Per tant, no podia ser que la consultora que va auditar l’entitat bancària aquell any tingués una còpia de l’acte de la reunió amb el regulador i, en canvi, el regulador no només assegurés que no tenia cap acta. És que en va negar la seva existència. Els processats que aquest matí de dilluns eren a la sala i no estaven tant al corrent com d’altres de l’evolució de la instrucció encara es miraven astorats. Alguns advocats, també. Potser eren conscients de la situació. Però no sabien que aquest dilluns es posaria sobre la taula la ‘mentida’ de l’INAF. I és que per mandat d’un comitè tècnic del 2001, des d’aquell any i almenys fins al 2011 s’havia d’aixecar acta d’unes reunions anuals -que el supervisor feia amb BPA igual com feia amb tots els bancs de la plaça- que servien per avaluar què feia bé i què no feia tan bé cada entitat.
Fins al punt que el document que s’emetia com a síntesi de la reunió, l’acta per dir-ho així, que solia tenir una vintena de pàgines o més, era una mena de petita Bíblia per al banc. De renovació anual, sí. Però un manual d’instruccions ‘santo sanctorum’. Aquell document era el resum dels principals temes tractats en una reunió que cada any, quan se celebrava, feia mesos que s’havia preparat. De fet, i tal i com ha explicat durant la sessió l’ex-conseller delegat (CEO) de BPA Joan Pau Miquel, uns tres mesos abans de la reunió el regulador enviava una mena de guió als auditors i al banc perquè anessin preparant allò de què calia parlar.
I quan arriava el moment es parlava de tot i de res. Però amb fermesa i com a pal de paller de l’activitat bancària. “És important el que hi diu i, també, el que no s’hi diu”, ha explicat també Miquel. Les actes les elaborava l’INAF a mode de resum. I les distribuïa a cadascun dels presents a la reunió. En el cas de l’acta que està recollida al sumari perquè la va aportar KPMG però la va negar l’INAF, hi van prendre part fins a cinc representants del regulador (Carles Salvadó, Verònica Guàrdia, Maripau Naranjo, Vanessa Calvo i Sílvia Moreno), el director general adjunt de BPA Santiago de Rosselló en nom de l’entitat bancària; i tres representants de KPMG. Potser Francesc Gibert i Diego Pandolfo no els diran gran cosa. Però el tercer integrant de l’equip auditor que va acudir a aquella reunió va ser Maria Cosan.
Poc temps després, l’economista andorrana, que havia estat diversos exercicis auditora en cap de BPA, va passar a dirigir el supervisor financer andorrà. Cosan seria qui faria una de les poques compareixences públiques de responsables institucionals quan hi va haver l’esclat de la crisi de BPA el 2015. I ella hauria estat una de les persones, suposadament, que hauria denegat la informació malgrat que el document que notifica la negativa el signa l’assessor jurídic de l’INAF. Massa difusió d’una Bíblia, un document clau, perquè tothom se n’oblidi després. Posats a fer, ¿si nou persones com a mínim van rebre de primeres el document, que acabava sent un document de treball perquè allí hi figuraven els canvis a implementar, les millores a fer, els comportaments no desitjats que calia suprimir, quantes persones n’acabarien tenint una còpia després?
La resposta de si les actes existien o Déu nostre Senyor se les va endur com si d’una Bíblia virtual es tractés hauria d’arribar aquest dimarts. La segona sessió de la setmana es preveu calenta. I vagin a saber si potser l’última per un temps.
Comentaris (6)