Si no vols reforma, tindràs Constitució

De les sensacions i els moviments polítics d’aquell moment, i dels avatars que van acabar derivant en una cursa fulgurant cap a la Constitució n’han parlat aquesta tarda a mode de preàmbul dels actes institucionals d’aquest dissabte, 14 de març, tres exsíndics i un exconseller general i excònsol. Albert Gelabert havia estat cònsol de la Massana i se’l va anar a recuperar com a síndic extern davant la trencadissa que hi havia al Consell i després que Josep Maria Beal, ferm valedor de fer una constitució per a Andorra, emmalaltís. Gelabert va ser el síndic de l’autodissolució. 

Josep Dallerès havia estat al comú d’Encamp, era un dels constitucionalistes encampadans, i va integrar el govern Ribas d’aquells moments convulsos. Va ser designat ministre d’Educació en substitució de Ladislau Baró per acabar d’embolicar la troca de la legislatura. Ell mateix ho ha explicat. I ell mateix ha deixat retratats els polítics lauredians de l’època. Dimonis amb cua, poc menys. Vicenç Mateu era el secretari tècnic de Govern. Un jove amb inquietuds polítiques que en aquell moment va contribuir decisivament a la fundació de l’IDN. I IDN era el resultat del malfiament jove sobre la vella política andorrana. 

Jordi Mas ha explicat que a final de la dècada de 1970 i ja als anys 80, “amb el jovent anàvem parlant d’una reforma” i el debat era si calia una constitució escrita o assimilat al model anglès “dels usos i costums, que semblava més proper a nosaltres”

Jordi Mas havia aterrat al Consell General coneixent d’allò més bé el territori i substituint el seu pare a l’arc parlamentari. Tots quatre han exposat les claus que al seu entendre van portar al procés constituent. Tots quatre han reconegut que la decepció pel poc abast de la reformeta va animar en gran mesura a buscar un canvi de règim de veritat. De sistema. De manera de fer. I que, més tard, la pressió popular, ja fos de la ciutadania andorrana -que va forçar l’autodissolució parlamentària de principi de 1992- o ja fos a través d’organismes internacionals com el Consell d’Europa serien decisius.

Dallerès ha deixat clar que a l’inici de la dècada de 1970 “no es parla” de res semblant a un procés constituent però “cap al 1976 o 1977 sí que es parla d’anar cap a una constitució” i situa en aquell moment com a clau el fet que el Consell nomenés Òscar Ribas i Enric París per liderar una mena de comissió d’estudi sobre la matèria. Cert és que “ens vam carregar sis constitucions de cop”. “Va ser molt intens, i durant dos o tres anys hi va haver una gran decepció amb la reformeta i això va fer que dotze anys després es tirés endavant”.

Gelabert ha recordat d’entrada que essent ell cònsol de la Massana el 1978 “es va fer una demanda i en va sortir la configuració d’un govern, que en aquell moment es va dir consell executiu. Hi va haver moments de què sí, de què no. I no es va acceptar el nom de govern, ens van deixar clar que era el consell executiu del Consell General”. Mas i Mateu, especialment aquest darrer, eren força més joves. Per a l’encampadà, “amb el jovent anàvem parlant d’una reforma” i el debat era si calia una constitució escrita o assimilat al model anglès “dels usos i costums, que semblava més proper a nosaltres”.

Mateu, a final dels anys de la dècada de 1970, encara era a l’escola. “Teníem una assignatura d’institucions andorranes” i el professor era Antoni Armengol. “El llibre ‘Andorra, el meu país’ hi va fer molt”, ha indicat l’actual ambaixador d’Andorra a Brussel·les. “Ho vivíem amb molta passió”, ha explicat abans de dir que recordava que es van tombar sis propostes de reforma -les sis constitucions de què parlava Dallerès- encara que “no es parlava estrictament de Constitució”, ha deixat clar Vicenç Mateu. 

Hi havia un caldo de cultiu, un foc en somort, un rerefons que marcava la necessitat de canvis. Però “els va fer por tirar-ho endavant”. Dallerès ha insinuat que s’hauria autoritzat la creació de la parròquia d’Escaldes per mirar de “desactivar el moviment” constitucionalista. Però només és una hipòtesi. El que és evident, ja recordat Jordi Mas, és que mentre els consellers es triaven els plats pel cap, “el poder dels Coprínceps continuaven sent forts i cada vegada més forts, perquè com que els andorrans no ens enteníem…”. L’actual president del GESCO ha recordat que hi havia “manca de diàleg” entre les institucions. “No hi havia concertació” i “la situació era bastant ambigua”. 

Dallerès: “En el moment que Mitterrand canvia la dinàmica, el Consell també canvia la dinàmica i obliga la Mitra immobilista a moure’s”

Vicenç Mateu recordava que en un moment donat es reclamava “una constitució davant el poder dels Coprínceps”. Era tal la força dels caps d’Estat i dels veguers després que miraven d’imposar decrets que, per exemple als comuns, com en el cas del que havia de servir per activar el sometent, es deixaven de banda. Mateu ha explicat que no tenia clar, en aquell moment, quin dels dos Coprínceps “era més dolent”. I Jordi Mas ha recordat que no es parlaven entre ells. “Del 1986 al 1989 no hi va haver manera d’avançar”, ha sentenciat l’encampadà. 

Els veguers i els Coprínceps ho controlaven tot. La policia, la Justícia… “els Coprínceps no parlaven entre ells i tampoc parlaven amb la permanent”. La sensació era pitjor amb el cap d’Estat episcopal que amb el francès. “La gent anava a la Seu” a demanar el que es considerés que calia. El veguer francès tenia la seva seu a Perpinyà. I també s’hi anava. Però amb menys freqüència. Que els francesos frenessin també les ganes de canvi d’una part de la ciutadania tenia una raó de ser en la consideració del Quai d’Orsay que el president francès no podia ser cap d’Estat de dos estats.

Fins que “Miterrand va dir: ‘el Copríncep seré jo’ i s’ho va endur tot a l’Elisi”; allí hi va situar els seus serveis. Però fins que el president socialista francès no va fer el clic, el canvi de xip, van haver de passar coses. I què canvia perquè es trenqui l’immobilisme? Després de la legislatura passiva de 1986 a 1989 hi ha unes eleccions “va arribar al Consell molta gent que tenia la frustració del que havia passat dotze anys abans”, ha explicat Josep Dallerès. 

S’iniciaria, però, “la legislatura més convulsa”, com l’ha definit Jordi Mas. Dos candidats a síndic, un possible candidat a cap de Govern que no acabava de sortir… I arriben tot un seguit de moviments interns i externs que sense cap mena de dubte van generar canvis que acabarien sent irreversibles. Mas i Dallerès han recordat la pressió que es va fer des del Consell d’Europa. Hi ha la sensació, dins i fora, que la Justícia “no funciona prou bé, que no hi ha sindicats”… i les pressions de fora “essencialment vénen de sectors espanyols, no sempre d’institucions espanyoles” i dins hi ha tota la pressió exercida pel grup Europa, amb una protesta a Europa amb pancartes incloses contra Josep Pintat que li van generar un fort “cabreig”.

Els dos representants encampadans de la taula rodona han recordat la importància que va tenir  l’assalt a un hotel el 6 de març del 1986. S’hi allotjava un representant de joieria de Barcelona a qui li van robar a punta de pistola tot el que duia. 24 hores després es van detenir dos homes, un txec i un hispanotxec que acabarien condemnats i que van portar el cas al Tribunal Europeu dels Drets Humans. “Aquests senyors el que fan és atacar els Coprínceps i els estats veïns. Els Coprínceps perquè són els caps d’Estat i els estats veïns perquè són els estats on viuen els coprínceps”.

Enmig d’una legislatura convulsa, qui va ser síndic vingut de fora, Albert Gelabert, celebra que “es va tenir la saviesa de separar una cosa de l’altra. Una cosa era la política domèstica i una altra un procés històric”

Allò va fer girar de cop Mitterrand, un ferm defensor dels drets humans. El Consell d’Europa va posar en evidència que les coses no anaven bé a Andorra. I el president francès va veure clar que calien canvis. “L’única cosa que no canvia és que volen -els caps d’Estat- continuar tenint la representació internacional.” A més, l’elecció de l’escaldenc i constitucionalista Josep Maria Beal també va ser clar. Entre Dallerès i Mas han recordat que “en el moment que Mitterrand canvia la dinàmica, el Consell també canvia la dinàmica i obliga la Mitra immobilista a moure’s”.

La malaltia de Beal, que comportaria que després s’anés a cercar Albert Gelabert, va frenar una mica el que havia de ser l’impuls del procés constituent. El Consell General era “una batalla electoral total”, “en cada sessió de Consell saltaven espurnes electorals”, però, amb tot, la immensa majoria de consellers, ha assegurat Gelabert, “van tenir la saviesa de separar una cosa de l’altra. Una cosa era la política domèstica i una altra un procés històric”. El Consell General funcionava amb dues ànimes. 

La gran, la del consens, la constituent. I la petita, la batalla campal. Aquella que feia que es frenés tot perquè un conseller, per exemple -“estic ironitzant però no tant”, ha dit Vicenç Mateu-, exigís que se li retirés una multa per una infracció de caça i si no, en cas contrari, ho bloquejava. I aquestes coses d’estar per casa, i una protesta ciutadana que va envair Casa de la Vall, van portar a l’autodissolució, que per als quatre ponents també va ser clau. “La segona part del Consell va ser estrictament de procés constituent. Tots els partits portaven la Constitució al programa.” I així va arribar un procés accelerat. Un camí veloç i imparable cap a la Constitució. I arribaria sí o sí. Aquest dissabte farà 33 anys.