Tenir o consumir: jazz, fotos estiuenques i 1984

fernando blanco removebg preview

Fernando Blanco

Soci-consultor de SisèGrau

Comentaris

Us heu parat a pensar mai sobre els canvis brutals de paradigma que estem vivint, tot accelerat per l'abast de la pandèmia?

El fet que aquest dissabte hagi estat buscant informació sobre si hi hauria un lloc de compravenda de vinils a Andorra, amb resultat negatiu, em va fer tornar al cap la idea d’un dels canvis més importants des de l’arribada de la internet d’alta velocitat: ràpidament, en pocs anys, hem deixat de tenir productes culturals per limitar-nos a consumir-los, i m’explico...

L’aparició de serveis com ara Spotify i Netflix (i Kindle, el servei de llibres electrònics d’Amazon, en menor mesura) ens ha convençut, en temps rècord, que “el més lògic” era ja no tenir en propietat els productes culturals sinó limitar-nos a consumir-los. De cop i volta, per una mòdica quota, se’ns va obrir la porta a tenir a la nostra disposició tones, literalment, de continguts audiovisuals, en una quantitat que no tindríem una vida per gaudir-la.

“Probablement hem comprat un model on la rapidesa i la ubiqüitat ens ha convertit ja no en actors actius sinó en simples consumidors d’una cultura ‘permesa’ per aquestes corporacions i els seus valedors polítics”

Per altra banda, Apple i Google ens ofereixen, des dels telèfons, un espai pràcticament il·limitat per guardar (sota la seva atenta mirada) la nostra vida en imatges: milions de fotos particulars han deixat de ser físiques per convertir-se en clics perduts en maremàgnums de caòtica informació.

Com si fos una prestatgeria virtual, hem passat a tenir centenars de títols d’artistes de tota mena classificats, llistats de sèries i pel·lícules en cua així com tota la nostra vida en imatges esperant al moment que, relaxats, decidíssim consumir-los asseguts còmodament al sofà.

Però, en realitat, no tenim i mai no tindrem res d'això.

El 2009 Amazon va esborrar de tots els Kindles, de manera remota, ‘1984’, de George Orwell (sembla una absurda broma, però és real), per un tema de drets (llegiu-ho aquí). Aquesta notícia, que no va passar d'això, una simple notícia, hauria d’haver deixat clar que en aquest nou paradigma que naixia, l’oci i la cultura a partir d’ençà ja no la tindríem, sinó que simplement la consumiríem, fins que un dit a alguna d'aquestes empreses ho decidís.

És prudent que els nostres llibres, les nostres fotos, la nostra música estigui en servidors d’empreses gegants que, només amb un clic, puguin fer-los desaparèixer? Vist que el 2021 vivim en plena era de la cancel·lació, on l’amenaça de l’ostracisme digital ja s’ha fet carn més d’un cop, no serà hora de tornar, a poc a poc, a tenir plena propietat dels nostres mitjans? Probablement hem comprat un model on la rapidesa i la ubiqüitat ens ha convertit ja no en actors actius sinó en simples consumidors d’una cultura ‘permesa’ per aquestes corporacions i els seus valedors polítics. Recordem que el fet de tenir suport físic, real, de tota la cultura abans d’internet ha estat part de la construcció del nostre present, per la qual cosa una cultura exclusivament ‘d’uns i zeros’ es presenta com una perspectiva inquietant en un món on el concepte de democràcia, ara mateix, està en discussió.

Mentre escric aquest article escolto ‘In a silent way’ de Miles Davis, en vinil, i em pregunto que passarà el dia que algú, a Silicon Valley o a on sigui, decideixi tancar el llum.

Etiquetes

Comentaris (2)

Trending

Com la majoria de webs, utilitzem cookies (galetes), tant pròpies com de tercers, per a recopilar informació estadística de la vostra navegació i soferir-vos un servei personalitzat. Si continueu navegant, considerem que n'accepteu l'ús.