin com a sol·licitants d’una autorització de discapacitat que els permetés estacionar en una zona adaptada a minusvàlids. Ho van fer i se’ls va dir, aleshores, que un inspector mèdic els visitaria per acreditar la discapacitat en qüestió. “Han passat més de tres mesos i l’inspector no ha vingut”, expressa l’esposa, visiblement indignada. “Van venir aquí, a casa, abans que el meu marit rebés l’alta, i van donar-me algunes idees per adaptar la llar, però res més. Jo, de fet, ja havia fet les adaptacions corresponents”, continua. El procediment, però, no avança, està encallat.
“Quantes persones necessiten per veure que un home té una cama amputada? Per què algú ha de tornar a venir a casa per veure que tinc la cama tallada? Estem molt decebuts. Coneixen la situació, tenen la documentació…”
“Ens van dir, doncs, que caldria fer una visita al domicili per avaluar la persona discapacitada. I només després d’aquesta visita podríem lliurar el formulari de sol·licitud. Quan ens vam registrar després de l’operació ens van dir que la visita a casa trigaria un mes a efectuar-se, ja que hi ha llista d’espera. Passen els mesos i no es mou res. Tinc el formulari i l’informe mèdic, però no puc fer res si no s’ha fet abans la visita”, explica la dona, que relata tot un reguitzell de vicissituds per poder dur el marit a l’hospital quan li toca fer rehabilitació, ja que ha d’aparcar en zones on corre el risc de ser multada.
De tot aquest procés de certificació –de reconeixement– se n’encarrega la CONAVA. Només podien, doncs, registrar-se com a sol·licitants i esperar la visita de l’especialista, del comprovador. “Ens van dir que trigarien quatre setmanes. I han passat gairebé quatre mesos ja. No ha vingut ningú. No puc lliurar el formulari fins que no hagin vingut a casa. No comencen el procediment d’autorització sense el vistiplau de la persona que ratifica la situació del sol·licitant”. Després de lliurar el formulari, encara es trigaria sis mesos més a rebre l’autorització: “Així no avancem…”.
El matrimoni demana, almenys, que se’ls atorgui un permís temporal per poder aparcar en places accessibles: “No puc deixar el cotxe ni cinc minuts en una plaça de policia, d’autobús o d’ambulàncies perquè em multen i necessito temps per fer tota l’operació: per treure’l i asseure’l a la cadira de rodes i dur-lo fins a la planta de rehabilitació”. De vegades, afegeix ella, ha d’aparcar al nou pàrquing de l’hospital, però fa baixada en un punt determinat i és “extremadament perillós per algú que va amb cadira de rodes i també per a la persona que l’ha d’empènyer. Sempre tinc por que caigui. És un problema seriós”. Al pàrquing del SAAS, a més, “hi ha moltes places especials i no les utilitza ningú”.
“Mai presentarem una queixa formal perquè estem frustrats i creiem que no es resoldrà res. Només farà que retardar les coses. Ens sentim expulsats i, lamentablement, res s’accelerarà”, lamenta el matrimoni
“Ja m’han vist a l’hospital, però resulta que han de tornar a veure’m un altre cop a casa. I esperar més i més temps. Quina mena de procediment és aquest? El sistema és exasperant. Ens diuen ara que, almenys, poden trigar un any en total”, es queixa el marit. La vida quotidiana està plena d’obstacles quan cal agafar el cotxe. Per anar a comprar, per exemple. “Per poder sortir del vehicle necessito espai per obrir la porta”, apunta l’afectat: “Si la meva dona aparca en una plaça normal, no puc sortir i asseure’m a la cadira de rodes. Si aparca de cul, no pot treure la cadira i cal moure el cotxe, però aleshores bloquegem el pas als altres conductors”. “Veus el problema? Per què necessiten un any per dir-me que el meu home té una cama amputada? Té un problema i necessita un lloc per aparcar. No ho puc entendre”, rebla l’esposa.
Fa uns dies, afegeix ella, un amic va trucar en nom seu per intentar desencallar la petició, però no va aconseguir res: “Van dir-li que entenen la situació, però al·leguen que tenen una llista d’espera molt llarga. Algú ens havia de trucar ràpidament, en dos o tres dies, però han passat tres setmanes”. El matrimoni es resigna davant d’un protocol que els manté exhausts: “Quantes persones necessiten per veure que un home té una cama amputada? Per què algú ha de tornar a venir a casa per veure que tinc la cama tallada? Estem molt decebuts. Coneixen la situació, tenen la documentació… El certificat mèdic no és suficient, però”.
“Mai presentarem una queixa formal perquè estem frustrats i creiem que no es resoldrà res. Només farà que retardar les coses. Ens sentim expulsats i, malauradament, res s’accelerarà”, lamenten, finalment, tots dos.
Comentaris (7)