Amb aquesta justificació i el fet que la recurrent en empara no hagués demostrat els vincles familiars que anunciava en els seus escrits i, en essència, pel fet que la sala administrativa del Tribunal Superior hagués motivat millor la suposada perillositat de l’expulsada, el Tribunal Constitucional finalment avala l’expulsió durant quatre anys d’una dona condemnada a un any de presó ferma per haver defraudat l’empresa on treballava. El maig del 2024 tenia 36 anys i era una de les comptables d’un notable grup empresarial del país. Aprofitant aquesta circumstància va desviar cap als seus comptes, durant pràcticament tres anys, un total de 166.000 euros en xifres rodones.
La distracció dels diners a benefici seu el va motivar al·legant la seva addicció al joc, i al fet que anava sovint al bingo. Més enllà de la condemna penal, que ja fa temps que va complir, i al fet que almenys a l’inici anés fent petites aportacions per tapar el forat, l’administració li va imposar una expulsió de deu anys -la dona va néixer a l’Argentina i tot i haver estudiat al Principat, on fa un parell de dècades que viu, no va obtenir mai la nacionalitat andorrana- que la Batllia va acabar rebaixant a quatre.
La implicada al·legava el seu arrelament al país, el fet que estava fent tractament terapèutic per superar les seves addiccions i que estava a poc a poc mirant de retornar els diners que es va quedar més enllà del fet que des que va sortir de la presó torna a treballar per reclamar que no se la fes fora. Que ho trobava desproporcionat. La sala administrativa del Tribunal Superior va avalar en un primer moment l’expulsió, però el Constitucional va anul·lar la resolució considerant que no justificava prou bé quin era el perill que suposava la senyora per a la seguretat de l’Estat.
Per això ordenava a la sala que tornés a dictar sentència i si considerava que s’havia d’expulsar la dona, que ho motivés millor. La recurrent va entendre que el que no estava justificat era expulsar-la i va trobar que la segona decisió ferma d’expulsió era incomplir la paraula del Tribunal Constitucional. Però l’Alt tribunal deixa clar que això no és així i, en aquesta ocasió, fins i tot contradient en algun punt la fiscalia, que creia que s’havia de deixar sense efecte l’expulsió, troba que sí que s’ha motivat bé la decisió de mantenir el fet de fer-la fora i, per tant, avala l’expulsió.
“En cap moment el Tribunal Constitucional va constatar que, tenint en compte les circumstàncies personals (residència prolongada, relació laboral, compliment de la responsabilitat civil, oncle a Andorra), la mesura d’expulsió fos desproporcionada. Només va exigir un raonament degut”, manté l’Alt tribunal
“En cap moment el Tribunal Constitucional va constatar que, tenint en compte les circumstàncies personals (residència prolongada, relació laboral, compliment de la responsabilitat civil, oncle a Andorra), la mesura d’expulsió fos desproporcionada. Només va exigir un raonament degut”, manté l’Alt tribunal, que deixa clar que ara la sala administrativa, en la segona sentència, ha entrat a valorar molt més i de millor forma la graveta que suposa la conducta de la dona. I que no exposa ni justifica degudament el seu suposat arrelament, atès que és una dona soltera, sense fills i que ni tan sols justifica qui és l’oncle amb qui suposadament viu.
“Aquesta valoració de l’absència de vincles familiars, que no existia en la primera sentència de la sala administrativa, suposa un judici de ponderació sobre circumstàncies fàctiques molt rellevants per determinar si hi ha arrelament cosa que, juntament amb altres elements, condueix a la desestimació del recurs d’apel·lació”, exposa el Constitucional.
“És clar que l’abast i la profunditat dels raonaments jurídics són sempre objecte de debat. No hi ha una mesura exacta indiscutible. Però, la tasca del Tribunal Constitucional no és buscar l’òptim, sinó establir els mínims exigits per la nostra Constitució. La recurrent no ha identificat cap element contradictori, absurd o il·lògic en el raonament de la sala administrativa del Tribunal Superior de Justícia, encara que no els comparteixi i li semblin equivocats”, manté l’Alt tribunal.
En fi, “la segona sentència dedica més d’una pàgina a detallar els delictes comesos, els fets que hi van donar lloc i les condemnes imposades, alhora que explicita que la causa legal d’expulsió es compleix, perquè l’activitat delictiva és conseqüència directa de l’addicció al joc, la persistència de la qual considera com a possible”. A més, “la nova sentència de la sala Administrativa reinterpreta tots els arguments de proporcionalitat de la primera sentència per concloure que l’expulsió, i no només la seva durada de 4 anys, és proporcionada i està justificada”.
Per tot plegat, en aquesta ocasió es desestima el recurs d’empara i, conseqüentment, s’avala l’expulsió. O com explica el Constitucional en el curs final del seu argumentari: “Com a síntesi d’allò que s’acaba d’exposar, es pot concloure que la sentència impugnada de la sala administrativa del Tribunal Superior de Justícia no contradiu, ni buida de contingut la sentència anterior d’aquest Tribunal Constitucional, i que també proporciona arguments jurídics suficients, des del punt de vista constitucional, per donar suport a la seva decisió, sense cap arbitrarietat, ni cap decisió absurda, il·lògica o contradictòria. Per tant, no hi ha vulneració del dret a obtenir una decisió judicial fonamentada en Dret. Així doncs, l’empara ha de ser desestimada.”
Comentaris