Així es refereix el Tribunal de Corts a l’episodi viscut per un estudiant, tot just a l’inici de la secundària, durant tres cursos escolars seguits. Els fets es remuntaven al 2006. De fet, als cursos 2005-2006, 2006-2007 i 2007-2008. Set companys d’escola, amb el temps, van anar fent de tot a un vuitè escolar. La víctima. Que si insults, que si cops, que si robar-li material, que si fer-li malbé instruments musicals… El noi -ara tot el grup s’acosta ja a la trentena- va haver d’estar durant anys sota tractament psiquiàtric per aquelles vexacions constants. Una piconadora en forma de suposats companys de pupitre.
A tots els implicats, el mes d’abril del 2012, seguint el catàleg de penes de la jurisdicció de menors, se’ls va imposar la mesura disciplinària de romandre al domicili familiar per un període de deu (10) caps de setmana i la mesura educativa de llibertat vigilada amb assistència educativa per un període de dotze (12) mesos
El Tribunal de menors primer, el 2011, i el Tribunal de Corts després, l’abril del 2012 i encara de forma més clara i més rotunda que en primera instància en desestimar el recurs presentat pels representants d’un dels menors agressors, va posar les bases al que era el que llavors va denominar com a maltractament escolar. I va condemnar els sis menors implicats -el setè, que havia estat part activa en les vexacions ja havia marxat del país quan el cas va arribar a la Justícia- jugant amb delictes que sí que estaven tipificats.
En concret, se’ls va condemnar pel delicte major de lesions psíquiques doloses que havien requerit tractament mèdic per a la seva curació i també se’ls va condemnar per dues contravencions: amenaces lleus i vexacions lleus. A tots ells, seguint el catàleg de penes de la jurisdicció de menors, se’ls va imposar la mesura disciplinària de romandre al domicili familiar per un període de deu (10) caps de setmana i la mesura educativa de llibertat vigilada amb assistència educativa per un període de dotze (12) mesos.
L’assistència educativa s’havia de dur a terme pels serveis tècnics del ministeri d’Interior, que va haver de confeccionar un programa d’activitats per a afavorir la seva educació que el menor estarà obligat a seguir, trametent-se al tribunal informes trimestrals de seguiment. Les famílies dels sis menors van haver de fer-se càrrec de manera solidària d’una responsabilitat civil de poc més de 6.000 euros a banda de compensar el perjudici moral i les despeses d’advocat de la família de la víctima.
La sentència és exemplar i pionera. I encara que ara el col·legi Janer, amb el cas recentment aparegut a la llum pública vulgui amagar el cap sota l’ala, és evident que fa molt temps que té dificultats per afrontar i erradicar l’assetjament escolar. Fins al punt que en aquell cas de fa una dècada llarga, una de les famílies pretenia que es deixés la condemna al seu fill sense efecte tenint en compte que l’escola ja havia castigat el menor. El tribunal va ser clar: ni parlar-ne. Les sancions que eventualment va imposar el col·legi eren poc menys que una broma.
També deixava clar el tribunal, llavors format pels francesos Jean Marie Ferrandez i Jacques Richiardi i la magistrada andorrana Concepció Barón, que els pares i mares valia més que no badessin gaire boca. “La responsabilitat dels pares d’un menor que comet un il·lícit penal és directa i quasi objectiva, justificada per la transgressió del deure de vigilància sobre els fills sotmesos a la seva potestat.” I citaven els preceptes jurídics que traslladen part de la responsabilitat d’un menor als seus progenitors.
ARGUMENTARI
La sala que va condemnar de forma definitiva els sis menors, tant en la descripció dels fets com en la justificació de la presa de decisions condemnatòries, va fer unes explicacions i uns argumentaris extremadament detallats i precisos. “Els sis menors referits no es van concertar prèviament per a realitzar aquest assetjament, sinó que una vegada iniciat per algú en un moment indeterminat del curs escolar 2005-06, tots ells es van anar afegint al grup, i actuaven de vegades sols i de vegades en grups de dos o tres”, explica entre altres coses la sentència.
“Cada menor, quan actuava, sabia que la víctima també era objecte d’assetjament per part dels altres, cosa que feia que se sentissin cadascun d’ells reforçats socialment per fer el que volguessin, amb la convicció de que en no ser els únics que es comportaven d’aquesta forma la seva manera d’actuar era admissible socialment o que la seva responsabilitat quedava diluïda en el col·lectiu”
“Cada menor, quan actuava, sabia que la víctima també era objecte d’assetjament per part dels altres, cosa que feia que se sentissin cadascun d’ells reforçats socialment per fer el que volguessin, amb la convicció de que en no ser els únics que es comportaven d’aquesta forma la seva manera d’actuar era admissible socialment o que la seva responsabilitat quedava diluïda en el col·lectiu”. Segons els magistrats, els adolescents condemnats, avui ja plenament adults, “eren conscients tots ells de que no procedien correctament, ja que si bé ho van agafar com a entreteniment habitual, en tots els casos esperaven moments en que no hi hagués vigilància dels professors per a actuar. Cadascun dels menors ha posat el seu gra de sorra per a assolir un resultat comú”.
La sentència que confirma l’acord de menors inicial deixa clar que “resulta acreditat que va ser la seva actuació en conjunt de forma acumulativa la que va motivar els perjudicis psíquics patits per la víctima, ja que com aquest era molestat quasi diàriament per uns o altres dels encausats, vivia en una situació de por i tensió constant pel que li podia passar, pensant en qui seria el següent en atacar-lo i en fins a on arribaria a fer-li mal, tot el qual li va causar unes lesions psíquiques que han precisat de tractament psicològic per a la seva curació”.
La resolució deixa clar que “aquest assetjament patit durant tres cursos escolars per part dels menors encausats va incidir en la personalitat de base de la víctima, motivant que hagi patit trastorns pels quals ha hagut de seguir tractament psicològic atès que els fets li van causar un fort grau d’ansietat i depressió, amb angoixa i por constants que li van comportar símptomes físics com suors, tremolors, augment de la gana, dificultats per conciliar la son, conductes d’evitació i estat permanent d’alerta, tot el qual causà esgotament físic i mental que va afectar al seu rendiment escolar i al seu desenvolupament maduratiu global per tot el qual va haver de seguir tractament psicològic des de l’any 2007 i fins a l’actualitat”. És a dir, cinc anys després.
ELS INCIDENTS
Els incidents ocasionats consistien en “insults i amenaces, en amagar-li o prendre-li les seves coses i en causar-li maltractaments físics com empentes i cops de clatell”. Alguns d’aquests maltractaments van pujar d’entitat i alguns dels menors encausats van causar-li lesions físiques que van requerir d’assistència mèdica. La sentència, s’ha dit, és molt detallada, fins al punt que s’imputen fets concrets a cadascun dels nois condemnats. Alguns dels fets arriben fins i tot a datar-se.
Un li amagava la motxilla i després li llançava amb tota la ràbia. Si la víctima llegia la Bíblia, li prenien i li pegaven fort al cap amb el llibre. Els insults eren una constant. Els ‘imbècil’, ‘anormal’, ‘gilipolles’ o ‘fill de puta’ estaven a l’ordre del dia. També rascar amb tota la mala intenció per damunt la roba de la víctima el seu cos amb un bolígraf. Cops de puny que fins i tot es proferien al bus escolar fent sagnar la víctima pel nas, per exemple. O una frase lapidària proferida el març del 2008 per un dels condemnats en presència d’altres: “L’últim dia de 4t d’ESO el matarem a hòsties, i així no podrà acabar l’escolarització.”
“El maltracte escolar és un fenomen freqüent avui que passa en ocasions desapercebut i consisteix en unes accions reiterades a través de diferents formes d’assetjament vers un alumne, portat a terme per un altre o, majorment, per un grup de companys aprofitant-se de la força del grup i de la situació d’inferioritat de l’agredit”
Encara que la participació dels condemnats fos certament lleugerament desigual entre ells, els magistrats van justificar el perquè d’una pena igual per a tots. Alhora, va exposar la seva tesi llavors avançada al temps i, fins i tot, a les normes jurídicament escrites, de manera clara. “En el present cas ens trobem davant d’una acció conjunta de violència exercida per diferents menors sobre la mateixa víctima, no podent deslliurar les accions d’uns de la dels altres, com si es tractés d’una agressió individualitzada, ja que és precisament aquesta actuació conjunta de violència (en la que a les accions d’uns es sumaven i s’afegien les dels altres) el que origina els perjudicis i danys constitutius del delicte esmentat”.
“El maltracte escolar és un fenomen freqüent avui que passa en ocasions desapercebut i consisteix en unes accions reiterades a través de diferents formes d’assetjament vers un alumne, portat a terme per un altre o, majorment, per un grup de companys aprofitant-se de la força del grup i de la situació d’inferioritat de l’agredit i que es manifesta no tan sols a través de baralles o agressions físiques sinó també amb un conjunt d’actes intimidatoris verbals (insults, rumors...) o psicològiques (amenaces) tant directes com indirectes (petits furts, destrossa de material) que provoquen en la víctima una situació d’aïllament, por i angoixa”, definia el 2012 el tribunal.
I per tot plegat, els magistrats, en dictar sentència, concloïen: “Aquests fets de manera genèrica descrits es troben tots i cadascun reunits en el present cas tal i com ressurt del relat fàctic, havent estat nombroses les agressions físiques patides pel menor, així com les amenaces i insults rebuts.” I encara s’hi afegia: “Es tracta doncs, com ja s’ha fet menció, d’una acció conjunta dels menors condemnats que amb independència de la intervenció de cadascun d’ells en els fets concrets, actuaven amb el mateix propòsit, ço que originà que tots i cadascun hagin de respondre de la mateixa manera de les consegüents lesions derivades de la seva acció.”
“Cada fet ha contribuït a la totalitat dels danys, tenint doncs cadascun del diferents participants ple coneixement del que els altres feien, no és de rebut pretendre minimitzar la seva responsabilitat per la via de l’acció individualitzada.” Per tant, un havia de respondre per tots i tots per un. Va ser una sentència pionera. Una resolució que hauria de servir encara ara de base per avançar en el combat contra l’assetjament escolar, una de les xacres de la societat actual, especialment, és clar, entre els menors i adolescents.
Comentaris (7)