El miracle d’Esteve Albert encara batega a Engordany

La sala del Prat del Roure no són els racons encantadors i camins empedrats i costeruts d’Engordany, d’acord. Però l’escenografia, acompanyada de fotografies antigues, i la màgia de les festes permeten que qualsevol espectador es pugui deixar endur per l’obra i es traslladi al 1955, quan Esteve Albert va impulsar la primera representació del Pessebre Vivent com a atractiu turístic d’hivern en una parròquia -que encara no ho era- que va bolcar-se en la iniciativa. En una Andorra de pocs habitants i on tothom feia pinya un hi va aportar el paller, l’altre les golfes, un altre un bressol i qui va poder alguns animals. Tot el que fes falta perquè la representació fos el més realista possible, a més d’una bona dosi de publicitat a través de les ones de Ràdio Andorra perquè el màxim nombre de visitants omplissin els hotels de la parròquia.

“No us demano d’actuar, sinó ser fills del país que els nostre pares ens han llegat”, sentencia un Esteve Albert a qui s’ha volgut retornar el protagonisme quan es compleixen 30 anys de la seva mort. El seu personatge és, precisament, qui condueix els espectadors en aquesta mena de dualitat que els directors de l’espectacle han volgut aportar: d’una banda, les accions del creador de l’obra i de l’altre, les escenes tradicionals que recreen la història del naixement de Jesús de Natzaret.

Quan ja es tenen actors, escenaris i vestuari toca repartir papers i organitzar uns balladors de l’esbart que tenen clar que la representació no pot ser massa estàtica. Hi ha d’haver moviment, dansa i música perquè el públic no s’adormi!

I entre el públic -que enguany recupera el seu lloc a les butaques de la sala amb capacitat per a 300 persones- apareixen Sant Josep i la verge Maria fent camí cap a l’establia. Un grapat d’angelets s’encarreguen d’anunciar la bona nova a uns pastors que no dubtaran a fer camí cap a Betlem, encara que el rabadà torni a fer-se el ronso i l’hagin d’espavilar.

No han faltat tampoc les ofrenes, que serveixen alhora d’homenatge als productes de la terra i a alguns dels oficis que ja s’han perdut: danses de l’esbart, un llençol dels paraires escaldencs, esclops, fruita, un saler musicat, allioli de codony, mel, formatge de tupí, donja, bringuera, pernil i un bull d’una mandonguera d’allò més generosa, un bon peix de la capçalera del Valira, una llebre o els productes curatius de la trementinaire. I si som a Andorra, no ens descuidéssim dels contrabandistes! Entre crits i xiulets d’uns veïns no massa contents de veure’ls, han ofert el seu ajut sense ‘fardo’ a l’esquena en honor a Jesús.

Però l’obra no pot fer-se sense un dolent, recorda Albert, així que el dimoni també fa acte de presència entre els crits atemorits de la resta de participants, que de seguida veuen com amb la valentia dels joves pastors aconsegueixen acorralar-lo i deixar-lo ben difunt.

Amb el bé triomfant sobre el mal, toca celebrar-ho tot dansant i escoltant de ben a prop el desig de qui va fer possible la tradició: “Que tothom que participi faci seu aquest miracle, el pessebre d’Engordany”. Paraula d’Esteve Albert.