Fins al mes de març, la vida era allò que passava entre una pel·lícula d'Almodóvar i la següent. Ara és això que passa mentre t'intentes adaptar de forma progressiva a la realitat. M'estic reiniciant com una calculadora Casio, i he anat al racó de pensar però està buit. He sacrificat un lavabo per posar-hi un forn de llenya, i no m'he comprat mascareta perquè espero al Black Friday.

Tinc tant cabell que perquè se'm vegi a les videotrucades he hagut de penjar el mòbil a la làmpada. Un telèfon que cada vegada funciona pitjor i tinc la sensació que em vigilen. He començat una conversa sobre la importància de beure aigua i m'ha sortit un anunci de cervesa. He estat parlant de la brama del cérvol a Boumort i m'ha saltat un anunci del nou disc de Melendi. Qualsevol dia em connectaré al Bopa.ad i sortirà un decret que prohibeixi sortir en pijama a aplaudir a les vuit.

Algú se l'haurà de treure amb espàtula o amb un llançaflames. A casa, posem la rentadora i tot són pijames. El cap de setmana em vesteixo amb el millor que tinc i les sabatilles amb més glamur, abans que arribi el bon temps i comencem a penjar a Instagram fotos dels peus al balcó i la frase "aquí, patint al sol". Això, mentre el veí abaixa la persiana com si estigués decapitant Maria Antonieta i jo penso que em falten pijames i em sobra quarantena.