Simulacres

Comentaris

O poeta é um fingidor

Finge tão completamente

Que chega a fingir que é dor

A dor que deveras sente (Fernando Pessoa)

Jean Baudrillard a la introducció del seu text ‘La précession des simulacres’ (1978) explicava la diferència entre dissimular i simular: “Dissimular és fingir no tenir el què es té. Simular és fingir tenir el que no es té”. Dissimular remet a una presència, simular a una absència.

Però l’autor francès amb la precisió lèxica que caracteritza els intel·lectuals del país veí afegia: “La cosa és més complicada perquè simular no es fingir”. Seguint el diccionari d’Emile Littré, Baudrillard matisava encara més: fingir (feindre) és una mica menys precís que simular: El que fingeix una malaltia pot simplement ficar-se al llit i fer creure que està malalt. Qui simula una malaltia – com el dolor del poeta- produeix en el seu cos alguns símptomes.

“L’Estat de Dret és, i ha de ser, un Estat amb un poder regulat i limitat per la llei, contraposat a qualsevol forma d’Estat absolutista ('princeps legibus solutus’), amb poders il·limitats i absolt de tot control jurídic. L’enumeració de casos concrets d’aquests -creixents- actes immunes de desviació de poder a Andorra està a l’abast i a la ment de tothom que tingui el suficient esperit crític per a saber distingir la condició de ciutadà de la de súbdit”

Excuseu aquesta incursió lexicogràfica, destinada a aclarir el concepte de simulació i de simulacre. Perquè de simulacres en la vida política del nostre país (no toca avui parlar d’altres) n’hi ha cada dia més i de més greus.

Amb una inconsciència suïcida, dos dels tres poders de l’Estat -l’executiu i el judicial- han agafat els darrers deu anys un camí extremadament perillós i estan convertint l’Estat de Dret en un simulacre.

La rutina de sortejar –si, com un eslàlom!-  les normes legals des del poder s’ha tornat crònica a Andorra. Com ho fan a la llum del dia i ho publiquen al BOPA creuen que, amb aquest vernís, ja compleixen els requisits d’un Estat de Dret.

El catedràtic Eduardo García de Enterría va pronunciar a la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona (el 1962 !!) que va titular “La lluita contra les immunitats del poder en el dret administratiu (Poders discrecionals, poders de govern, poders normatius)”. En plena dictadura, García de Enterría no s’amagava de dir: “sense justícia administrativa l’Estat de Dret és literalment res”.

La idea de sotmetre sistemàticament el poder a un judici en el que qualsevol ciutadà pugui exigir justificacions del seu comportament davant el Dret, és una idea fundadora de l’Estat que sorgeix de la Revolució francesa.

L’Estat de Dret és, i ha de ser, un Estat amb un poder regulat i limitat per la llei, contraposat a qualsevol forma d’Estat absolutista ('princeps legibus solutus’), amb poders il·limitats i absolt de tot control jurídic.

L’enumeració de casos concrets d’aquests -creixents- actes immunes de desviació de poder a Andorra està a l’abast i a la ment de tothom que tingui el suficient esperit crític per a saber distingir la condició de ciutadà de la de súbdit.

Sense sortir del dret administratiu (si entrem en temes penals la qüestió és patètica!) ja s’admet com normal la vulneració de la legislació en la contractació pública, en el dret urbanístic, en l’accés a la funció pública i als alts càrrecs. El poder públic ha esdevingut irresponsable.

Justificant un acte nul de ple dret, el cap de Govern va establir a Canòlich una perillosa ‘doctrina’ justificadora de l’Estat absolutista: els actes administratius quan no són clandestins, són legals si són útils, el que importa és el fons;  ja sé que no van ser les seves paraules exactes -s’expressa tan malament com el seu antecessor- però és el que li vàrem entendre.

Què fer davant aquesta situació? Amb una Justícia independent i àgil la cosa estaria clara: anar als tribunals.

“Juguem tots al simulacre; els ‘capgrossos’ fent veure que compleixen les lleis i els procediments, que les adjudicacions no són per afavorir els amics, que la selecció dels jutges és impecable, que quan prevariquen violentant les formes ho fan pel bé dels ciutadans, per a preservar ‘el fons'.  I el poble, en lloc de qüestionar un Estat que va a la deriva i en la direcció de convertir-se en un Estat absolutista o un Estat fallit, anirà fent veure que viu en un Estat on la llei es igual per tothom i els poders estan controlats jurídicament”

És el que va fer fa més de tres anys el Partit Socialdemòcrata. Desprès de denunciar el 2017 les greus irregularitats detectades -entre altres pel Tribunal de Comptes- en la gestió del SAAS, davant la inacció de la fiscalia, el PS va presentar una querella davant la Justícia. En algun calaix –si és que no es va perdre en el trasllat de l’edifici de les Columnes a la nova seu de la Justícia- dorm aquella querella. ¿Per què s’haurien d’afegir més querelles? ¿Per amuntegar-les en un calaix?

Front a les queixes dels ciutadans, els comuns i Govern fa dècades que han adoptat la regla de fer silenci administratiu. Sigui quina sigui la queixa del ciutadà i la gravetat de la vulneració la callada resposta de l’Administració és sempre la mateixa; així guanyen dos mesos, durant els quals el ciutadà està lligat de peus i de mans sense poder acudir a la Justícia. La immunitat administrativa, s’està convertint en impunitat, una mena de ‘patent de cors’ del poder.

Si els tribunals es desentenen, torno a formular la pregunta: què fer?

Doncs juguem tots al simulacre; els ‘capgrossos’ fent veure que compleixen les lleis i els procediments, que les adjudicacions no són per afavorir els amics, que la selecció dels jutges és impecable, que quan prevariquen violentant les formes ho fan pel bé dels ciutadans, per a preservar “el fons”.

I el poble, en lloc de qüestionar un Estat que va a la deriva i en la direcció de convertir-se en un Estat absolutista o un Estat fallit, anirà fent veure que viu en un Estat on la llei es igual per tothom i els poders estan controlats jurídicament; ens mentalitzem que la discrecionalitat i les arbitrarietats del poder són generals en totes les ‘democràcies'; ens entrenem, en una mena de ‘fitness’ embrutidor, a la resignació, al maltractament, a l’abús de poder i a la injustícia. És el que en psicologia diuen: indefensió apresa.

Tanmateix, la veritat crua és que estem simulant unes greus  absències: democràcia, responsabilitat dels poders públics, seguretat jurídica, imperi de la llei..... Les conseqüències seran lamentables i, potser, irreversibles.

Comentaris (4)

Trending

Com la majoria de webs, utilitzem cookies (galetes), tant pròpies com de tercers, per a recopilar informació estadística de la vostra navegació i soferir-vos un servei personalitzat. Si continueu navegant, considerem que n'accepteu l'ús.