Comiat d’un ‘valencià modernillo’: “Sant Julià no desapareix del meu cor; continuarà sent casa meva”

“Sant Julià no desapareix del meu cor. Laurèdia continuarà essent casa meva. La Seu d’Urgell és a prop geogràficament, però sobretot està unida espiritualment a aquesta terra, la nostra Andorra. El que hem viscut aquests anys no s’esborra, és obra de Déu. Continua”, ha pregonat Chisvert a mitja homilia, degudament escrita i sense massa girs de guió. Aquest dissabte el mossèn no volia deixar massa res, que sortís d’ell, a la improvisació. Sap que qualsevol element fora de to podria esverar el que ell, col·loquialment però respectuosament, en diu ‘les maripilis’. I el que no pretén és posar més llenya al foc. El foc d’una decisió, la de canviar-lo de parròquia, que a Sant Julià genera certa controvèrsia. 

La missa major de Canòlich ha estat molt especial. L’anunci de la marxa de qui ha estat rector lauredià els darrers tres lustres ha copsat tota la missa. Tota. De principi a final. I els aplaudiments i l’emoció ha estat a flor de pell. Com aquella brama que hi ha una campanya de signatures -i hi deu ser perquè el capellà ho ha esmentat a l’homilia- i els missatges que els darrers dies han inundat el telèfon de Chisvert. 600 dijous, 200 aquest divendres i una seixantena aquest dissabte abans d’iniciar la marató de misses de Canòlich. Mossèn Pepe ha deixat empremta. Ho sap i sap que la seva marxa aixeca ampolles.

Mossèn Chisvert no ho ha eludit pas. “Potser alguns no ho entendreu. Potser alguns sentireu tristesa, desconcert o fins i tot una certa incomprensió. Ho entenc. És natural. També jo sento emocions profundes”, ha afirmat abans d’afegir-hi que “la fe ens ensenya que els camins de Déu no són ruptures; són continuïtats noves. No són punts finals; són punts i a part”. “L’Església és més gran que qualsevol rector. La comunitat no pertany a una persona; pertany a Crist”, ha insistit abans de recordar que “com Maria, som cridats a viure amb humilitat, amb disponibilitat i amb confiança. Per això, el secret de Maria està en la petitesa de la seva ànima. Només els humils saben deixar espai a Déu perquè faci la seva obra”.

El fins ara rector lauredià es mostra sobrepassat per les mostres d’estima rebudes, intenta desactivar bonament recollides de firmes perquè no marxi i anuncia que la Sagrada Família de Barcelona acollirà el Canòlich Music

I és que pràcticament només començar l’homilia, el fins l’1 de setembre encara rector lauredià ha explicat que “després de quinze anys compartint vida, fe, esperança i tants moments viscuts intensament entre nosaltres, l’Església em demana ara un nou servei: continuar el meu ministeri sacerdotal a la catedral de la Seu d’Urgell. La catedral d’Andorra. I ser al Consell Episcopal, l’equip de govern de tot el bisbat. Sense deixar altres responsabilitats andorranes”. Tant durant l’homilia com després en declaracions als mitjans entre abraçades i abraçades dels feligresos, Chisvert ha explicat que es mantindrà com a delegat a Càritas Andorrana i que de moment continuarà amb les seves responsabilitats educatives.

També ha explicat que seguirà organitzant el Canòlich Music. I no només això. També que després de diverses gestions, s’ha autoritzat a què la Sagrada Família de Barcelona aculli el 19 de novembre el Canòlich Music. Un salt de categoria sense perdre, és clar, les arrels lauredianes. El mossèn de Sant Julià ha anat avançant en la seva homilia, que duia escrita, però que ha anat decorant amb pinzellades improvisades. Però sense sortir-se del guió. Perquè no volia aixafar cap ull de poll ni trencar cap fràgil equilibri. Pepe Chisvert ha deixat clar que “no us amago que no és fàcil. Quan un estima una comunitat, quan se sent estimat, quan ha vist créixer una família espiritual com la que hem construït junts, separar-se humanament sempre costa”.

Però ha estat aquí quan ha tornat a fer entrar l’evangeli i la verge Maria en joc. “L’evangeli ens recorda que el deixeble no es pertany a si mateix. El sacerdot no és enviat on ell tria, sinó on l’Església, guiada per l’Esperit Sant, el necessita”. I ha continuat dient, durant l’homilia de la missa central de Canòlich, que “quan vaig ser ordenat prevere, vaig dir ‘sí’ a posar la meva vida al servei del poble de Déu. I aquest ‘sí’, que un dia vaig pronunciar, avui se’m torna a demanar.” “Per això, davant aquesta nova etapa, només puc repetir com Maria les paraules que acabem d’escoltar: ‘Que es compleixi en mi la vostra paraula’.” “Maria no ho va entendre tot d’entrada. També ella va haver d’acollir el misteri, confiar, deixar-se conduir, caminar sense veure sempre amb claredat.”

RES DE TRISTESA

Mossèn Chisvert ha destacat el camí fet i ha encoratjat la comunitat eclesial laurediana a fer costat a qui serà el nou rector a partir del setembre, el colombià Juan Pablo Esteban, fins ara a Sort. “Ningú no podrà eliminar tanta gràcia compartida: les celebracions viscudes, els infants i els adults batejats, els matrimonis i parelles beneïdes, els funerals, comiats plens d’esperança, les llàgrimes compartides, els somriures, els projectes fets realitat, la transformació de la nostra parròquia, la bellesa que hem ofert a Déu —també a través de l’art, des de la música del festival del Canòlich Music o dels mosaics que avui embelleixen la nostra església,— i, sobretot, la comunió i la sinodalitat que hem construït entre tots.”

Ha estat en la recta final de l’homilia quan mossèn Pepe s’ha referit a la necessitat de donar suport a qui serà el nou rector de Sant Julià. Així, ha indicat que Déu “ens demana seguir construint una comunitat viva, fidel a les seves arrels i oberta al futur, acollint també amb cor generós mossèn Joan Pau Esteban, tal com un dia vosaltres em vau acollir a mi. Ens convida a seguir fent possible allò que sembla impossible: un Sant Julià més evangèlic, més fratern, més unit”. “Si hem pogut caminar junts fins aquí, és perquè el Senyor ha estat fidel. I ho continuarà essent. Si volem, podem! Per això avui no és dia de tristesa, sinó d’acció de gràcies a Déu. Donem gràcies per aquests quinze anys compartits. Donem gràcies per tot el que hem viscut”, ha insistit abans de fer un prec necessari en un dia com el de l’aplec lauredià per excel·lència: “Confiem el futur a la Mare de Déu de Canòlich.”

Chisvert ha conclòs la seva homilia entre aplaudiments. I llàgrimes en molts pòmuls. Sense anar més lluny, el religiós d’origen valencià s’ha fet un fart de plorar a l’altar. Dempeus. Sol. Rebent l’homenatge dels feligresos i de la societat andorrana en general. De fet, fins i tot ha parlat en nom del rector d’Escaldes, que també puja de categoria i marxa a la Seu com a vicari general del bisbat. O sia, número 2 de la diòcesi. Mossèn Pepe ha parlat d’“escombrar cap a casa”, d’escombrar cap a Andorra. 

El moment de la comunió també han estat uns instants per poder-se acomiada de mossèn Pepe. Cert, hi ha hagut diversos capellans que s’han distribuït per repartir hòsties. Però la immensa majoria volia l’hòstia del Pepe. Era un moment, per, més enllà de l’amén, dir-li dues paraules, fer-li un toc a l’espatlla o deixar-li anar qualsevol cosa. Ben entès. Chisvert ha estat l’autèntic protagonista. Encara que ha hagut de deixar clar que encara no marxa. Encara li queden tres mesos a Sant Julià. I si Canòlich ha estat la festa gran, encara li queda, a mossèn Pepe, el comiat major. Reservin els darrers dies d’agost.