Que encara hi ha molt bacallà per tallar a nivell d’investigació n’és una prova el fet que un dels motius que va dur la batlle Stéphanie Garcia a decretar l’empresonament del secretari general de la FAF, Tomás Gea, més enllà de la gravetat dels fets i els muntants que s’haurien mogut, és el risc de destrucció de proves. La instructora temia que Gea, de quedar en llibertat, encara que fos sota una fiança important, pogués eliminar informació cabdal per desllorigar tota la trama que s’amagaria rere la denominada ‘Operació Cautxú’ i més i tot.
Un dels motius que va portar la batlle a decretar l’empresonament de Gea va ser el risc que estan en llibertat pogués destruir proves que poden ser cabdals per acabar d’aclarir el cas
Un altre element important, i que en aquest cas juga a favor del tresorer, José García, és el fet que segons els estatuts federatius, els pagaments de l’ens els havia de validar formalment el secretari general, no el tresorer. Això descarregaria de certa responsabilitat García, que s’arrisca a ser ‘perseguit’ per les policies d’arreu si no es presenta voluntàriament al Principat a declarar, que per aquest motiu se’l va citar i al·legant un viatge no va acudir a la crida policial. El fiscal en va demanar l’activació de la recerca i captura, i la batlle hi hauria mostrat el seu acord però no d’immediat. Primer es vol donar marge a la seva presentació voluntària davant les autoritats pertinents andorranes.
Les operatives bancàries, segons fonts de la investigació, estarien en la base de la investigació judicial. Haurien estat les alertes donades des del sector financer que haurien fet intervenir la UIFAnd. I a partir d’aquí s’hauria posat en marxa tota la maquinària investigadora. Hi havia pagaments recurrents a proveïdors que després d’analitzar-los s’hauria detectat que no obeïen a una lògica empresarial. Menys encara a la d’una federació esportiva. Si els pagaments eren notables i notoris en el circuit financer andorrà, via els comptes que la FAF té a l’estranger encara serien més remarcables, segons les fonts.
Al president alliberat no se li imputa el delicte d’apropiació indeguda perquè no es considera ara per ara que s’hagi enriquit personalment amb les maniobres obscures
Dins de l’operativa financera, i les fonts consultades no han pogut confirmar si ja ho inclou la investigació o s’anirà veient més endavant, hi hauria l’emissió de xecs. La FAF usaria molt habitualment aquest sistema per fer pagaments a proveïdors, a treballadors… Que si serveis, que si comissions, que si dietes, que si complements… Habitualment emetia xecs per quantitats que en principi no requerien al beneficiari haver-se d’identificar (en una època el límit hauria estat en uns 3.000 euros) en el moment de pretendre cobrar per finestreta.
D’aquesta manera costava una mica més seguir la traça del moviment dinerari. Ara bé, es dóna el cas que en no poques ocasions, i quan el xec es lliurava, per exemple, a alguns treballadors que operaven ells personalment amb les mateixes entitats bancàries del qual provenia el xec emès per la FAF, en lloc de cobrar els diners, el que es feia era ingressar el taló. Automàticament, doncs, ja es deixava una traça. I això facilitaria el seguiment dels moviments.
Seguretat social, salaris…
L’operativa dinerària, els pagaments, els fons de la UEFA i la FIFA, la construcció d’equipaments esportius com els caps de la Borda Mateu, estan en l’epicentre de la investigació. Ara per ara, la Batllia acusa Gea d’enriquir-se personalment -i de forma notòria i notable- a partir del desviament de fons. D’aquí que se l’acusi d’apropiació indeguda, un delicte que no s’atribueix al president de l’entitat, Víctor Santos, processat però alliberat. A tots dos, això sí, se’ls atribueix un delicte d’administració deslleial i se’ls acusa d’haver defraudat la CASS.
Remuneracions com les arbitrals suposadament, almenys en gran part, no s’estarien cotitzant: per cada partit sènior de la lliga nacional la tripleta de jutges percep uns 250 euros
¿Per què? A grans trets, perquè la federació pagava complements retributius o similars sense declarar-los a la Seguretat Social. Per exemple, i no són els més importants, les remuneracions arbitrals, suposadament i segons fonts properes al funcionament de l’estament, no s’estarien cotitzant a la CASS. I cada àrbitre, en xifres rodones, per xiular un partit de la lliga nacional, en categoria sènior, cobra de l’ordre de 130 euros (els jutges de banda, la meitat, per matx). No obstant, els executius de la FAF donaven per fet que el que estaven fent era correcte.
L’auditoria externa comptable encarregada per l’ens no hauria mai posat traves en aquest sentit. I fa molt temps que aquests treballs d’auditoria els assumeix l’empresa dirigida per l’economista Josep Delgado, a qui ningú no se li escapa que va presidir la CASS durant quatre anys i ara presideix el fons de pensions de vellesa. Però la Batllia, de moment, imputa a Gea i a Santos, i probablement a algun dels altres investigats, el delicte de defraudació a la Seguretat Social. Un aspecte que els dos principals acusats esperen aclarir aviat, entre altres coses quan puguin comprovar si es tracta d’una diferent interpretació de la norma.
Un altre aspecte que també s’ha posat sobre la taula és el dels salaris. I els muntants que es movien. De fet, no només serien salaris estrictes. També les primes, les remuneracions, les compensacions, les comissions… Per posar un exemple d’un exercici tancat (el pressupost per aquest 2019 aniria més a la baixa), al 2017 la FAF va pagar més d’1,5 milions d’euros en salaris, incloent la part corresponent, aquí sí, de la CASS.
El 2017, en un exercici ja tancat i liquidat del tot, la federació va invertir en sous 1.577.000 euros dels 5.314.000 que va moure; la partida ‘altres serveis exteriors’ reflectia 1.557.779 euros més
A més, va satisfer 260.898 euros en matèria de serveis professionals i, encara, cal sumar-hi un capítol anomenat ‘altres serveis exteriors’ amb una quantitat no menyspreable de 1.557.779 euros dels quals, almenys una part, també anaven destinats a compensacions, gratificacions, conceptes poc clars i que estan envoltats d’opacitat. En aquest sentit, els números de la FAF mai no han brillat per la seva transparència. Els clubs sempre han tingut, més o menys, el que han volgut i no han exigit claredat. Confiaven, per confiança, per deixadesa, per necessitat o pel que fos.
Sia com vulgui, i tornant a l’exemple del 2017, només en dos grans capítols (despeses de personal i altres serveis exteriors) l’ens federatiu es va menjar més de 3,1 milions d’euros dels 5,3 que va girar aquell any. ¿Que pot ser? Tot pot ser, és clar que sí. Però també pot ser que la Batllia decideixi, ara que s’ha posat les ulleres, fer passar tota la comptabilitat no per unes lents de calibre gros sinó de tall microscòpic. I és aquí quan algunes de les fonts consultades han assegurat que segons el nivell on es posi el filtre els maldecaps poden ser molt importants.
Sempre, és clar, amb prevalença de la presumpció d’innocència. I mirant que l’entitat, com a organització, no en surti mal parada i pugui tirar endavant organitzat totes les competicions que organitza i participant de tots aquells esdeveniments que pugui. Ara, és clar, sense estirar més el braç que la màniga.
Comentaris (6)