Tot s’inicia a principi del 2024 quan se li retira una autorització de residència que el 2023 havia estat renovada per deu anys, fins al 2033. Es van fer les comprovacions necessàries -perquè es va fer aquesta comprovació en les resolucions judicials no hi apareix i no seria sobrer poder-ho saber, que quedi clar- i es va arribar a la conclusió que la beneficiària de la targeta de residència no passava el temps mínim necessàriament efectiu perquè Andorra la pogués acceptar com a resident. Per tant, se li va deixar sense efecte l’autorització.
I a partir d’aquí es va iniciar el camí de reclamacions per part de l’afectada. Que va al·legar no haver pogut participar dels interrogatoris als testimonis de l’enquesta policial o que l’administració no havia desvirtuat, per exemple, que la recurrent continuava tenint el seu centre d’interessos a Andorra. Però atès el que manté la sentència de la sala administrativa del Tribunal Superior recentment dictada, sembla ben bé al contrari, a banda que cap suposat veí té constància que la dona visqui a Andorra o que l’únic que parla d’un cert arrelament al Principat seria l’actual parella. I encara del que acaba dient, en surt pitjor parada que beneficada.
En fi, que els tribunals li diuen que una enquesta policial és una enquesta policial i que no hi ha prova contradictòria. Que ja ha pogut fer posteriorment els recursos necessaris. I també li assegura la sentència que qui ha d’acreditar que efectivament viu al Principat el temps mínim requerit és la interessada. I no al revés. Més encara quan hi ha un atestat policial que deixa caure amb contundència que no es passa els dies que pertoca al país. En fi. Que la dona, quan va perdre el marit, per diversos motius va mirar més cap a Espanya que cap a Andorra.
EL TESTIMONIATGE CLAU
Manté el tribunal, en l’anàlisi de les al·legacions de les parts, que “la versió de l’agent sobre el lloc de la seva residència efectiva un cop va morir el seu marit és confusa, compte tingut que, d’una banda, aporta l’informe d’un metge que refereix que la recurrent ha estat visitada en diverses ocasions –sense més concrecions–, des de fa uns nou mesos, i que li va recomanar sortir de la zona on resideix per tal d’evitar un agreujament de la seva patologia psicològica, afirmació que permet sostenir que les estades fora del Principat van ser constants”.
“És difícilment sostenible que qui ha viscut tants anys al Principat, i continua vivint encara –segons manifesta– no mantingui relacions amb amics i/o coneguts al país que puguin declarar que encara hi viu. A més, l’agent tampoc va aportar tiquets de despeses fetes al Principat –ni tan sols les dels hotels on el testimoni diu que es quedava a dormir quan anava a Andorra –, com encertadament es posa de manifest a la sentència apel·lada”
A més, qui seria la parella en el moment de promoure les accions judicials, en la seva declaració escrita aportada amb la demanda deia que “des de que va morir el marit, la dona ha estat residint amb el declarant al seu domicili, mentre que a la testifical en el procediment, la mateixa parella va dir que va haver un any que la senyora ‘entrava o sortia per causa d'una depressió. Que tenia una casa a Sitges i hi anava, a Barcelona la tractava un altre psicòleg i a Madrid un altre. Que doncs sí que sortia d'Andorra però això no vol dir marxar a viure fora (sic). Que la recurrent té un patrimoni d'uns 20 pisos que gestiona ella i setmanalment s'ha de reunir amb el gestor. Que bàsicament en aquells anys estava a Sitges, i durant aquest període va estar pujant a Andorra 2-3 dies a la setmana i anava a l’Hotel Canut o al Roc Blanc. Que també una temporada va viure a casa del compareixent, fa aproximadament dos anys i mig o tres’.”
És a dir, el testimoni, recull la sentència, primer diu que la dona “va residir al seu mateix domicili des de la mort del marit d’aquella, i després va dir que estava a Sitges i que quan anava a Andorra es quedava en un hotel”. En qualsevol cas, aquest testimoni també va dir que era la parella de la part agent, la qual cosa fa que el seu testimoni difícilment pugui considerar-se imparcial, sosté la resolució. D’altra banda, resulta significatiu que la recurrent “no hagi aportat cap altre testimoni que declari que ella va continuar vivint al Principat després de la mort del seu marit, especialment si es té en compte que va estar casada amb el seu marit 23 anys, i va gaudir d’autorització de residencia i treball durant tot aquest temps, vivint amb ell al domicili d’ambdós fins que el fill i hereu del marit li va requerir que marxés”, segons que va explicar en la demanda.
“I és difícilment sostenible que qui ha viscut tants anys al Principat, i continua vivint encara –segons manifesta– no mantingui relacions amb amics i/o coneguts al país que puguin declarar que encara hi viu. A més, l’agent tampoc va aportar tiquets de despeses fetes al Principat –ni tan sols les dels hotels on el testimoni diu que es quedava a dormir quan anava a Andorra –, com encertadament es posa de manifest a la sentència apel·lada”, reflecteix la sentència. Que encara hi afegeix diguem-ne a mode de conclusió: “No s’oblidi que aquests justificants són els rastres que qualsevol persona que resideix en un determinat territori deixa diàriament en compres, botigues, serveis, restauració, cura personal, transport i desplaçaments, sanitat o oci.”
Comentaris (4)