El passat 7 d’abril moria -‘de viellesse’- l’antic ministre francès Christian Bonnet; un polític que va estar en primera línia política des de l’època de Georges Pompidou fins l’entrada en el nou mil·lenni.

El 1996, en un article publicat a Le Figaro, Bonnet desafiava “que algú s'aventuri a escriure un elogi de l'opacitat"; personatge de dretes, l’exministre de Pompidou, Chirac i Giscard no amagava el seu pensament sobre la transparència i l’opacitat; així no patia massa per dir: “En politique, l'annonce est l'ennemi du résultat”.

Per situar-nos, tres anys abans de l’article de Bonnet, el Parlament i el Senat francesos havien aprovat la  llei n° 93-122 de 29 de gener de 1993 relativa a la prevenció de la corrupció i de la transparència de la vida econòmiques i dels procediments públics (loi Sapin).

La notícia de la mort de Christian Bonnet em va sorprendre mentre buscava i trobava, al portal de transparència de la Junta de Castilla y León, la informació detallada que, amb periodicitat setmanal, es publica sobre els expedients de contractació subscrits per les conselleries i els seus organismes autònoms per fer front a la crisi de la COVID-19.

 

En un país en el qual les coses, segons opina l’amic Joan Massa, van amb un retard de 25 anys, la posició oficial està més propera a la del desaparegut polític de dretes francès, que de la ‘novadora’ llei Sapin de 1993 o del portal de transparència castellà.

Així, el Govern tripartit manté una opacitat sense fissures sobre els destinataris del crèdits tous (amb l’aval de l’Estat) i sobre sous d’alts càrrecs de l’administració i empreses públiques; la feina de descobrir els beneficiaris dels processos de contractació ‘a dit’ de compres d’urgència lligades a la crisi sanitària necessita hores d’investigació, per no arribar finalment a res més que noves preguntes sense respostes; un govern que desinforma i oculta sobre l’assessorament científic que està rebent, que amaga les dades estadístiques del registre civil sobre defuncions, sobre acomiadaments o sobre nombre d’aturats.

El que és simptomàtic en aquest pensament ocultista és que, al mateix temps que els detentors del poder estenen un vel espès sobre les seves decisions i sobre els beneficiats de les seves actuacions, no s’estan en atemptar, fent de 'hackers' institucionals – en mèrit a una transparència que ells imposen com a necessària- a la intimitat dels ciutadans.

El que és simptomàtic en aquest pensament ocultista és que, al mateix temps que els detentors del poder estenen un vel espès sobre les seves decisions i sobre els beneficiats de les seves actuacions, no s’estan en atemptar, fent de 'hackers' institucionals – en mèrit a una transparència que ells imposen com a necessària- a la intimitat dels ciutadans

Estem davant la paradoxa -per no dir cinisme- de l’ocultació d’unes dades (no protegides per llei) de les elits del país, al temps que es banalitzen i es sobreexposen les dades íntimes (entre elles les de salut), d’una gran majoria; informacions ja convertides en dades de ‘l’extimitat’ (com les ha anomenat el psicoanalista francès Serge Tisseron), uns fragments de la intimitat que, o bé ignorem espontàniament el seu valor, o bé benèvolament ens desprenem d’ells, o bé els cedim en un ‘streptease’ forçat, sota la pressió coactiva d’un entusiasme patrioter sobrevingut, d’aquells estruços que diuen que ells “no tenen res a amagar”.

Bonnet preguntava en el subtítol del seu article: “Ha de dir-se i mostrar-se tot el que concerneix les persones i les coses?” Ell, que pertanyia a una generació que havia conegut la Gestapo, el KGB i la Stasi, ell que sabia el valor de les llibertats i els drets humans, potser intuïa que anàvem cap a un escenari encara pitjor, amb l’ús incontrolat -i descontrolat- dels mitjans tècnics del món globalitzat: videocàmeres, reconeixement facial, seguiment detallat dels desplaçaments de les persones, escoltes telefòniques, intervenció de correus electrònics, bancs de dades de capacitat pràcticament il·limitada ....

Crec que estem en un moment en el que, sense complexes, hem de ser capaços d’elogiar l’opacitat, una opacitat que no contradiu la necessitat de transparència, sinó la que ens ha de servir per mantenir la nostra autonomia personal, per fer-nos ‘invisibles’ i posar les nostres dades íntimes a l’abric del ‘voyeurisme’ dels poders autoritaris, de l’apropiació de la nostra privacitat pels negociants i pels pescadors de les ‘data minig’, a l’estil de Cambridge Analytica.

La neta de Bonnet, Aziliz de Veyrinas, va informar a la premsa que el seu avi “s’est éteint de sa belle mort”; això sí, precisant que “a l’establiment que l’acollia (Ehpad) no s’havia constatat cap cas de Covid-19”. Tota una lloança implícita a la transparència.

Mes condoléances Aziliz (1)!

(1) Aziliz és la forma bretona del nom de pila Cecília , que prové del llatí cæcus. L’avi Christian va tenir, sens dubte, alguna cosa  a veure a l’hora de triar el nom de pila de la seva neta