La demanda de la UIFAnd va arribar al 2013. Però BPA, ja al 2009 segons que ha explicat Miquel, va decidir no treballar amb més cases de canvi de les que ho estava fent fins llavors. I a partir del 2010 es va passar a fer «un seguiment mensual» de l’activitat que es mantenia amb aquelles empreses i va fixar la necessitat d’anar tancant les operatives amb aquells establiments «i facilitar comptes als beneficiaris finals» que ha recordat el bancari que en gran mesura es tractava d’estalviadors que dipositaven a les cases de canvi els seus estalvis.
Miquel ha explicat que, justament, si no es tenia una bona traçabilitat de l’activitat que es dugués a terme amb les cases de canvi, amb les quals, poc o molt, tots els bancs del Principat operaven, «podia ser que molt fàcilment s’estigués participant de forma activa en compensacions». D’aquí que BPA, conscient de la situació, va reforçar el control i va anar reduint l’activitat amb aquests establiments. L’ex-CEO de l’entitat intervinguda per l’administració ha recordat que el 100% dels clients d’aquelles cases de canvi que treballaven encara amb BPA quan va esclatar la crisi van viatjar al Principat per acreditar la seva situació i poder aconseguir la migració a Vall Banc, situació que hauria acabat passant en tots els casos. Miquel ha explicat que hi havia uns 1.200 dipositants i que mentre van estar treballant amb BPA no hi va haver «incidències significatives».
Comentaris