Arran de la denominada ‘fiscalada’, això és la reunió d’un grup de consellers de la coalició governamental amb el fiscal general, Alfons Alberca, i l’adjunt Borja Aguado, una de les promotores d’aquella trobada, la consellera general demòcrata Maria Martisella, per repartir responsabilitat o diluir les eventuals culpes davant les preguntes de parlamentaris socialdemòcrates, va afirmar en seu parlamentària i en altres fòrums que no era la primera vegada que s’havien mantingut contactes amb membres dels poders jurisdiccionals. I que hi havia hagut reunions on hi eren presents membres de tots els poders polítics.
Fa uns mesos, la coalició governamental va presentar unes esmenes pactades amb el ministeri públic que pretenia, per exemple, invalidar la doctrina del Constitucional sobre elements de prova
De fet, en aquest cas, i mirant d’escampar les responsabilitats, admetia un dels retrets que se li feia des de la bancada socialdemòcrata: una cosa és que representants del poder judicial es trobin amb una comissió on hi ha membres de tots els grups polítics amb representació parlamentària i, una altra, és que el ministeri públic pacti canvis legals de manera unilateral i d’amagatotis amb una part només dels legítims representants de la sobirania. Això és, amb sols alguns dels consellers generals, com va ser el cas del fallit intent de modificació del Codi de procediment penal a través de disposicions addicionals en la legislació que regula el combat contra el blanqueig de diners.
Aprofitant, però, les manifestacions de Martisella, un grup d’advocats del ‘cas BPA’ -que eren els que més es van queixar atès que algunes de les modificacions preteses per la fiscalia pretenien deixar sense efecte la doctrina del Tribunal Constitucional per la qual escoltes i altres elements de prova que afecten la intimitat de les persones no poden passar d’una causa a l’altra i menys encara si vénen de l’estranger- van adreçar-se per carta als consellers generals que van integrar la comissió legislativa d’Interior la passada legislatura (alguns continuen ara com a parlamentaris, d’altres han abandonat la primera línia política, i encara hi ha qui té ara càrrecs executius) per demanar-los si els podien facilitar les actes de les reunions i altra documentació relativa amb reunions amb el poder judicial i amb la voluntat de canviar la Llei de cooperació judicial internacional, per exemple.
Les cartes enviades pels lletrats pretenien poder comprovar si les modificacions legislatives que finalment es van descartar ja s’havien tractat amb anterioritat
La voluntat de tot plegat era poder comprovar si els canvis que ara havien intentat pactar i promoure de forma unilateral representants de la coalició governamental amb els dos fiscals, eren qüestions ja tractades anteriorment en comissions on hi estiguessin representats tots els grups parlamentaris. Ara per ara, aquell grup d’advocats hauria rebut una primera aportació. L’acta del 18 de juny del 2018 en què la comissió legislativa d’Interior (integrada en aquell moment pels demòcrates Sofia Garrallà, Marc Ballestà, Carles Jordana i Maria Martisella; el socialdemòcrata Gerard Alís; la liberal Judith Pallarés; el progressista Víctor Naudi; i el representant d’Unió Laurediana Josep Pintat; amb l’assistència a més, aquell dia, de Joan Carles Camp i la independent Sílvia Bonet) es va reunir amb la suposada comissió permanent de prevenció del blanqueig.
La reunió es va celebrar a petició del president d’aquella comissió, que és també el cap de la UIFAnd, Carles Fiñana, hi pretenia posar sobre la taula les modificacions legislatives que es necessitaven fer entre el 2018 i el 2020 per, suposadament, complir amb les exigències d’organismes internacionals com Moneyval, Edmon o Gafi. A la reunió hi assisteixen altres integrants de la UIFAnd i una batlle (Maria Àngels Moreno), un magistrat (Josep Maria Pijuan) i un fiscal (Borja Aguado). Com a mínim aquests tres darrers no són membres nats de la comissió permanent de prevenció del blanqueig.
L’acta del juny 2018
De fet, Pijuan, en la seva primera intervenció, com s’evidencia en l’acta, deixa clar que la seva presència davant la comissió legislativa “és per presentar-los el treball que es va fer a nivell d’una comissió on hi havia fiscalia, batlles, Tribunal de Corts i tècnics del ministeri de Justícia i Interior”. De fet, abans de fer aquella explicació, el president del Tribunal de Corts va deixar clar que essent al Consell General no estava fent res ‘mal fet’. “La presència avui aquí no vull que sigui interpretada com una manca d’independència del poder judicial respecte no ja sols de la fiscalia sinó també d’altres institucions del Principat com pot ser la UIFAnd encara que pugui ser interpretat per algú d’una altra manera”.
La reunió es va celebrar a petició del president de la comissió permanent per a la prevenció del blanqueig i el finançament del terrorisme, que és també el cap de la UIFAnd, Carles Fiñana
Sia com vulgui, Fiñana, Moreno, Pijuan i Aguado van anar exposant allò que els conveni per donar resposta, sobretot, a la cooperació judicial. Que si ampliació del termini del secret de sumari; que si les comunicació es poguessin intervenir en més casos dels que fins llavors permetia la llei; que si es pogués establir un canal més ràpid de trasllat de la informació entre autoritats judicials sense que tot l’expedient hagués de passar pels ministeris d’Exteriors i d’Interior; que hi hagués dades que només les pogués tenir la fiscalia sense que s’haguessin de judicialitzar per evitar així filtracions…
Els diferents representants dels òrgans jurisdiccionals van explicar que, és clar, hi havia autoritats d’altres països no es fiaven d’Andorra perquè havent-hi un secret de sumari tan suposadament curt, temien que una causa que pogués ser secreta en el país d’origen, s’acabés publicitant perquè a Andorra acabés sent accessible a les parts concernides. Es queixaven, també, per exemple, que en no estar previst ‘punxar’ telèfons per a delictes menors, costava Déu i ajut combatre els delictes de discriminació o l’assetjament escolar o d’altra naturalesa que sovint es pot arribar a fer a través dels dispositius mòbils.
Una altra de les qüestions de les quals es queixen els operadors judicials presents a la reunió és que la legislació andorrana sigui tan garantista. Que hi hagi tants mecanismes de defensa, per dir-ho així. Que davant una comissió rogatòria, les parts implicades, els afectats, puguin presentar diversos recursos abans no es pugui procedir a complimentar aquella petició internacional. Pijuan, en moltes fases de la reunió, es cuida molt molt, segons l’acta, de deixar clar que és evident que és al poder polític a qui li correspon fixar el do de l’oportunitat, que ells, els representants jurisdiccionals, no són pas els dipositaris de la sobirania nacional. Però que si no es produeixen certs canvis, és més complicat quedar bé amb les autoritats judicials estrangeres i és més difícil combatre segons quins casos.
En aquella reunió, per cert, en cap moment no es va parlar de deixar en evidència resolucions del Tribunal Constitucional -la ‘sentència Campos’ encara no s’havia dictat- però sí que s’insinua la necessitat de poder realitzar els béns comissats per evitar que perdin valor. Aquest és un dels canvis que van quedar-se al tinter arran de la ‘fiscalada’, que va frenar les modificacions a una llei a partir de disposicions addicionals a un altre text. Queda clar, però, que el poder judicial de tant en tant intenta portar el legislatiu al seu terreny. Per adobar el seu propi camí o pel que sia. Ep! Però el poder judicial és independent. (I se suposa que el legislatiu, també).
Comentaris (7)