Cada cop anem menys de compres i més d’aparadors. Les targetes de crèdit les deixem a casa que ja se sap que les carrega el dimoni per vestir-se de Prada. S’han acabat aquells temps en els que un entrava a una tenda cara, on les dependentes t’atenien amb cara de restrenyiment crònic i t’emportaves el que fos només per l’efecte nyaca.

En algunes ciutats hi ha perfumeries de marca blanca baratíssima on poder comprar ‘Jean Gaul Clásico’, ‘Opimúm’ o ‘Carlin Klevin’ a litres d’unes productes amb un noms que sembla que els hagi posat un dislèxic. Són falsos, com la vida que hem portat fins ara; de classe mitja amb aspiracions quan realment, estem a tres rebuts sense pagar de la classe baixa i a amanir l’enciam amb whisky que ja és més barat que l’oli d’oliva.

“La nostra vida feia olor a Hugo Boss quan realment l’aroma és de Bugo Boss”

La nostra vida feia olor a Hugo Boss quan realment l’aroma és de Bugo Boss. Ara, però, tot és fals: les bosses de mà són d’imitació, els pits de silicona, les ungles de porcellana, i la tardor és de ciencia ficció ja que fa més calor que en una novel·la de Tennessee Williams amb els vianants amb la samarreta tan suada com la de Bruce Willis a ‘La jungla de vidre’.

Una altra cosa és que ens vulguin donar gat per llebre com en els treballs de Sant Vicenç d’Enclar. Pel que diu un expert allò sembla com l’afer de la restauració de l’Eccehomo del Santuari de la Misericòrdia de Borja a Saragossa. Un Eccemonumentum. Potser serà perquè en realitat, el cas de Sant Vicenç d’Enclar té alguna reminiscència amb la Belén Esteban: amb cada reforma van a pitjor.