“De cap manera em podia imaginar que seria així.” Bàrbara García és una jove urgellenca (24 anys) que fa prop de quatre anys treballa d’auxiliar d’infermeria al Cedre. Durant disset dies va estar ingressada a l’UCI de l’hospital Nostra Senyora de Meritxell amb ventilació mecànica. Encara ara és positiva de coronavirus, però després d’aquells dies d’intubació, ja té gairebé els dos peus al coll de la malaltia. Ja no té febre ni, tampoc, la por que tenia just després que li retiressin els tubs. Fins i tot quan va poder tornar a casa. Diu que pensava: “Si em quedo adormida potser no em desperto; potser no ho podré explicar.”
Però ho explica. I tant que ho explica. Amb un fil de veu menys potent del que ho feia abans. La recuperació total de la veu també forma part del treball que està fent des que és a casa, a la Seu, seguint les pautes que li marca la pneumòloga, el fisioterapeuta, la logopeda. Seguint el confinament que encara ha de fer perquè la darrera PCR a la qual es va sotmetre fa uns dies encara va donar positiva. “Els pulmons encara estan una mica dèbils”, explica. Però ara ja pot fer una vida relativament més normal dels dies posteriors a l’extubació. “Els primers dies no podia caminar, no tenia força. Ni tan sols podia agafar la cullera, o el vas.”
“Vaig passar per urgències, em van fer un TAC, i del TAC cap a l’UCI. Em sembla que inicialment sense intubar. Però ja no ho recordo.”
Des dels 18 anys que treballa en el món sociosanitari. Abans de fer-ho al Cedre ho va fer en una residència d’Oliana. Ja amb la crisi sanitària en marxa, a mitjan març, ella prestava servei a la cinquena planta del centre sociosanitari de Santa Coloma. Just la planta que en primer lloc es va habilitar per a malalts Covid. Just el dia abans que ella fos diagnosticada ja hi havia sospites que un parell o tres de padrins, d’interns, podien ser positius. “Un matí em vaig llevar amb febre i vaig trucar a la feina.” Ja no va acudir al Cedre. Un parell de companyes més van estar en la mateixa situació. Va pujar a Andorra i es va sotmetre a la PCR.
Al cap de 48 hores i després d’haver arribat a superar els 40ºC va ser diagnosticada com a positiva. S’havia de confinar a casa. “Jo pensava en la tos, o en una insuficiència respiratòria que no tenia.” L’endemà del diagnòstic, en llevar-se a la matinada, va caure rodona, marejada, però sense perdre, explica, mai la consciència. La van traslladar a l’hospital de la Seu en ambulància i la placa de tòrax que li van fer no va deixar lloc a dubtes: pneumònia bilateral. La Bàrbara, alhora, es medicava i es medica per un parell de patologies que fan que el seu sistema immunològic sigui més dèbil del que tocaria. Els metges de la Seu l’enviaven directament a l’Arnau de Vilanova, a Lleida. Però ella va sol·licitar ser traslladada a Andorra.
“Vaig passar per urgències, em van fer un TAC, i del TAC cap a l’UCI. Em sembla que inicialment sense intubar. Però ja no ho recordo.” Es passaria disset dies ventilada mecànicament. Els primers catorze completament sedada. I amb certes al·lucionacions. És normal. Confondre el somni amb la realitat. O a la inversa. El cert és que quan li van retirar per primera vegada els tubs al cap de dues setmanes va ser un petit descans. Però el diafragma no li responia. “Estava com adormit.” I la van haver de tornar a connectar al respirador. Un cop fort. En aquesta ocasió la sedació no va ser total. “Ja era conscient. I fa mal, molesta molt perquè tens un tub a la tràquea.” Van ser tres dies d’aquesta segona part d’intubació. Quan li van dir que tot plegat havien estat disset dies no s’ho creia. Després vindrien dues setmanes d’ingrés a planta, aïllada en una habitació, en uns pocs metres.
“Ara estic bé”, diu, tot recordant que ha de fer exercicis que ha de compatibilitzar amb el confinament per un ‘bitxo’ que encara es manté aparentment actiu
Allò sí que se li va fer etern. Desubicada. “Vaig passar por perquè la primera vegada que em van desintubar em cansava.” Llavors va ser quan es va dir allò que si s’adormia potser no es tornaria a despertar. Sortosament, però, la feina estava mig feta. O més hi tot. Prop de quaranta dies sense veure-la, va poder tornar a abraçar, d’aquella manera, la seva mare. “Va ser molt emotiu.” “Ara estic bé”, diu, tot recordant que ha de fer exercicis que ha de compatibilitzar amb el confinament per un ‘bitxo’ que encara es manté aparentment actiu. Però sense presentar ja, sortosament, batalla.
Bàrbara García, que des de ben joveneta tenia clar que es volia dedicar al món sanitari, s’agafa la recuperació amb calma. Sense pressa però sense pausa. Quan tingui l’alta total, “tinc pensat incorporar-me” al Cedre “i veure com em vaig adaptant”. Té clar que va ser allí on es va contagiar. Però no s’hi para pas a pensar. Almenys ara per ara. Ara, també admet que “no sé com em sentiré”. De fet, “si tot va bé”, no es voldria quedar sempre com a auxiliar d’infermeria. De fet, la seva intenció és poder començar a cursar, el setembre vinent, la carrera de psicologia. A Tarragona, on hi té família. Psicologia, una altra especialitat sanitària que s’ha revelat també d’allò més important en temps de coronavirus. En temps de Covid. En temps del ‘bitxo’ que a punt va estar de jugar-li una molt mala passada.
Comentaris (4)