La relació entre el cap de Govern, Toni Martí, i l’encara ministre d’Afers Exteriors i futur titular d’Economia i Innovació, Gilbert Saboya, no passa pel seu millor moment. Encara més: el distanciament entre l’un i l’altre és molt gran. Martí no digereix que Saboya hagi volgut deixar Exteriors enmig de la negociació amb la Unió Europea i, a més, que el lauredià li hagi exigit quedar-se a l’executiu amb una cartera feta a mida. D’aquí que les divergències entre l’un i l’altre semblin insalvables. Fins al punt que alguns dels actes integrants del gabinet ministerial es podrien acabar alineant a banda i banda.
Martí sabia que crear un ministeri per l’obra i gràcia de la demanda de Saboya li suposaria crítiques. El màxim responsable de l’executiu es fa l’orni, però sap que els crítics tenen tota la raó del món. És més: va ser el primer que no tenia cap interès en què això passés. De fet, segons les fonts, és probable que per aquest motiu hagi anunciat amb tant temps d’antelació la remodelació governamental. Perquè quan s’esdevingui realitat passi el màxim de desapercebuda.
La decisió d’anunciar una reordenació ministerial tres mesos a l’avançada no té gairebé precedents enlloc. L’única mesura similar es va donar a… Andorra. En una de les etapes presidencials d’Òscar Ribas, el polític lauredià va anunciar amb molt marge de temps que quan Ladislau Baró acabés la formació acadèmica que llavors estava fent seria ministre. I ministre amb una bona colla d’àrees sota la seva responsabilitat.
L’actual cap de Govern ja fa unes quantes setmanes que va anunciar que a partir del 15 de juliol Saboya passarà a fer-se càrrec d’un ministeri de nova creació, Economia i Innovació, i Maria Ubach, encara avui ambaixadora davant la UE, agafarà el comandament polític d’Exteriors. Aquest moviment de peces respon a l’exigència de l’economista lauredià. Volia desprendre’s del ministeri que encapçala la legació diplomàtica però volia continuar a l’executiu. I amb una cartera amb certa visibilitat. I així serà, perquè Saboya deixarà de viatjar però amb l’excusa de l’obertura econòmica i de la promoció i atracció de noves firmes per al país estarà present dia sí dia també en els mitjans de comunicació. Que l’actual titular d’Exteriors pretengui capitalitzar l’arribada de certes firmes al país rebenta per dins el màxim responsable de l’executiu, però aquest no tenia massa sortides més. La pressió, les exigències, haurien estat molt importants.
Martí i Saboya fa temps que estan distanciats. Des que el segon va començar a visibilitzar la seva intenció d’agafar el relleu del primer en vista a la propera contesa electoral. Saboya va arribar a insinuar que DA havia de donar senyals per evidenciar que ell era el successor. Lluny d’això, Martí, mesos després, va mirar de fer el mateix amb Xavier Espot. El cap de Govern va proposar que oficiosament es designés el titular d’Afers Socials, Justícia i Interior com a hereu. En aquest cas va ser, principalment, el president del grup parlamentari demòcrata i lauredià com Saboya Ladislau Baró qui va frenar la designació.
A més, el cap de Govern no va acabar de comprendre mai que Saboya volgués deixar Exteriors després de tots els passos que ja hi havia donat. I, a més, que exigís quedar-se al Govern. Només quan va tenir clar que la negociació amb la UE no culminarà ni molt menys aquesta legislatura va donar el braç a tòrcer. Però no sense malestar. De fet, segons diverses fonts, no és estrany veure els dos -Martí i Saboya- assistir a reunions sectorials sobre les converses amb Brussel·les. I no es inhabitual que el primer desautoritzi el segon. O, com a mínim, que li retiri la paraula i imposi el seu criteri.
Però Martí no podia deixar caure, o obligar a quedar-se a casa, el polític lauredià. Primer, perquè té els seus suports. Segon, perquè el propi Saboya i alguns dels seus fidels volen mantenir l’as a la màniga de poder competir per la successió i només mantenint-se en el gabinet es veu possible. Tercer, perquè anar perdent peces evidenciaria certa debilitat. I, quart, perquè Saboya ha estat dels tres o quatre integrants governamentals que han seguit al peu de la lletra el ‘cas BPA’, amb tot el que té això de bo… i de dolent. Perquè si hi ha qui sap què ha passat realment són els que han protagonitzat la història. I saben com treure’n punxa si fes falta.
El Govern no passa pel seu millor moment. Viu un desgast molt accentuat. De portes endins. Perquè hi ha moltes decisions, a tots nivells, que ni són compreses ni acaben de sortir bé -al ministeri d’Ordenament Territorial, per exemple, també tenen diferents fronts oberts de resolució poc clara-. Però de portes en fora es mira de mantenir la calma. La unitat. L’executiu i DA ho tenen clar: el millor de tot és que l’oposició encara està pitjor. O, com a mínim, menys rearmada.
Comentaris