Ja sé que no faré cap descobriment al lector si dic que la cultura ocupa el penúltim graó –just abans del tema social– d’entre les prioritats del Govern andorrà.
El llistat de greuges –per acció o omissió– perpetrats per les successives autoritats andorranes contra la cultura és interminable.
Han passat prop de noranta anys des que els frescos romànics de l’església de Santa Coloma fossin arrencats del seu lloc original per Arturo Cividini i venuts pel Bisbat d’Urgell.
El país, el pobre país precapitalista, estava preocupat en aquell moment per “modernitzar-se”, per tenir carreteres i força elèctrica. L’art romànic, en aquells temps de misèria material i de vasta incultura, no es valorava, considerant-lo lleig i primitiu.
Mentre delegats permanents, consell general, cònsols i notables es reunien amb els promotors i futurs concessionaris de la central elèctrica, les pintures murals arrencades amb les més resplendents tècniques volaven a Barcelona. Després, segons el documentat article de Meritxell Mateu sobre Els viatges dels frescos de Santa Coloma, passarien a mans d’un baró belga que les va dipositar primerament a Canes i després a Vals-les-Bains, per acabar robades a la França ocupada pels nazis.
Segons l’estudi de Mateu, el desembre del 1943, les pintures haurien estat traslladades per la Gestapo de Vals-les-Bains a Montelimar i des d’aquesta ciutat, en tren, a les mines de sal d’Alt-Ausee.
Així en la seva volta erràtica pel món, les nostres pintures van coincidir a la mina de sal austríaca amb les més de 7.000 obres d’art robades pels nazis a l’Europa ocupada. La pel·lícula The monuments men, dirigida per George Clooney, relata com aquest tresor en el qual hi havia peces com La Madonna de Bruges, un marbre de Miquel Àngel, o el retaule L’adoració del Corder Místic, de Jan van Eyck, va estar a punt de saltar pels aires els darrers dies de la guerra.
Un cop acabada la guerra, el general Eisenhower va ordenar que les col·leccions dipositades en la zona nord-americana d’Àustria s’enviessin a Munic; les pintures murals de Santa Coloma van arribar a la capital bàvara el desembre del 1945 i van romandre allí fins al 1969.
El 1969 es van cedir al Museu de la Cultura Prussiana de Berlín, on van ser restaurades, però sense ser exposades al públic, fins que de març a agost del 2003 es van exhibir en una mostra a la Gemäldegalerie de Berlín.
El 2007, mitjançant el pagament de més de 3.800.000 euros, el Govern d’Andorra recupera les pintures, sense tenir encara clar el lloc on s’emplaçaran. Eren els dies de l’especulació urbanística, dels somnis arquitectònics megalòmans, dels museus-arxiu o arxiu-museu que haurien de promocionar la “marca” Andorra i perpetuar un model de negoci que alguns s’obstinaven a veure sense alternativa.
Des de llavors i amb curtes excepcions temporals, els frescos s’han mantingut engabiats en una mena de capsa hermètica a l’antiga caserna central de bombers, situada entre els carrers Bonaventura Riberaygua, Sant Salvador i de la Borda.
Ja sabem que modernització rima amb telecomunicació; i si en la primera modernització del país, la de l’electricitat i les comunicacions terrestres, les autoritats i els notables es van “distreure” i vam perdre les pintures del Magister, començant les peripècies d’un pelegrinatge centenari, sembla que aquestes peripècies no han acabat.
Avui, la “distracció” de les autoritats, pren forma d’annexos a una llei i a un decret. A la llei 33/2014 de creació de la societat pública Andorra Telecom, SAU, “el Consell General adscriu a la Societat, amb caràcter permanent i per tota la seva durada, els béns del patrimoni nacional que consten en l’annex II”. En total 8 béns.
Però a l’annex I del decret de Govern del 17-6-2015, els béns immobles de domini públic cedits ja no són 8, sinó 9. L’antiga caserna de bombers, que no hi era entre els béns adscrits pel Consell General el 27 de novembre del 2014, s’adscriu ara de “manera gratuïta i indefinida” –en una clara invasió de competències– pel Govern.
Aquest menyspreu a la separació de poders ha passat a formar part de la pràctica quotidiana d’un govern que es creu per sobre del bé i del mal, un govern autoritari que viu en un núvol (cloud?) mentre envaeix competències, propietats, que ignora la independència de les institucions i que regressa als temps pretèrits a la Constitució del 1993.
Els frescos del Mestre de Santa Coloma tornaran a emprendre un nou tomb amb destinació desconeguda (potser un fosc magatzem refrigerat?) ja que algú ha decidit que fan nosa als nebulosos plans expansius i megalòmans del poderós veí, que ja no és STA, ni SOM, sinó Andorra Telecom S.A.U.
En un moment de crisi (misèria) espiritual, potser algun crític d’art o un expert assessor ben remunerat, repetirà que el romànic és lleig i primitiu i no paga la pena de mostrar-lo.
Comentaris