'Guerra' de successió o els moviments per situar-se com a relleu de Martí

\'Guerra\' de successió o els moviments per situar-se com a relleu de Martí
\'Guerra\' de successió o els moviments per situar-se com a relleu de Martí

Demòcrates per Andorra (DA) mai no ha estat un partit polític homogeni. No va néixer com a tal i, per tant, mai no ho serà. El lideratge de Toni Martí, el cònsol dels cònsols, és l’únic element aglutinador. Amb totes les seves virtuts i tots els seus defectes, Martí ha garantit als taronges, fins i tot a aquells que maleeixen els ossos al cap de Govern per un comportament i un caràcter sovint difícil de digerir, un domini incontestable en la política andorrana després del fallit assalt socialdemòcrata al poder. DA només existeix quan hi ha comicis electorals, reconeixen militants destacats de la formació amb càrrecs institucionals inclosos. Però la maquinària demòcrata és, en comparació amb les maquinetes restants, prou sòlida com per garantir triomfs a les urnes. Les darreres comunals en són un exemple. La gran incògnita és saber què passarà tan aviat com Martí deixi de ser el cartell electoral unificador. No hi ha un procés de successió formalment obert. Però sí que hi comença a haver moviments. Sopars aquí, reunions allà, declaracions més enllà que evidencien un neguit que fins fa pocs mesos semblava impossible que hi fos tot i saber que el mandat del cap de Govern està limitat en el temps.

La suposada proximitat de la resolució del ‘cas BPA’ ha acabat d’accentuar la pugna silenciosa (o no tant) per agafar posicions de cara a la successió. Eliminada ja la única dona que ‘a priori’ podia aparèixer a la travessa (Rosa Ferrer), els dos principals candidats naturals continuen sent el ministre d’Afers Exteriors, Gilbert Saboya; i el titular de Finances i portaveu de l’executiu, Jordi Cinca. El propi Martí, volent-ho o sense voler (encara que ja se sap que el ‘Dotet’ no fa mai res per casualitat), ha situat en la cursa l’ara responsable d’Afers Socials, Justícia i Interior, Xavier Espot. Dels tres, segurament qui menys interès personal té en fer-se un lloc i, probablement, qui més ganes tindria el cap de Govern actual que faci el pas. I encara hi ha un quart nom: el titular d’Educació i secretari general de DA. Èric Jover, asseguren diverses fonts, és un home amb clara vocació política i ganes de responsabilitats. Sap, per la seva joventut, que ni de bon tros ara no li passarà cap tren de no ser l’escollit. Però que no esdevingui la locomotora del tren no vol dir que no se situï o es vulgui situar com un dels vagons principals. A més, com Espot, té un element a favor: és d’Escaldes. I mig en broma mig seriosament, sembla que a Martí li faria gràcia que el seu relleu fos de la parròquia. Per molt que estigui promovent allò de l’Andorra és una i l’Andorra som tots.

Arran de les darreres aparicions polítiques i declaracions creuades -especialment relacionades amb la contractació del nou cap del gabinet jurídic, una contractació (no secundada pas per tots els ministres, ni molt menys) de la qual òbviament l’executiu no hagués informat si no hagués transcendit en aquest bloc informatiu- i del fet que Liberals ha mirat de posar el dit a la nafra, Toni Martí ha deixat clar que no hi ha ni la successió en joc ni cap desmentiment o contradicció entre membres del gabinet ministerial. Sense entrar a furgar en la segona part, és clar que el propi Martí no descuida que més tard o més aviat caldrà que designi hereu. I com que el cap de Govern i líder taronja massa sovint juga a fet i amagar costa saber per on passa. I no només costa que ho sàpiga la ciutadania. També el seu nucli més proper pateix d’un mal que no té cura. Martí tan aviat diu que plega com que no ha pensat mai plegar. Tan aviat munta un ciri com sembla que no passi res. Tan aviat escridassa l’entorn com dansa suau. Però l’estratègia no l’oblida ni quan dorm. I encara que en principi resten més de tres anys per als propers comicis generals, no és descartable que hi hagi un avançament electora o, encara millor, un relleu pactat a la prefectura governamental sense haver de passar per les urnes.

Martí juga amb l’avantatge de saber que, per sort o desgràcia per al país, no hi ha oposició. Sí, hi és, però com la pròpia oposició té clar (encara que només ho reconegui amb la boca petita), no té prou força per tombar res. No és una alternativa suficientment madura. Ni acaba d''enganxar' com tampoc no ho fa del tot cap dels caps visibles actuals. Però el màxim responsable de l’executiu sap que en menys d’un any, especialment el ‘cas BPA’ li ha suposat un desgast brutal (també físicament, un aspecte que de vegades Martí usa indiscriminadament). I segons com sia el final del serial, més encara. I just ara que el Govern, més o menys realment, va venent que s’acosta la resolució (la primera de moltes, el serial tindrà sí o sí diversos ‘spin off’), els successors prenen posicions per si de cas la sortida conduís a un recanvi ja fos per la via de la substitució interna o pel carrer de l’avenç electoral.

Tres perfils

Saboya era en principi qui més suports generava. Fins i tot Martí ho tenia força clar. Dins de DA, la dreta moderada o el centre conservador encara és majoria. I en aquest marc, el tarannà del titular d’Exteriors hi té més cabuda. L’aval que li suposa la connexió Sant Julià-Canillo, per exemple, li donaria molta força. Més encara el fet d’haver aconseguit prendre a Unió Laurediana el comú. Saboya té el suport d’un Ladislau Baró que des de la presidència del grup parlamentari és de les persones amb discurs, posicionament i, també, dels escoltats. I dels que aguanten sense arrugar-se algunes de les envestides ‘martinianes’. El ministre d’Afers Exteriors, al qual algunes fonts properes a l’executiu li atribueixen alguns errors polítics notables, hauria començat a moure’s. A buscar suports. La negociació amb la Unió Europea (UE) serà la seva gran targeta de presentació. I aquesta negociació li donarà la quota de poder i mediàtica necessària per anar venent la seva candidatura. És clar, també dependrà del marge de temps que concedeixi Martí.

Cinca té quota de pantalla cada dimecres. Com a ministre portaveu és dels ministres que, per bé i per mal, la ciutadania sap, com a mínim, com s’expressa. Què diu. Ha acabat sent, sense cap mena de dubte, la cara governamental per al ‘cas BPA’. Més que no pas el propi Martí, molts cops. Saboya i fins i tot l’actual ministre d’Administració Pública, Transports i Telecomunicacions, Jordi Alcobé, han quedat una mica enrere tot i que juguen el seu paper, no pas menys important, en la gestió de la crisi. Jordi Cinca, però, és el titular de Finances. D’unes finances que no acaben d’arrencar. BPA, l’estat de la caixa pública i, fins i tot, les decisions que s’adoptin en relació a la Seguretat Social acabaran decidint en certa manera el futur del ministre en aquesta mena de ‘guerra’ de successió. Cinca representa un centre moderat. D’aquesta mal anomenada esquerra andorrana. Progressisme controlat, molt controlat. Social-liberalisme, potser. Que per alguna cosa Cinca és la cara més visible d’aquells PS que han acabat confluint a DA.

Espot es troba a la llista segurament sense voler-ho. Però és clar que Martí li ha situat. I el fet que el cap de Govern li hagi retornat les atribucions en matèria d’Ocupació però, a més a més, li hagi atorgat el departament històricament conegut com de Benestar Social de ben segur no és gratuït. Més enllà de la capacitat de feina del titular d’Afers Socials, Justícia i Interior, Espot rep unes carteres que no són fàcils de gestionar però que tenen un impacte agraït si se’n sap treure rèdit. La legislatura passada, quan ja ostentava Ocupació, Espot ja era l’encarregat d’exposar certes mesures sobre el paper positives. Aquest mandat no tenia aquest encàrrec, inicialment. Ara, amb la reforma judicial ja encarregada, els cossos especials li podien donar tres ensurts o més per cada cop que li atorguessin una nota de satisfacció. Posant-li sobre la taula els ajuts socials, els programes d’igualtat… és, en principi, un caramelet (que pot ser enverinat) que li dóna una quota de pantalla equiparable a la que tindrà Saboya i les converses amb la UE o Cinca i les seves responsabilitats de portaveu.

I Martí, és clar, veu en Espot -com també li podria passar amb Jover- una nova fornada política. Els dos ministres, i especialment el titular d’Interior i Justícia, representen una generació no marcada ni per PS’s ni per PLA’s ni per res que se li sembli. Tenen un currículum polític per estrenar. Tenen preparació acadèmica més que notable i un marge ampli per fer carrera i anar-se moldejant com a polítics al mateix temps que es moldeja l’Andorra del present i del futur imminent. Encara és aviat perquè DA hagi d’afrontar el relleu de veritat. O pot ser no. No hi ha una guerra oberta de successió però sí moviments tàctics per succeir qui ha garantit una falsa homogeneïtat a DA. I els demòcrates prou que saben que són una mena de contenidor polític, una força de confluències que si no fa bé les coses pot ‘desconfluir’ trencar-se i que el desgast que ja pateix li acabi suposant una consumició definitiva. Total. Cert és, però, que el centre-dreta d’aquesta país, o la dreta fins i tot directament, té una capacitat sembla il·limitada per reinventar-se. Refer-se. Reconstruir-se. I tenir sempre la paella pel mànec.

Comentaris

Trending

Com la majoria de webs, utilitzem cookies (galetes), tant pròpies com de tercers, per a recopilar informació estadística de la vostra navegació i soferir-vos un servei personalitzat. Si continueu navegant, considerem que n'accepteu l'ús.