Sí, l’activista social que també era una persona amb discapacitat. Aquell que va mostrar el que era la seva discapacitat a la societat divulgant a la tele i a d’altres mitjans el que era el seu síndrome de Klinefelter, la malaltia rara o minoritària. Aquella persona que procurava ajudar a totes les persones...

Era aquella persona que m’atreviria a dir que va ser una “víctima” de tot l’entramat burocràtic dels serveis socials d’aquest país. Que va voler, i en tenia dret, a fer una vida independent. Hom ha de recordar que voler tenir una vida independent no significa que finalment no es tinguin els recolzaments necessaris per a que aquesta vida sigui digna, quan ets una persona amb discapacitat. Recordem el Conveni de l’ONU dels Drets de les Persones amb Discapacitat vigent al Principat. És precisament on penso que li hem fallat al Dani.

“Hom espera que el seu traspàs serveixi per a que tots reflexionem en els suports, protocols, que tinguem en compte aquests paràmetres, que les persones amb discapacitat formem part d’aquesta societat i que ens calen suports. Cal un seguiment més acurat, més personalitzat”

Les persones amb una discapacitat severa necessitem aquest recolzament si o si. Un seguiment constant de la nostra vida, de la nostra medicació, de la ... . És curiós que essent una víctima de violència domèstica, no tingués el recolzament necessari per part de tots els estaments, i quan dic tots, és tots. L’agressor, per exemple, campa tant pinxo. O que simplement el volessin desnonar refusant-li la justícia gratuïta, essent una persona amb una discapacitat severa i ingressos minsos provinents majorment d’una pensió de solidaritat per a persones amb discapacitat. “Vamos que espabilate niño”. I a sobre el bufet d’advocats contrari no va tenir en compte la seva condició de persona amb discapacitat i es van acarnissar amb ell. Podria continuar durant moltes pàgines...

Hom espera que el seu traspàs serveixi per a que tots reflexionem en els suports, protocols, que tinguem en compte aquests paràmetres, que les persones amb discapacitat formem part d’aquesta societat i que ens calen suports. Cal un seguiment més acurat, més personalitzat. Ens vanagloriem de que som capaços en tots els àmbits de tenir una atenció centrada en la persona i finalment podem comprovar que no és ben bé així. No cometem els mateixos errors.

Quant a tu, Dani, donar-te les gràcies per les teves ensenyances, per la teva saviesa, pel teu compromís, pel voler ajudar a les persones. Trobaré a faltar les nostres llargues converses. Les nostres discussions de com tenien que funcionar els serveis socials, i que era allò que es tenia que millorar. Quanta raó tenies en moltes coses que realment ens han de portar a la reflexió que abans deia.

Vas ser, durant un temps secretari de l’Associació TRANA Esclerosis Múltiple. Persona seriosa en el seu treball, actes al dia, feina ben feta, compromís total, vaja una persona amb la que podíem comptar per a tot. Autodidacta en moltes coses, inquiet en la teva manera de veure el món i volen ser cada vegada més professional. Gràcies per ser de les primeres persones a aquest país que difongués la gran desconeixença que teníem tota la societat andorrana de les malalties rares (‘Rare disaese’ com tu en deies). Recordo quan tots dos vam publicar a la web de la FAAD la commemoració del Dia Internacional de les Malalties Rares o minoritàries (28 de febrer).

Descansa en pau amic. Ja et trobem a faltar.