per Ferran GOYA
En gener de 1919 Max Weber va pronunciar a la Universitat de Munic dues conferencies que s’han fet famoses. La segona, en data 28 de gener, portava el títol “La política com a professió”.
Fa molts anys que repetim com un mantra que a Andorra no hi ha polítics professionals, així que les tesis de Weber – a part del seu desfasament en el temps - no tindrien cap aplicació a Andorra. Però si llegim amb atenció la conferència ens adonem que, potser és Andorra el prototip anacrònic dels anàlisis del professor alemany.
Els països occidentals més evolucionats han anat regulant les pràctiques polítiques, l’estructura de l’administració que executa les funcions pròpies de l’aparell de l’Estat; adaptant als nous temps el sistema de control administratiu i judicial de reclutament dels empleats públics i han posat ordre en el sistema de provisió de càrrecs professionals.
Així, han anat desapareixen les pràctiques que enunciava Max Weber com l’administració d’amateurs basada en el spoils system, que “permetia als EUA canviar centenars de milers de funcionaris, inclosos els repartidors de Correus, segons el resultat de l’elecció presidencial”. A l‘Espanya de la Restauració el botí es repartia per torns de manera que els fidels seguidors de conservadors i liberals poguessin sadollar-se alternativament en els “pessebres estatals”.
A Andorra aquestes pràctiques les hem considerat, amb molta benevolència, consuetudinàries amb el gastat exemple de la “padrina que reparteix la capsa de galetes”.
Però a l’inrevés que passa en altres països en els quals el clientelisme i l’apropiació partidària del botí va a la baixa, aquí des de que governa DA els sistema d’apropiació del botí va en augment.
Govern, administració general, comuns, empreses públiques, parapúbliques ja constitueixen un macro-pessebre monopolitzat per gent fidel quin únic justificant de la seva qualificació és el d’haver prestat bons serveis al partit del règim. No hi ha llei, ni reglament, ni decència, ni vergonya a l’hora de posar les mans (i el morro) al pessebre que paguem entre tots.
El spoil system provocava, segons Weber, la constitució de “partits totalment desproveïts de conviccions, pures organitzacions de caçadors de càrrecs, que elaboren programes canviants per cada contesa electoral segons les possibilitats de conquistar vots”
Em consta que alguns còmplices de la victòria de Martí en 2011 coneixen molt bé l’obra de Max Weber; en tot cas, Toni Martí s’ha manifestat com un expert en aplicar les estratagemes que criticava el professor alemany; per consagrar el seu poder absolut utilitza magistralment un “aparell” humà de fidels seguidors que engreixa amb recompenses “interiors i exteriors”. Les interiors, són les que no tenen incidència directa en els pressupostos de les administracions: “satisfer l’odi i els desitjos de venjança, satisfer el ressentiment i la necessitat de tenir raó des del punt de vista pseudo-ètic, es a dir satisfer la necessitat de calumniar i difamar l’enemic”. ( La Política como profesión, pàg. 159 - Austral 2001)
Aquestes recompenses, junt amb les externes (botí, poder i prebendes) són les motivacions del aparell, no les del líder, de manera que la continuïtat de Martí depèn per complet de donar permanentment a la seva guàrdia pretoriana, als seus delators i agitadors, la suficient carnada material i “espiritual”. Aquesta és la “decència” dels bons andorrans. Aquesta és la raó de la visceralitat contra els que no combreguen amb les seves idees, els que sostenen opinions diferents.
La crisi, paradoxalment ha vingut a reforçar l’eficàcia d’aquesta forma de fer política; eines institucionals que havien de ser un pal·liatiu, com són les mesures de foment de l’ocupació s’han convertit en un sistema (agència) de col·locació de simpatitzants i dels seus familiars; amb major eficàcia que el tradicional clientelisme, ja que la precarietat d’aquest tipus de programes afavoreix “l’hooliganisme” d’una tropa mantinguda amb el salari mínim.
També la crisi de la premsa, abocant desenes de periodistes a l’atur, ha permès a DA de organitzar un cercle “canallesc” de mercenaris assessors, pregoners, propagandistes i censors en el seu gabinet, en el seu departament de comunicació, al seu grup parlamentari, a la ràdio i televisió pública i mitjançant una selectiva dosificació de la publicitat institucional ha implicat en la seva creuada pseudo-ètica a la premsa privada.
Ara, ens queda per veure dues coses; la primera, si el sistema del botí i el malbaratament dels recursos econòmics és sostenible. I, la segona si els estaments judicials (sobre tot la Fiscalia) continuaran impassibles davant l’acumulació d’evidències d’una política corrupta.
Comentaris