Com està vivint aquesta aturada de seleccions pel que fa a l’ambient al vestidor?
Molt bé. En aquesta concentració —i en totes, en general— l’ambient sempre ha estat excel·lent entre les companyes, siguin més grans o més petites. Tenim l’avantatge que ens coneixem: difícilment ve algú que no coneguem. Hi ha aquesta sort d’haver coincidit més d’una vegada, per exemple, a l’ENFAF o en altres convocatòries anteriors. És cert que sempre hi ha debuts o noies més joves que comencen a venir amb l’absoluta, però el nucli del grup està molt unit i format, i això s’agraeix moltíssim.
És important que les jugadores més experimentades col·laborin en l’adaptació de les més petites.
Sí, fem una mica aquesta funció formativa. No sempre ha de ser el cos tècnic qui s’encarregui d’aquestes coses, sinó que també les jugadores més grans hem d’ajudar a portar l’equip pel bon camí i donar un cop de mà en aspectes menys futbolístics, com pot ser el saber estar. Realment, són nenes molt joves però, tant tècnicament com tàcticament, actualment creixen més formades que abans. Abans no hi havia ni la repercussió ni els mitjans que tenim ara. Per sort, tot està anant a més i les oportunitats que elles tenen avui en dia nosaltres no les teníem fa, sense anar més lluny, quinze anys. Però, en definitiva, sí que està bé tenir aquestes referents per posar una mica d’ordre.
Han disputat dos partits amistosos contra Gibraltar, la selecció a qui més han derrotat (6 victòries). Es podria dir que ja li tenen la mida agafada?
Si ens comparem amb elles a nivell de població o territori, és el rival més assequible que tenim. I per a elles, nosaltres també ho som. És guai enfrontar-nos-hi perquè és un partit que pots jugar de tu a tu, tens més pilota, més iniciativa... Però al mateix temps et pot jugar una mala passada la pressió de puntuar o haver de guanyar i fer-ho bé. Normalment, contra seleccions més potents, la pressió recau en elles, que han de guanyar al 100%. Nosaltres anem a fer la nostra feina, però tocant de peus a terra i conscients de quina és la realitat. És cert que contra Gibraltar els resultats ens han afavorit, però s’han treballat igual i costa tant o més aconseguir el triomf.
A veure, això d’agafar protagonisme ho agafo amb pinces. Realment, aquestes jugadores noves —i fins i tot algunes que ja hi eren— tenen llocs més assentats que jo. En el meu cas, és veritat que m’ho prenc d’una altra manera. Per mi, venir de les categories inferiors i portar tants anys, també capitanejant la sub-17 i la sub-19, entre d’altres, òbviament és un orgull. Això m’ha permès arribar a l’absoluta. Ha estat un procés que he gaudit i que ha estat més aviat llarg. No m’he plantat amb setze anys a l’absoluta per jugar-ho tot i ser titular indiscutible. Per això, individualment, ara mateix estic en un moment en què, si puc aportar alguna cosa, benvinguda sigui, però no estic aquí per quedar-m’hi.
Però vostè és habitual en les darreres convocatòries i és una jugadora amb ascendència dins del vestidor.
Sí, intento sempre estar-hi present. Però aquestes coses funcionen així: a vegades et quedes fora d’una llista, i a vegades —com ha passat ara— cau una jugadora per lesió i tornes a entrar. Realment, anem rotant una mica. Depèn de l’estat de forma en què estiguis, vas acumulant més internacionalitats en partits així; després potser passes un temps que no jugues tant... El meu primer partit amb la selecció absoluta va ser el 2018, però no tinc comptades les internacionalitats, la veritat.
Ha passat per diversos clubs del futbol català com el Levante Las Planas, el Fontsanta-Fatjó i ara l’AE Prat. Què li han aportat aquestes experiències fora d’Andorra?
Sortir de la bombolla que és Andorra i d’aquesta zona de confort et fa descobrir que hi ha molt més futbol femení del que tenim aquí al país. El món és molt més gran. Una de les coses que més em va marcar és que aquí estem molt ben acostumades. Tenim molts recursos i estem molt bé. Depèn de cada equip, però a baix hi ha moltes més nenes. Aquí potser ens cuiden més perquè són conscients que som nosaltres i prou. I si no som nosaltres, potser no jugarà ningú. Allà, en canvi, ets una més, i si no ets tu, jugarà una altra. Això també fa que aquí ens sentim més estimades i valorades.
De totes maneres, aquí també hi ha aspectes a millorar...
Sí, també. És veritat que es valora i donem importància a totes les coses bones que es fan aquí, però, comparant-ho amb els equips de Catalunya, hi ha distància. Tant a Catalunya com a Espanya són el niu del futbol femení: hi ha els millors equips, les millors jugadores surten d’allà, i això s’hauria de veure reflectit a Andorra, que està al costat. A nivell de gestió d’equip, de formació o d’entrenadors, potser ens hauríem de fixar una mica més en com ho fan allà.
Quin serà el seu pròxim pas o objectiu personal dins del futbol? La seva idea és dedicar-s’hi o ja pensa en altres projectes?
Està complicat, la veritat. Sobretot a Espanya. Primera Catalana és una categoria, diguem-ne, modesta. No pots pretendre viure del futbol. Però jo encara em veig amb ganes i il·lusió d’anar-me’n lluny i seguir jugant a futbol. No dic que no a jugar en qualsevol altre país, on sí que està més ben valorat a nivell econòmic. És veritat que porto bastant temps jugant, però segueixo sent jove i no em limito a quedar-me aquí.
Està graduada en CAFE (Ciències de l’Activitat Física i l’Esport). Com combina la formació acadèmica amb el futbol d’alt nivell?
Gràcies a Déu, m’ho he pogut combinar bé. Sempre que arriba una convocatòria de la selecció, al meu grau han estat comprensius i, amb el justificant, sempre m’ho he pogut gestionar. Amb organització, òbviament, però prou bé. I ara estic fent el màster i també m’ho estic combinant bé.
Creu que la seva formació l’ajuda dins del camp, per exemple, en la preparació física o en la lectura del joc?
Sí, sí. No és un dels motius principals, però potser sí que ho vaig tenir en compte a l’hora d’escollir els estudis. De la vessant de ciències de l’activitat física i l’esport m’agrada justament el màster que estic fent ara, de formació de professorat. L’estic cursant per enfocar-me en un futur laboral com a professora d’educació física. Però una de les sortides que també em cridava l’atenció és la branca de la preparació física i l’alt rendiment, que és molt interessant i realment hauria estat l’altra opció per la qual hauria tirat. Sobretot amb el nostre preparador físic de la selecció, el Dani, en parlem molt. Potser hi ha altres jugadores a qui els agrada el futbol però que han estudiat dret o psicologia, i no els interessa tant ni pregunten gaire per temes de càrregues o per què fem segons quins exercicis al gimnàs. A mi, en canvi, m’interessa, i la carrera i els estudis m’ajuden a entendre-ho.
El seu pare, Pere Moles, és un dissenyador molt reconegut a Andorra, i la seva mare, Neus Farré, una logopeda de prestigi. Quin paper han tingut ells en el seu camí esportiu? Els agrada el futbol?
Justament el futbol, no. No són gaire ‘futboleros’. No sé d’on he sortit, però a casa meva no m’han introduït gaire en aquest món, poques coses m’han inculcat d’això. Sí que és cert que sempre m’han recolzat, i això és una cosa que sempre agraeixes. Sigui quina sigui la teva ambició o la teva passió, encara que no la comparteixin, és important que t’acompanyin i et donin suport, i en això sí que han estat sempre al meu costat. El que sí que prové 100% d’ells és l’amor i el sentiment andorrà que, potser des d’una altra vessant que no sigui esportiva o futbolística, m’han inculcat i el porto dins gràcies a ells.
Quan no està entrenant o jugant, com desconnecta del futbol? També té passió pel disseny, per exemple?
No massa. En el meu temps lliure estic sempre envoltada de futbol. Quan no entreno, el miro, i si no, vaig a veure partits o els segueixo per la tele. Realment m’agrada molt, i no només el futbol, sinó també la resta d’esports. Però, per dir-te alguna cosa, a mi m’agrada molt la vida de Barcelona: la ciutat en si, passejar, la platja... I com que Barcelona compleix tots aquests requisits, m’agrada molt estar per allà.
Què els diria a les noies d’Andorra que somien en jugar amb la selecció, tenint en compte que jugadores com la Marina Fernández —retirada durant aquesta aturada— o l’estrella de l’equip, Tere Morató, els han obert camí?
La Tere, la Marina i totes les pioneres ens van demostrar a nosaltres que era possible. Potser elles no tenien cap referent en qui poder inspirar-se i veure que era factible. Òbviament, ara volem transmetre aquesta il·lusió a les nenes perquè vegin que es pot fer, que nosaltres gaudim del que fem. Arribar aquí és una alegria, però no és fàcil: no t’ho regalen, t’ho has de guanyar, i has de transmetre els valors que ens identifiquen com a petit país. Has de treballar, t’has de sacrificar... Són coses molt bàsiques, però durant l’etapa de formació no s’han d’oblidar. Sobretot la humilitat de ser un petit país: això ha de ser primordial.
Comentaris (1)