Lluís Casahuga President SDADV

“Les tarifes per drets d’autor queden per sota de les d’altres països; s’han d’incrementar”

Lluís Casahuga va néixer a Andorra l’any 1987. Està casat i té una filla. Es defineix a si mateix com un “cul inquiet” sempre vinculat a l’art. Es va formar com a guitarrista clàssic al Conservatori Superior de Música i Dansa de les Illes Balears i va completar la seva formació amb un postgrau en sonologia aplicada a la creació musical i un màster en composició electroacústica. Actualment, toca totes les facetes de l’art: és professor a l’Institut de Música d’Andorra la Vella; també ofereix concerts i crea composicions pròpies; i, els darrers anys, s’ha especialitzat en la gestió cultural, sent un dels impulsors del Festival Comartpedrosa i col·laborant a cicles com l’Ull Nu o el Sax Fest, entre altres.

Lluís Casahuga.
Lluís Casahuga.
G. P.

Amb més de deu anys de vida la Societat de Gestió Col·lectiva de Drets d’Autor i Drets Veïns (SDADV) enceta una nova etapa amb l’arribada a la presidència de Lluís Casahuga. No es pot negar que el músic planteja objectius ambiciosos. Vol fer créixer l’entitat i que aquesta pugui posar-se al mateix nivell que altres ens similars a l’estranger. Això obliga a incrementar el nombre de socis, a millorar l’estructura interna i, també, a un punt que, admet ell mateix, “provocarà controvèrsia”. Afirma amb rotunditat que per equiparar-se al que es fa fora del país, caldrà una pujada de les tarifes que es cobren.

Què li va impulsar a acceptar la presidència de l’SDADV?

Es pot dir que van trucar a la meva porta, arran de tota la meva activitat prèvia en gestió cultural i del fet que ja en formava part de l’SDADV. Feia temps que estava interessat en tot el treball vinculat als drets d’autor. Els artistes ens dediquem a l’art perquè ens agrada i la part més de negoci l’anem aprenent sobre la marxa. Pensava que hi havia d’aprofundir en aquest àmbit si volia créixer professionalment i ho he anat fent.

Quins objectius es marca?

Tenia algunes idees preconcebudes de com hauria de ser l’entitat, però el full de ruta l’estableixo un cop hi sóc. Tenia clar que hi havia moltes coses a fer. Conec entitats d’altres països, la seva estructura, funcions o el retorn amb els socis i havia parlat amb professors meus. I m’adonava que la institució està encara una mica coixa. Cal desenvolupar moltes coses. En les primeres reunions, i treballant amb tot l’equip, hem anat elaborant un full de ruta i hem establert objectius a curt, mitjà i llarg termini per arribar a equiparar-nos a altres societats de l’entorn.

“També hem de fer una feina pedagògica perquè, culturalment, l’andorrà considera que no ha de pagar per aquestes coses. Els hàbits s’han de treballar i cal que la gent s’adoni que el creador, sigui del tipus que sigui, també viu d’això”

Què falta?

Una de les primeres coses a treballar és implementar un programari vinculat a la WIPO (Organització Mudnial de la propietat intel·lectual) per connectar-nos amb altres societats i poder compartir repertoris. És una de les claus de la gestió. Ja estava sobre la taula i ara mantenim la relació amb l’empresa que ho porta per agilitzar-ho i tenir-ho a inicis del 2023, perquè també cal fer les formacions per saber com funciona. I l’altra part és un manual de tarifes i unes normes de repartiment actualitzades i amb uns estàndards internacionals. El manual que es va fer en el seu moment té mancances i els preus establerts són molt baixos. Quan parles amb altres societats, veus que no estan al mateix nivell.

Hi ha molta diferència?

No puc dir números exactes però estem més baixos.

Per tant, l’SDADV entén que les tarifes han d’apujar-se?

Sí, han d’incrementar-se. I també fer una feina pedagògica perquè, culturalment, l’andorrà considera que no ha de pagar per aquestes coses. És natural, una qüestió humana. Els hàbits s’han de treballar i cal que la gent s’adoni que el creador, sigui del tipus que sigui, també viu d’això. I això no només repercuteix als artistes internacionals més grans sinó també als nacionals més petits.

Lluís Casahuga.

Aquesta imatge que molts cops es té de les societats com a grans monstres recaptadors l’heu aconseguit evitar, fins ara?

L’imaginari és molt poderós. Aquesta idea s’ha anat consolidant per, diguem-ne, males formes o abusos que han fet altres societats a l’estranger. Hem de pensar que la majoria són entitats mercantils, empreses privades, per dir-ho d’alguna forma i, per tant, la part de la recaptació és clau. En el nostre cas, que som una parapública, també, perquè tot el pressupost que gestionem ve d’això. No hi ha subvencions de Govern.

La gent entén que ha de pagar per aquests drets?

No. Al comercial, molts cops, l’han fet fora de locals. Per això dic que cal treballar aquesta part pedagògica, perquè la gent ho entengui. Algú ha de dur a terme aquestes accions i nosaltres som l’entitat legitimada a fer-ho. En el seu dia, es va constituir perquè hi va haver una demanda externa per aquests drets que no es pagaven i si no es feia res, hi hauria una demanda.

“Hi ha hagut artistes amb milions de discos venuts o reproduccions als quals no se’ls ha pogut fer venir perquè no hi havia la capacitat de gestionar aquests drets patrimonials”

Com es pot canviar aquest pensament?

Per mi, que sóc professor, pedagogia. Després, potser diplomàcia. I malauradament, per l’àmbit jurídic. La propietat intel·lectual també es contempla en la declaració dels drets humans. Hem de fer entendre a la gent que si fan servir un producte per als seus clients, cal un retorn als artistes perquè puguin viure d’això.

I malgrat aquesta situació, ara toca convèncer també que les tarifes són encara baixes...

Les tarifes queden per sota de les que es paguen a altres països. No sé ben bé on es va establir la frontera, quin poder polític hi havia llavors i quina pressió dels lobbies van estar a les taules, però no es pot treballar bé així.

Ara es cobra a locals, a festes majors, a les escoles... quins àmbits falten?

Queda acabar de cobrir tots aquests sectors, més tot el que té a veure amb la retransmissió per cable i l’ús de música a llocs públics, però també la gestió dels drets patrimonials, que caldrà vehicular amb el nou manual de tarifes i les normes de repartiment.

Quan poden estar enllestits aquests dos projectes?

A partir del 2023, ja hauríem de tenir música segur i espero que audiovisuals. Durant l’any vinent, tot hauria d’estar establert. Apujar tarifes s’ha de fer i també augmentar el rang de comerços amb què es treballa i arribar a més contractes d’autorització per retransmissió per cable i ús de música. I també començar a gestionar com toca tota la resta de drets per poder ser un pol d’atracció evidentment pels artistes del país, però també pels internacionals. Hi ha hagut artistes amb milions de discos venuts o reproduccions als quals no se’ls ha pogut fer venir perquè no hi havia la capacitat de gestionar aquests drets patrimonials.

“El nombre d’artistes andorrans a l’SDADV és molt baix i això ho hem de treballar; jo vaig apostar per l’entitat perquè enteníem que o ho lluitem nosaltres o ningú ho farà. Hem de creure en aquest projecte”

Això, ben fet, pot suposar una forma d’atreure residents?

Músics, productors audiovisuals, actors... la idea és això. I, també, qualsevol persona a qualsevol lloc del món pot estar inscrita a qualsevol societat.

Com s’ha integrat l’SDADV en l’oceà de societats?

S’han de fer convenis i s’ha d’avançar. I per això és tan important tenir el manual de tarifes i les normes de repartiment amb criteris internacionals.  Amb el que tenim ara no podem anar perquè ens diuen que cobrem això i hauríem de demanar tant per poder arribar a acords. També hi ha una normativa que hem de complir, que és el percentatge de recaptació que podem fer servir per a la gestió de la institució. Havíem estat a un 40%, ara destinem un 27% i hauria de ser un 20%. I això es pot fer si la recaptació és forta. Un dels objectius a mitjà termini és que el volum d’ingressos sigui prou alt per tenir un equip més gran. Avui ens trobem a un despatx de coworking quan hi ha societats internacionals que tenen edificis sencers. Necessitem una infraestructura, més personal i un material informàtic i tecnològic per gestionar aquests repertoris amb la WIPO.

Hi ha convenis?

No. I és més una qüestió del manual i de qui creuen que pot gestionar els drets del país. Per exemple, la societat francesa ha signat convenis amb altres entitats per drets d’Andorra, quan per llei som els únics legitimats. Es vulnera la llei i aquí també cal un treball polític. Una entitat estrangera no pot gestionar aquests drets ni signar convenis amb altres institucions en aquest sentit.

Casahuga

Els artistes andorrans han entès la importància de l’SDADV?

Ara estem sobre la quarantena de socis i crec que és una xifra baixa. S’ha de treballar també en aquest sentit. Jo vaig apostar per l’entitat perquè enteníem que o ho lluitem nosaltres o ningú ho farà. Hem de creure en aquest projecte. Si aquestes són les normes establertes, juguem-hi tots i fem-ho bé. El suport dels artistes és importantíssim.

Quanta gent falta?

Et diria tots.

Home, 45 sobre 60 no estaria pas tan malament però si és sobre 500 o més...

Segur que és baixíssim. Cert que tenir el nombre és difícil, perquè depenent de quines plataformes miris, veus una xifra o una altra. Si parlem de tots els sectors, potser serien entre 1.000 i 2.000 persones.

Per tant, no hi ha aquesta conscienciació...

No hi és. Esperem que hi sigui. Una de les altres feines a fer és, justament, contactar amb tots els sectors per replantejar el model. Tenim una sèrie de representants que entenc que haurien de crear els ponts amb els diferents artistes i fer-los entendre que l’SDADV serà capaç de gestionar els seus drets, que aquests poden tenir una repercussió econòmica i. per tant, ajudar-los a viure plenament de l’àmbit creatiu. I també articular una sèrie d’activitats pedagògiques perquè tinguin més eines de com han de gestionar els seus drets. Treballem per engruixir les nostres bases.

Enguany no convocareu subvencions culturals per afrontar aquests canvis...

Més que pel cost del programari, pel treball del manual de tarifes. Tot això té uns costos. En el seu moment, al consell d’administració es va plantejar la possibilitat de demanar un crèdit i em va semblar innecessari. I de fet, hem mogut altres partides. No només de les subvencions.

“A títol personal, crec que poden ajudar però també una de les mancances del país és un desenvolupament del sector cultural privat”

Com s’ha rebut entre els artistes aquesta decisió?

De moment, no he tingut cap retorn. Puc imaginar que no és bo, en el sentit que la gent espera que això hi sigui. És una qüestió psicològica, quan preveus que hi haurà alguna cosa i no hi és, pot aparèixer aquesta frustració.

Era necessari?

Sí perquè si no, s’hagués hagut de demanar un crèdit. Es va parlar i es va decidir així. Les subvencions són una potestat, una forma de donar suport al teixit cultural, però n’hi ha altres A títol personal, crec que poden ajudar però també una de les mancances del país és un desenvolupament del sector cultural privat.

Parla de mecenatge?

O persones que tirin endavant empreses a títol individual. Em refereixo al fet que el suport estatal és vàlid, però el sector privat també s’ha de moure.

Ajudarà el fet que ara es creïn deduccions fiscals per mecenatge?

Pot ajudar. I també hem de veure què passa amb l’estatut de l’artista, que ja es treballa en un document final. I com afecta l’acord d’associació, que també repercutirà, d’una manera o una altra, al nostre sector. El país segueix caminant i ens hem de posar al dia. S’ha fet molt, però encara queda molta cosa a fer. La població ha de ser qui cregui en el desenvolupament de la societat i qui treballi per tirar-ho endavant.

Quina importància té l’estatut de l’artista?

Ha de donar un marc legal perquè puguem desenvolupar la vida professional sense viure als llimbs. Ara encara veiem gent cobrant en negre o que no pot declarar o cotitzar si no es fa autònom, amb el que això suposa de pagar a la CASS. Pels artistes novells, això és una trava. Espero que doni un marc que contempli la idiosincràsia dels artistes. Jo he arribat a escoltar comentaris de gent que deia que no és artista qui no treballa només creant, quan hi ha molts compositors o músics, fins i tot de nivell, que fan classes a conservatoris. És una realitat, diria, del mateix ofici. Espero que totes aquestes possibilitats estiguin contemplades per donar una mica d’aire i unes normes per desenvolupar millor la nostra professió.

Una professió que també s’ha vist afectada per la pandèmia...

Sí, sobretot el que té a veure amb la part escènica, amb els directes, amb la relació amb el públic. Després, tot el que s’ha pogut fer a estudi no ha tingut davallada. Jo, personalment, puc dir que he tingut un creixement de l’activitat. Però, per això, també és important aquesta diversificació i que els sectors es puguin professionalitzar. I per això cal que l’SDADV puguin gestionar aquests drets quan aquestes empreses comencin a créixer.

Etiquetes

Comentaris (6)

Trending