Nervis i tensió a la casa gran i a l’edifici del Molí

Mentre la classe política i els càrrecs directius d’Educació més propers al poder rebien com una patacada la sentència judicial sobre la nena del vel, tot un seguit de tècnics i funcionaris de ‘segona fila’ recordaven que s’estava complint allò que ja s’havia advertit

Seu del ministeri dEducació i Ensenyament Superior.
Seu del ministeri dEducació i Ensenyament Superior. ARXIU

Si el Govern ha reaccionat amb tanta celeritat a la sentència judicial de primera instància sobre l’afer del vel és perquè malgrat que intentaven no veure-ho i menys voler-ho acceptar, els dirigents polítics i els càrrecs directius del ministeri d’Educació més propers al poder feia dies que havien estat advertits per tècnics i funcionaris de segon rang, fins i tot per alguns juristes, que el cas jurídicament s’havia gestionat tant malament que no hi havia res a fer.

El 17 de febrer estava marcat en vermell roent al calendari des que fa unes setmanes la batlle que per torn havia de resoldre el procediment urgent i preferent havia anunciat que allargava un mes més el termini inicialment de 30 dies que la llei disposa per resoldre aquest tipus de procediments. Aquest migdia, vers la 1, molts telèfons de l’administració i també dels polítics treien guspires. Els representants del gabinet jurídic de Govern han acudit a la Seu de la Justícia a fer-se notificar la decisió. Fa o no fa a la mateixa hora havia rebut la sentència la representació lletrada de la família dels dos menors.

La mare dels dos germans, que haurien de fer el primer curs de secundària, ha assegurat que, per ara, no té res més a dir que constatar que una sentència dóna plena satisfacció als arguments que havien expressat. Era conscient la dona que el Govern tenia la possibilitat de recórrer contra la decisió de primera instància i que hi podia haver altres argúcies legals per poder canviar el sentit del partit. Perquè, d’una manera o altra, tot plegat no deixa de ser una pugna.

La mare dels dos germans, que haurien de fer el primer curs de secundària, ha assegurat que, per ara, no té res més a dir que constatar que una sentència dóna plena satisfacció als arguments que havien expressat

El que passa és que, per ara, l’administració, el Govern, l’ha jugat d’allò més malament. De fet, i malgrat el que s’ha volgut fer veure de portes en fora, molts responsables educatius era conscients de la tofa judicial que els vindria a sobre. Aprovar un projecte de llei de modificació d’una llei qualificada a corre-cuita -una fórmula que es podria haver optat per fer quan es va decidir per elaborar un reglament i tirar milles- no és res més que acceptar l’errada que es vol trampejar amb l’argúcia del recurs judicial. L’apel·lació contra la sentència.

Aquest migdia, tant a Prat de la Creu com a l’edifici del Molí, seu del ministeri d’Educació, hi havia molt neguit. Moltíssim. I quan ha començat a córrer l’enllaç de la informació avançada per aquest diari explicant fil per randa la decisió judicial, el neguit s’ha transformat, en algun cas, en ràbia, en enuig. En… això no ens pot estar passant a nosaltres alhora que s’arribava a recriminar que es fes córrer la informació. I hi havia tota una altra part de tècnics i funcionaris que amb un somriure per sota el nas entomaven una cançoneta que venia a dir… ‘nosaltres ja ho dèiem’.

Una imatge de la Seu de la Justícia.

Relacionat

Triomf judicial de la nena del vel

Perquè des que es va veure que la solució al problema era un reglament ad hoc de pa sucat amb oli i, després, es va anar descobrint l’estratègia legal de la família -que farà decaure també molt probablement el suposat cas d’absentisme de què l’administració ‘acusava’ els menors, almenys decaurà en el cas de la nena- una part important de funcionaris d’Educació i també d’altres departaments implicats, directament i indirectament en el cas, van advertir que s’estava gestionant el cas molt malament. D’entrada, perquè s’havia deixat enquistar. I de sortida perquè s’havia donat munició a la part contrària.

Eren altres temps quan s’acompanyava fins i tot un músic de carrer a la frontera. Ara això ja no es concep. Menys encara quan la UE mira fixament un país que se li vol associar i al qual ja s’ha advertit que es comenci a repensar això de les expulsions en calent. Dels foragitaments que es diu en l’argument andorrà.

Comentaris (7)

Trending