L’admissió d’Andorra el 29 de juliol de 1993 a l’Organització de Nacions Unides (ONU) a Nova York, va tancar un llarg procés que va portar al reconeixement internacional del Principat. Es van acabar els estirabots entre Coprínceps, els viatges a detreminats països dels andorrans amb passaport francès o espanyol i els problemes per adherir-se als organismes internacionals que van tenir un precedent poc reeixit amb la demanda a la Convenció Internacional de Telecomunicacions per ser membre de la Unió Internacional de Telecomunicacions (UIT) on no es van obtenir els vots necessaris. La presència internacional del país s'havia començat a dibuixar amb l'intercanvi de cartes amb la Unió Europea (1990) i amb la declaració de Govern sobre la guerra del Golf (20 d'agost de 1990)
La història recorda actuacions en forma paral·lela i concurrent dels Coprínceps; acords firmats pel Síndic, unes vegades en nom del Consell General i altres en nom dels dos caps d’Estat, en temptatives d’arrogar-se la representació internacional abans de la creació del Govern i del ministeri d’Exteriors. En són exemples l’anada d’una delegació per representar el Consell en la coronació del Rei Alfons XII d’Espanya o la designació d’un comissari general d’Andorra, feta pel Síndic en ocasió de l’Exposició Universal de Brussel·les el 1958.
Abans, el 1925, el Síndic Pere Baró va demanar al secretari general de la Societat de Nacions l’adhesió d’Andorra al Conveni Internacional de l’opi. França en va demanar la nul·litat al·legant que “les Valls d’Andorra no constitueixen un Estat” i que corresponia a França fer la demanda d’adhesió. Espanya també es va queixar perquè no s’havien reconegut els drets de sobirania que compartien el Bisbe d’Urgell i França. Els convenis internacionals suscrits per un Síndic en nom del Consell General, són nuls perquè li mancava el ‘treaty making power’. No ho són en canvi els convenis administratius o tècnics com per exemple el francoandorrà de seguretat social (1970).
Les reunions de la Unesco van ser una font de conflictes
L’Andorra preconstitucional també havia estat convidada a les reunions de la Unesco des del 1952. Aquell any, en el debat de la Convenció Universal sobre Drets d’Autor la invitació andorrana va ser dirigida al president de França, fet que va provocar la protesta espanyola. El ministre francès d’Exteriors, Maurice Schuman va enviar una carta al director general de la Unesco en la qual reafirmava els drets exclusius del Copríncep gal en tractats internacionals. Cada reunió de la Unesco suposava un conflicte diplomàtic entre Espanya i França amb Andorra pel mig. En el Conveni sobre Protecció de Béns Culturals en cas de conflicte armat (1954), la Unesco va convidar al Bisbe d’Urgell qui va nomenar com a representant l’ambaixador d’Espanya als Països Baixos qui va firmar l’instrument internacional. Aquest fet va provocar la protesta francesa.
A la reunió de l’any 1970 l’embolic encara va ser més important. La Unesco veient els precedents va decidir convidar als dos Coprínceps. Les dues delegacions es van barallar en la trobada a París. Els francesos van impugnar els poders donats pel Copríncep episcopal a Nemesi Maquès i Lluís Serdà considerant-los nuls de ple dret. Les dues delegacions es van abstenir de firmar l’acord aprovat a la conferència. La mateixa situació es va repetir un any després a Ginebra. A les reunions següents, els Coprínceps van acordar enviar-hi un andorrà. Els escollits van ser Antoni Morell i Eduard Rossell.
Comentaris