Cinc-cents dies de la intervenció de BPA, cinc-cents dies de poca llum i moltes ombres

Cinc-cents dies de la intervenció de BPA, cinc-cents dies de poca llum i moltes ombres
Cinc-cents dies de la intervenció de BPA, cinc-cents dies de poca llum i moltes ombres

PÒRTIC / L'ALTAVEU

El comptador de l’Altaveu marca avui el dia cinc-cents. Mig miler de jornades senceres d’ençà de l’inesborrable 10 de març del 2015. L’adjectiu podria ser un altre. Però segur que aquella data costarà molt d’esborrar, si mai s’esborra, ja no només en la memòria individual si no en la col·lectiva. La compareixença del cap de Govern, Toni Martí, a les cinc de la tarda d’un dimarts de març anunciant la intervenció de Banca Privada d’Andorra (BPA) arran d’un comunicat letal que feia públic a l’uníson la unitat de prevenció del blanqueig de capitals del departament del Tresor nord-americà, el FinCEN, ha canviat la història com a mínim contemporània del Principat i la vida de centenars de persones, potser uns quants milers. 

Cinc-cents dies després són encara tants els interrogants que hi ha en l’aire que es fa molt difícil pensar, ara ja, que s’han fet bé les coses. Abans, durant i després. Cinc-cents dies després, sobretot, milers de clients de l’entitat bancària intervinguda continuen sense poder accedir als seus dipòsits de forma clara i rotunda. I encara alguns d’ells no saben ni què passarà ni quan podran disposar dels seus diners. Cinc-cents dies després Andorra ha perdut tant que és gairebé impossible pensar que el país tornarà a ser mai una aproximació del que havia estat. I no només per la crisi econòmica prèvia a la intervenció de BPA. 

També i sobretot perquè la plaça financera ha perdut bona part de la seva credibilitat internacional, ha mostrat i mostra encara totes les febleses i, amb ella, s’han evidenciat les mancances, a molts nivells, de l’Estat i els seus governants. La seguretat jurídica hi és sovint tan absent que malmet d’una manera alarmant l’Estat de dret. El posa en entredit. I posant en entredit l’Estat de dret, de retruc es posa massa sovint contra les cordes la veritable democràcia, aquella que realment voldríem i a voltes trobem a faltar.

Cinc-cents dies després de la intervenció de BPA l’Altaveu no pretén pas ser jutge de res. Però sí portaveu de tot aquell qui tingui ganes de dir-hi la seva. De parlar clar i sense embuts. Amb el degut respecte i sense danyar a altri. Però amb tota la contundència i la rotunditat que s’escaigui. Que hi ha dubtes que els governants no sabessin abans del 4 de març per on anaven els trets? Hi són. Que tot plegat podria acabar resultant una maniobra político-financera triangular (Espanya, Estats Units, Andorra)? Podria ser. Que el procés sobiranista català podria ser un dels rerefons més clars de la posada en marxa de la maquinària que haurà acabat amb la història de BPA? És tan probable com la voluntat centralista espanyola de voler frenar l’avenç independentista de Catalunya tot fent esvalotar els draps bruts de qui se suposava un dels pares del catalanisme de la segona meitat del segle XX: Jordi Pujol. 

I sí, que la plaça financera andorrana, tota, com qualsevol plaça ‘off-shore’, ha anat al límit i ha jugat tant amb foc que de tant en tant s’ha cremat és, de ben segur, força cert. Però no hi havia cap incendi que hagués de suposar l’aniquilació de cap dels seus actors. Això és segur. L’anorreament d’una de les entitats bancàries andorranes la història l’acabarà acreditant com el resultat d’un cúmul de factors que tenen més de polític -potser gairebé tot- que de financer. I la gestió de la crisi iniciada formalment ara fa cinc-cents dies ha deixat ben clar com n’és de dèbil però alhora també de cruel la política. Però no cal embrancar-se amb qüestions massa complexes.

La funció de l’Altaveu en aquesta mena de malaurada efemèride no és jutjar sinó, ja es deia, posar un canal a disposició d’aquells i d’aquelles que vulguin fer arribar a qui s’escaigui les vivències, els sentiments, els records d’aquest mig miler de dies de ‘cas BPA’. Mig miler de dies que tot sembla indicar que seran més. Molts més. Cinc-cents dies on la immensa majoria de persones que sàpiguen de què va una mica tot plegat coincidiran en mantenir que s’ha parlat i s’ha escrit molt de la qüestió però, en canvi, s’ha explicat realment poc. 

Que l’administració ha estat i està sent molt poc diligent i, en canvi, tant opaca i poc transparent com pot. Que s’acarnissa quan pot i contra qui pot per defugir les seves pròpies responsabilitats. Que lluny de fomentar la solidaritat, el que ha promogut -volgudament o sense voler-ho, amb raó o sense- una divisió que comportarà una fractura socioeconòmica que passarà molt temps abans no cicatritzi si cicatritzar acaba podent fer. I davant d’aquest obscurantisme, d’aquesta por contra el poder establert que el poder establert s’ha encarregat de generar, aquest modest blog informatiu pretenia, solament, obrir una petita porta d’aire fresc. 

https://www.altaveu.com/category/500-dies/

Recollir el testimoni, qualsevol testimoni, sobre el ‘cas BPA’ i el que aquest fet ha suposat. En primera, en segona, en tercera persona. Com vulgui que sia. L’Altaveu va fer ara fa uns dies una primera invitació a transmetre per escrit els missatges que, de forma anònima (identificable sempre per als responsables del blog, això sí) o amb noms i cognoms aquell qui volgués pogués oferir al lector. D’aquí que des d’avui i, com a mínim, durant una setmana, cada dia apareixeran cinc aportacions noves en l’enllaç https://www.altaveu.com/category/500-dies/ .

Com a mínim, escrivim, perquè el convit que potser fèiem fa uns dies de manera més tímida el fem a partir d’avui extensible a totes aquelles persones que tinguin ganes d’expressar-se. De dir-hi la seva. Sempre a tomb d’aquest mig miler de dies d’intervenció de BPA. Mig miler de dies, també, de problemes econòmics, de pèrdues de llocs de treball… i de privació de llibertat. Ni volíem, ni volem, ni preteníem, ni pretenem focalitzar aquest espai en cap persona concreta. Però si en aquestes línies hi apareix un sol nom propi serà el de l’exconseller delegat de l’entitat bancària, Joan Pau Miquel, perquè per molt doloroses que hagin estat aquestes cinc-centes jornades per a centenars, milers de persones, de ben segur que per a cap ho està sent tant com per a l’exdirector general de BPA. 

I així ho reflecteixen, almenys fins ara, les aportacions que hem rebut i les que podran llegir a partir d’avui. Des d’una primera reflexió a tomb dels cinc-cents dies, uns fills, unes colònies i una fotografia escrita pel propi Joan Pau fins a peticions de llibertat i proclames a revisar formes de fer i d’actuar exposades per familiars de l’executiu bancari. Però també polítics del Principat, extreballadors que no gosen firmar els escrits per por a represàlies, gent anònima que signa amb noms i cognoms i tots aquells que encara ho vulguin. La porta, el blog és obert. El ‘cas BPA’ ha fet canviar moltes coses, moltíssimes. I no volem que cap d’elles quedin en l’oblit. Llegeixin. Escriguin. El que s’hagi de saber, se sabrà. I fins i tot potser algun dia se sabrà tot. Sense ombres.

Comentaris

Trending

Com la majoria de webs, utilitzem cookies (galetes), tant pròpies com de tercers, per a recopilar informació estadística de la vostra navegació i soferir-vos un servei personalitzat. Si continueu navegant, considerem que n'accepteu l'ús.