La proposició de llei que s’ha presentat amb el suport dels grups de la majoria és un important pas enrere per a Andorra en la cursa digital. Tot reconeixent la importància de la tecnologia blockchain, i suposadament per afavorir-la, la regula fins al punt de fer-ne impossible el seu desenvolupament.

Quins són alguns dels seus múltiples problemes?

Els més esmenables són de forma. Per exemple, sembla que cap corrector s’hagi revisat la llei, ja que és fàcil trobar-hi faltes d’ortografia, tant en català com en anglès. També barreja termes entre els dos idiomes, tot creant-ne de nous, sense adoptar un criteri uniforme. Així, trobem escrites coses com ara “Off-chain stablecoins col·lateralitzats” o “Diner digital sobirà e-payment”, tot un garbuix conceptual i lingüístic. Si la traducció al català no és coneguda o existent, hagués estat millor traduir tot el concepte i posar l’original anglès entre parèntesis al costat.

Per altra banda, l’ànsia de categoritzar i ser exhaustius en un camp que està canviant dia a dia, ha portat a escriure una llei que estarà obsoleta en néixer. Consta de 60 pàgines de farragosa lectura, de les quals la gran majoria són informatives i de detalls menors que podrien anar a un reglament, que seria molt més àgil de canviar i actualitzar conforme l’evolució tecnològica ho requerís. Crear lleis tan llargues i inintel·ligibles, per descomptat, no ajuda a establir cap mena de seguretat. Tot al contrari, ja que es multipliquen les possibilitats d’interpretacions contradictòries entre diferents articles de la mateixa llei.

“L’ànsia de categoritzar i ser exhaustius en un camp que està canviant dia a dia, ha portat a escriure una llei que estarà obsoleta en néixer”

Passem a parlar ara dels problemes de fons. Llegint-la, i havent sentit les inquietuds d’alguns dels seus proponents, sembla que els legisladors viuen acomplexats amb la idea d’aconseguir una bona reputació al món, de semblar seriosos. I què han pensat fer per aconseguir-ho? Doncs que si algú vol fer alguna cosa remotament relacionada amb blockchain, hagi d’informar a l’administració de cada un dels seus moviments, de forma extrema, fins al punt que, com és costum a Andorra, la burocràcia es mengi qualsevol possibilitat i intenció dels emprenedors de portar a terme els seus projectes aquí.

I és que el món no funciona així, i hi ha exemples per haver-ho après. El 2015 l’estat de Nova York creava la “BitLicence”, la primera regulació d’aquest estil, i la creava a l’andorrana, amb excessius requeriments i burocràcia. El resultat? En 5 anys només 25 empreses han acabat els tràmits per obtenir la llicència. Això en un estat ric, famós, punter, i amb 20 milions d’habitants. El 2020 Nova York acabaria revisant i simplificant els procediments, però el mal ja estava fet: moltes empreses que abans de la BitLicense estaven a Nova York, en van marxar, i la gran majoria de l’ecosistema s’ha desenvolupat prohibint l’accés als clients de Nova York.

Si això va passar a Nova York, algú realment pensa que hi haurà qui se sentirà atret i es molestarà a establir-se a Andorra seguint aquests procediments burocràtics i tan costosos en temps? Havent-hi tantes jurisdiccions més senzilles i més reconegudes? Tindrem sort si les grans empreses del sector simplement ignoren la llei, i no ens rebutgen directament per la nostra procedència, com va passar a Nova York.

“Si algú vol fer alguna cosa remotament relacionada amb blockchain, ha d’informar a l’administració de cada moviment, de forma extrema, fins al punt que la burocràcia es menjarà qualsevol possibilitat dels emprenedors de portar a terme els seus projectes”

Els proponents de la llei semblen creure que amb totes aquestes regulacions es veurà Andorra com un lloc segur. El que és segur, en canvi, és que cap emprenedor estarà interessat a dedicar mesos o anys a omplir la nova burocràcia andorrana, sense cap garantia que li serà aprovada, sotmès als capritxos del funcionari de torn. Servidor ha comptat 19 tràmits, memòries i documentacions a preparar només per poder començar l’activitat, als que s’haurien de sumar els existents de residència, inversió estrangera, creació d’empreses... Tot plegat qüestió de mesos o fins i tot anys, en un món en què és fonamental moure’s ràpidament per conquerir el mercat.

Anem a posar un exemple. Un emprenedor que tingui una idea d’un projecte tecnològic innovador global i busqui on realitzar-la, què hauria de fer, per fer-ho a Andorra segons la nova llei? Basant-nos en un projecte de mida mitjana que es vulgui finançar amb actius digitals, abans d’iniciar-ho, el seu creador hauria hagut de desemborsar 75.000 euros en efectiu, com a “capital mínim apropiat” previ a qualsevol activitat. Suposant que els hagués tingut, que ja és molt suposar, ja que justament per això es vol finançar, i suposant que hagués decidit que val la pena esperar els 240 dies de mitjana que diu el propi Govern que costa obrir un negoci a un inversor estranger, es trobaria ara amb tot de nous tràmits i documentacions per obtenir una llicència d’activitat. Passat doncs més d’un any de burocràcia, i suposant que rebés el vistiplau de l’administració, només li faltarien un parell de coses més, com ara dues noves assegurances obligatòries (que probablement cap asseguradora en el seu sa judici li farà per una quantitat raonable), i important... un compte en un banc andorrà, que té, de ben segur, zero possibilitats d’obtenir, tal com es comporten els bancs actualment amb tot allò que soni a blockchain i/o estrangers.

Aquesta cursa d’obstacles plena de frustració i fracàs final, són, segons Andorra, “les millors condicions per establir i evolucionar com a emplaçament especialment idoni per a les empreses d’innovació exponencial”.

En un altre punt de la llei, de cop i volta, es faculta el Govern per a crear un “exchange” nacional, que ja té nom i tot, AndorraDex (algú hauria d’avisar als redactors que el significat més comú de Dex és “Decentralized Exchange”, és a dir, tot el contrari al que seria aquesta plataforma). No deixa de ser sorprenent aquesta aparició. S’imaginen que es fa una regulació sobre els centres comercials on es posa molt difícil que un particular n’hi pugui crear un, però a la mateixa llei, s’informa que el Govern potser crea els Grans Magatzems Andorra? No em facin ser malpensat.

“El pecat original és que és una llei impulsada amb interessos particulars en ment; amb la seva redacció innecessàriament tècnica i confusa és probable que la gran majoria dels polítics no n’hagin entès ni un borrall. Simplement s’han dedicat a influenciar-la amb les seves fílies i fòbies sense tenir en compte les conseqüències pràctiques que poden comportar”

També a la llei, es determina que els nodes seran responsables en última instància de tot el que passi a la seva cadena de blocs. Una explicació prèvia: la majoria de cadenes de blocs, com bitcoin o ethereum, funcionen gràcies a milers d’individus, siguin aficionats, universitats, empreses i tot tipus de gent que connecten el seu ordinador, el seu node, per tal que la informació flueixi per tot el món. I que permeten que si per exemple, a un país es desconnecta a tothom d’Internet, aquestes tecnologies segueixen funcionant, ja que són decentralitzades, no depenen de ningú en concret. Algunes d’aquestes cadenes, com ethereum, permeten “contractes intel·ligents”, que no són més que algoritmes que qualsevol pot crear i que s’executen en tots els ordinadors de la xarxa. La llei andorrana, però, diu que qui tingui un node d’una d’aquestes tecnologies, “serà el responsable dels danys que es causin en relació amb els seus contractes intel·ligents”. La conclusió lògica és que tothom a Andorra apagui els seus nodes, per evitar responsabilitats de coses aleatòries, de pas situant el país en l’obscuritat tecnològica. És com si es decidís que qualsevol cosa dolenta on s’hagi utilitzat electricitat, és en realitat culpa de la gent que té plaques solars a casa, perquè potser era la seva electricitat la que ho va causar. Ridícul, però qui correria el risc?

Es podria argumentar que, arribat el cas, qualsevol jutge veuria que això no té cap ni peus. Però la cirereta del pastís és la creació del Tribunal de Visura Digital, que usurpa les funcions del sistema judicial (i de pas les garanties processals), i que permetrà a un “àrbitre” directament designat per l’AFA, o tres si han de guardar les aparences, decidir sobre les disputes que apareguin en contractes digitals. Seguretat jurídica? A mercè dels poderosos.

Finalment, sigui expressament o a causa de la mala redacció, la llei estableix que tots els usuaris d’actius digitals “queden sotmesos a registre, acreditació, supervisió, auditoria i control de l’Autoritat Financera Andorrana”. S’imaginen que per tenir una adreça d’email o un compte de Twitter ens haguéssim de donar d’alta en un registre de Govern? Doncs, agafant-se al peu de la lletra de la llei, si són usuaris de criptomonedes, toca anar a fer cua a l’AFA. No sembla la millor forma de fomentar aquesta nova tecnologia.

El pecat original és que, al contrari del que es diu a l’exposició de motius, aquesta és una llei impulsada amb interessos particulars en ment. Amb la seva redacció innecessàriament tècnica i confusa és probable, i de fet comprensible, que la gran majoria dels polítics no n’hagin entès ni un borrall. Simplement s’han dedicat a influenciar-la amb les seves fílies i fòbies sense tenir en compte les conseqüències pràctiques que poden comportar. Alguns altres han vist aquí l’oportunitat de “col·locar-se” com a expert a l’administració per sobre de l’interès general. Ja se’ns va anunciar que degut a la nova llei l’AFA hauria de disposar de més diners i personal. Tot plegat molt lamentable, i una ocasió més perduda, i en van moltes, de fer alguna cosa realment positiva i il·lusionant per al futur.

Etiquetes

Comentaris (15)

Trending

Com la majoria de webs, utilitzem cookies (galetes), tant pròpies com de tercers, per a recopilar informació estadística de la vostra navegació i soferir-vos un servei personalitzat. Si continueu navegant, considerem que n'accepteu l'ús.