Ja és tendència. Aquest cap de setmana em van passar un article que no deixava dubtes: la venda de música en vinils ha superat al CD per primer cop, sent aquest format el primer que aconsegueix invertir la corba un cop dins del període d’obsolescència marcat per la mateixa indústria. Sense fer ombra al totpoderós ‘streaming’, que als EUA arriba al 83% dels ingressos del sector, l’article demostrava amb números dels últims 5 anys com el consum del disc físic ha deixat de ser una qüestió ‘vintage’ i marca el tema de fons: comencem a consumir cultura d’una altra manera o tornem a fer-ho com abans.

El consumidor del 2021 ja ha entès que per 10 euros al mes pot tenir, literalment i pràctica, “tota la música editada del món” i més, a partir dels algoritmes que fins i tot li posen a la safata d'entrada les recomanacions, però, aquí està el detall, no fa servir aquestes aplicacions com a substitutiu de la seva discoteca sinó de l’emissora musical, de la FM de tota la vida. Ara mateix li demanem a Spotify, a Alexa o a Siri que ens programi música i poca cosa més, deixant que l’algoritme ens presenti un repertori més o menys a mida. Per n’hi ha un perfil de consumidor que les estadístiques demostren que no troba a aquestes plataformes dos elements claus a l’hora de gaudir d'una obra cultural: el vincle amb l’autor i el sentit de propietat.

A més a més del que ja vaig comentar a un article anterior d’Altaveu, sobre que tota aquesta música mai no serà de l’usuari (ni pagar la quota garanteix poder gaudir sempre de les cançons seleccionades), hi ha una gens menyspreable massa de consumidors que troben a faltar el producte tangible a casa seva, gaudir de la veritable sensació que aquesta música és propietat i, fins i tot, la idea que l’artista surt beneficiat amb la compra del disc és més real. Per altra banda, la música en suport físic (i aquí entra també el disc compacte) torna al consumidor la litúrgia d’escoltar determinada obra, exigint una part activa que, òbviament, els serveis d’‘streaming’ no poden suplir. Qui sàpiga reconèixer l’estrany plaer d'aixecar-se cada 20 minuts per canviar de cara el disc sabrà de què estic parlant.

Em reconec usuari des del primer minut dels serveis d’‘streaming’ (he provat tots els més populars i, de fet, a més a més del meu compte personal a la nostra empresa tenim un compte corporatiu) però, sense menysprear les facilitats que ofereixen les plataformes digitals, entenc com els usuaris del format físic, i del vinil en particular, ja han deixat de ser aquesta mena de gals irreductibles, com a una història d’Astèrix, rodejats de romans que van jubilar les seves discoteques per passar a l’‘streaming’, creant quelcom més que un nínxol de mercat ple de ‘boomers’ nostàlgics.

I si encara penseu que tot això és una moda ‘vintage’, us deixo amb la notícia que l’empresa francesa Mulann està fabricant i comercialitzant un nou format de ‘cassette’, amb les característiques de la cinta magnètica professional I que artistes com ara Lady Gaga estan liderant les llistes de vendes que, any rere any, s’estan duplicant en aquest simpàtic format.