Mig segle educant entre muntanyes

Quan Nadal Remolins parla dels seus anys a AINA, ho fa amb la mateixa il·lusió que fa gairebé mig segle. La seva història va començar l’any 1979 per una casualitat familiar. “La meva mare va pujar al juliol a visitar un nebot que estava de colònies. Li va comentar al mossèn que això potser m’agradaria, i ell va dir: ‘Doncs que pugi’”. Aquella invitació improvisada va acabar convertint-se en una de les experiències més importants de la seva joventut. Remolins va arribar quan AINA tot just començava a consolidar-se. La casa de colònies havia nascut tres anys abans i encara respirava aquell aire de projecte nou que s’estava construint entre tots. “Jo hi vaig entrar el tercer any. La cosa ja estava una mica més rodada, però encara vam viure aquells primers anys fundacionals”.  Durant cinc estius va fer de monitor. 

Entre els records més especials hi ha el naixement d’una de les activitats que avui forma part de la història d’AINA: els campaments de Tamarros. “L’any 1982, amb tres companys més, vam anar a parlar amb el mossèn Ramon perquè ens deixés muntar un campament per als més grans. El vam convèncer i així va començar tot”. Però si hi ha una anècdota que arrenca somriures quan es parla d’AINA és una altra: “La meva senyora i jo ens vam conèixer allà”, explica, tot afegint “No som l’única parella. N’hi ha moltes”. Cinquanta anys després, Remolins continua vinculat a l’entitat. De fet, ara és la seva filla qui hi fa de monitora. Aquesta circumstància li permet observar els canvis amb perspectiva. “Hi ha coses que han evolucionat molt. Ara hi ha molta més tecnologia, més eines i més recursos, però el més important és que l’essència d’AINA es manté, tot i que hagin passat tants anys”.  

L’any 1984, un jove de 17 anys, en Jaume Freixes, va arribar a AINA per assistir a algunes de les reunions. No hi havia anat mai de colònies i tampoc s’imaginava que acabaria dedicant una dècada de la seva vida. “Vaig començar perquè tenia amics de l’escola que ja eren monitors. Em van portar a alguna reunió, em va agradar l’ambient i m’hi vaig quedar”. A diferència d’altres monitors, ell no havia fet el recorregut habitual de nen -borda i campaments-, va entrar directament a l’equip. Però l’adaptació va ser immediata. “El fet de compartir-ho amb un grup d’amics que ja coneixies ajudava molt. Però al mateix temps anaves ampliant el cercle perquè coneixies molta més gent”.

Per a Freixes, AINA va coincidir amb una etapa especialment important de la vida. “Estàs deixant enrere l’adolescència. Comences a assumir responsabilitats i trobes un espai que et va formant”. Aquells anys van ser també una escola per als monitors. S’organitzaven formacions, activitats durant tot l’any i trobades per millorar les eines educatives. “No hi havia mòbils. No hi havia els protocols d’ara. Feies el que podies amb els recursos que tenies”. 

Una de les experiències que millor ho exemplifica va tenir lloc durant una excursió al Comapedrosa amb els adolescents. A mig camí, el temps va canviar radicalment, recorda. “Va començar a pedregar i a ploure de valent”. Sense telèfons mòbils, l’única opció va ser baixar ràpidament fins a Arinsal per trucar a tots els pares i a tothom que van poder per venir a recollir els nens. L’excursió es va acabar suspenent, i aquella nit tots els participants van acabar dormint a AINA.

El que podia haver estat un problema va acabar convertint-se en un record inesborrable: “Just aquella nit hi havia la final dels Jocs Olímpics d’Atlanta, i ens vam llevar tots a les tres del matí per anar a veure la final de bàsquet. Va ser tota una experiència, que els nens, que ja no són tan nens, encara ho recorden ara”. Com passa amb tants altres testimonis, AINA també va marcar la seva vida personal: “Jo hi vaig conèixer la meva dona”, manifesta, i les seves filles també han acabat fent de monitores. I això, segons explica, és probablement la millor demostració que l’esperit del projecte continua viu: “És una cosa que es va transmetent de generació en generació”.

UNA ESCOLA DE VALORS

Si alguna cosa apareix de manera recurrent quan es parla amb els exmonitors d’AINA és que el pas de nen a monitor és un pas natural. Simplement arriba. Després d’anys pujant a les colònies, la majoria acaben fent el següent pas gairebé sense adonar-se’n. És exactament el que va viure Silvia Mandicó. Va entrar a AINA amb deu anys. Va fer el recorregut complet de la casa i la borda i, amb gairebé 16 anys, en comptes de fer els campaments, va passar directament a formar part de l’equip de monitors. “En aquella època l’edat no era l’important, sinó el sentiment que tenies”, recorda.

Abans d’assumir responsabilitats durant l’estiu, però, hi havia tot un procés de formació que es construïa setmana rere setmana. Les tardes dels dissabtes eren gairebé una escola paral·lela on s’aprenia molt més que a organitzar activitats: “T’ensenyaven a conèixer la gent, a preparar activitats i tots els valors que hi havia a la base d’AINA”. 

Encara recorda quan pujaven a dormir a Meritxell la vigília del 8 de setembre per assistir l’endemà a la missa. “Ara s’hi continua anant, però la gent ja no s’hi queda a dormir”.  Quan va començar a fer de monitora tenia gairebé 16 anys i la sensació era que mai havia marxat d’AINA, simplement havia canviat de lloc dins del grup. Durant vuit anys va formar part dels equips de colònies, fins que una oportunitat laboral la va portar fora d’Andorra.

El primer estiu encara va intentar compaginar les vacances amb AINA, però aviat va entendre que no podia viure-ho a mitges: “Havia de tornar pel dia de pares i vaig sentir que ho havia fet a mitges. A més, al no poder fer les trobades que hi ha al llarg de l’any, ja no coneixia a gairebé ningú”. Tot i així, mai no s’ha desvinculat del tot. Des que va tornar a Andorra és ella qui cada any revisa la farmaciola de la casa, renova el material i prepara les comandes perquè els monitors disposin de tot el necessari. La seva manera de continuar cuidant AINA.

Entre els records que conserva hi ha petites escenes, com aquell primer any de monitora en què intentava convèncer els nens que havien de menjar de tot mentre ella mateixa lluitava contra els espinacs: “Jo em posava una cullerada d’espinacs i me la mirava durant tres hores. Els deia: “Veieu? A mi tampoc m’agrada i me’ls menjo”. I llavors ells també s’ho menjaven”. Però també experiències molt més profundes, com la relació especial que va establir amb un nen amb necessitats especials, a qui va acompanyar durant tots els anys que va ser monitora: “Durant els vuit anys que vaig ser monitora, la seva monitora vaig ser jo”. També era qui es quedava amb els infants malalts quan la resta sortia d’excursió. Una decisió que va tenir una conseqüència inesperada: “39 anys més tard encara no he fet amb AINA l’excursió Maià-Siscaro, i cada dos o tres anys la tornen a fer”, explica entre riures. Finalment, la va completar anys més tard amb la seva família: “Tenia aquella espina clavada”. 

Martí Alay va arribar a AINA l’any 1996, amb només set anys. Els seus pares el van inscriure a les colònies i, malgrat algun estiu que no hi va anar per enyorança, ja no va deixar de pujar. “A mi m’agrada molt la muntanya i, per tant, m’agradava molt AINA, tant per la vessant de fer activitats, com la més espiritual, de grup, companyarisme i valors que transmet la casa de colònies”. Una vegada va finalitzar el recorregut infantil, tot el seu grup d’amics va decidir fer el pas cap a monitor: “El Mossén Ramon sempre diu que fer campaments és “com la pre-escola”, que t’ensenya una mica coses de la muntanya, com fer foc, com plantar una tenda i després vam començar de monitors el 2006”, diu. 

Ell va anar acumulant responsabilitats, va obtenir els títols de monitor i director i fins i tot va coordinar torns sencers, i els darrers anys va acabar treballant amb els adolescents dels campaments: “En realitat és el més divertit, perquè ja van sols per la muntanya i tu els estàs ensenyant a gaudir autònomament d’anar a la muntanya, de les activitats i de viure 15 dies amb un campament que, en aquell moment, muntàvem a Incles”. 

Com tants altres monitors abans que ell, també hi va trobar la seva parella: “La meva dona la vaig conèixer allà”. Però més enllà de les històries d’amor, també hi ha les aventures que avui semblarien impensables. Com aquell taller que es van inventar que consistia en carregar una furgoneta plena de nens i pujar fins al llac de Pessons per banyar-se: “Ara això ja no es pot fer i tampoc es pot portar tants nens a la furgoneta”, diu. També recorda les nits d’urgències mèdiques: “Havíem portat algun nen a l’hospital amb el Jeep del mossèn i l’endemà ja parlàvem amb els pares. Ara els protocols són completament diferents”; o també les acampades per patrulles, una de les activitats més emblemàtiques. “Els deixàvem sols amb la tenda, el menjar i un clàxon d’emergència. Nosaltres estàvem amagats a prop vigilant-los”. Com a monitor ho veia emocionant, però també recorda com ho vivia com a nen: “era el més bonic. Perquè vulguis o no senties una llibertat i una connexió amb tot el grup de nens”.

Una sensació de llibertat que apareix repetidament en gairebé tots els testimonis. La Laia també la recorda així. Va arribar a AINA amb només sis anys i hi va passar prop d’una dècada abans de convertir-se en monitora. “Coneixies molta gent, feies amistats i activitats constantment”, quan intenta resumir què representa AINA, només troba una paraula: “Al final la paraula que defineix AINA és convivència, és conèixer gent, la natura, la muntanya. Això és el que més m’agrada i que més recordo”.

AMISTATS PER TOTA LA VIDA

Per a molta gent, les vacances són sinònim de descans. Per a David Crespo, durant més d’una dècada, van significar exactament el contrari: “Els meus amics treballaven tot l’estiu per poder marxar de vacances. Jo demanava vacances a la feina per anar a AINA”. Quan ho explicava, a la gent que no formava part de l’entorn d’AINA, sovint costava d’entendre. Al cap i a la fi, estava renunciant als dies lliures per dedicar-los a un voluntariat del qual no n’obtenia diners. Però ell ho tenia clar: “AINA eren les meves vacances”.

La seva història és diferent de la majoria. No havia estat mai nen d’AINA, però sí que havia estat fent de monitor a un altre centre d’Andorra, fins que alguns amics el van convèncer perquè hi pugés un estiu. Va arribar-hi el 2011 i “m’hi vaig quedar una pila d’anys”, explica.  Per ell AINA va ser “un refugi d’estiu i de poder gaudir de la natura d’Andorra, que per a mi estava molt desconeguda, i mira que soc andorrà, però fins que no vaig entrar a AINA, no em vaig plantejar com de meravellós era estar per la muntanya, i descobrir les millors amistats que tinc i que mantinc encara”, i a més va ser d’on “he tret les meves millors amistats”. 

L’any 2020, Crespo havia deixat les colònies i vivia a Madrid, quan va rebre una trucada d’AINA. La pandèmia havia trastocat completament l’organització dels campaments i faltaven monitors, perquè amb les restriccions sanitàries només hi podien accedir monitors andorrans: “Em van preguntar si podia tornar”, i la resposta va ser immediata: “Vaig agafar un avió i vaig venir”. Aquell mateix estiu va marcar també la generació més jove de monitors. Entre ells, Pol Martos, que explica que durant anys, els grups estaven formats gairebé a parts iguals per joves andorrans i catalans. Avui aquesta barreja és molt menys habitual: “Ara és molt més difícil veure infants que no siguin andorrans dins de l’estructura dels campaments”. 

La relació de Martos amb AINA, quan era nen, va començar de manera poc prometedora: “L’únic que recordo del primer any és el gol d’Iniesta a la final del Mundial que el vam veure en una sala”.  Poca cosa més, i fins i tot reconeix que l’experiència no li va agradar gaire. Però un temps més tard, uns amics van insistir perquè hi tornés. I aquella insistència li va canviar els estius. Va completar tot el recorregut com a infant i aquest serà ja el seu sisè any com a monitor.

“El pas és molt natural perquè el fas amb els teus amics”, menciona. De fet, el primer estiu com a monitor va descobrir que catorze dels vint companys de l’equip havien com a monitors havien estat de colònies amb ell anys enrere. Ho diu rient mentre recorda també una de les situacions més surrealistes que li ha tocat viure. L’any passat tenia entre els infants els fills de vuit dels seus antics professors: “El dinar de pares semblava una reunió d’exalumnes d’una pel·lícula americana”, diu entre riures. És la prova més evident que el temps passa. Que els nens es fan monitors. Que els monitors es fan pares, i així successivament. 

CRÈDIT IMATGES: AINA