Va debutar amb la selecció amb 17 anys i ara se’n va amb 43. Si hagués de definir aquests 26 anys en una sola frase, quina seria?
Ostres, en una sola frase no ho sé. Amb tants anys em venen al cap moltes coses, de bones i de dolentes. Però jo crec que l’evolució ha estat ascendent, tant pel que fa a la selecció com la federació, el nostre joc... Potser en el meu cas va ser ascendent durant molt de temps i ara ja no ho és, però en general crec que ha estat una evolució constant. Ha estat una progressió de menys a més.
Quan va jugar aquells cinc minuts contra Albània, imaginava que acabaria disputant 124 partits amb Andorra?
No, no. Ni molt menys. De fet, ni tan sols tenia al cap arribar als 100 partits. Recordo que un parell d’anys abans d’arribar-hi la gent del meu entorn ja m’ho comentava, però jo ja tenia uns 35 anys i no era una cosa que m’hagués plantejat mai. Arribar als 120 i escaig partits tampoc ha estat mai un objectiu. No he tingut mai objectius a tan llarg termini; simplement he anat fent el meu camí.
Quedarà en el tercer lloc del rànquing històric de partits internacionals, només per darrere d’Ildefons Lima (137) i Márcio Vieira (129). Què significa això per a vostè?
Sí, de moment tercer. Però crec que amb relativa facilitat ens acabaran passant atots. El futbol actual té molts més partits i els jugadors joves ja acumulen molts partits internacionals a edats molt primerenques. El Moi (San Nicolás) ja arriba als 100 partits el dijous i el Max (Llovera) en porta més de 80. Són gent que tenen vint-i-molts, trenta-pocs... Si les coses els van bé, ens acabaran superant a tots, i ben fet que estarà.
Ha compartit vestidor amb diverses generacions de futbolistes. Quina és la diferència més gran entre l’Andorra que va trobar l’any 2000 i l’actual?
Quan jo vaig arribar a la selecció hi havia molts jugadors molt fets, de molt nivell i molt contrastats: Lucendo, Emiliano, Justo, Koldo, Toni Lima, Ilde era jove també però ja estava en categories importants... Era una selecció que ja tenia una base molt sòlida. Ara és una mica al contrari. Ara hi ha molta gent jove, amb molta projecció, que ja està rendint a bon nivell (Iker, Berto, Ot, etc.) i d’altres que tenen molt bona pinta i tot just comencen. La sensació és que el marge de millora és molt gran.
Ha estat present en 12 de les 14 victòries de la història de la selecció. Quin triomf guarda amb més estima i per què?
El que recordo com més especial és la victòria contra Hongria a casa. Ja ho he explicat alguna vegada. Va arribar relativament poc després que ens deixés l’Emili Vicente. Ell era l’entrenador de l’FC Andorra, i jo jugava sota les seves ordres, juntament amb alguns companys de la selecció. Va ser un cop molt, molt dur per a tots. Per això aquell partit per mi és el més especial. Va tenir un significat que anava molt més enllà del futbol. És probablement la victòria que recordo amb més estima.
Va deixar empremta en molta gent de la zona, l’Emili Vicente.
Molta, moltíssim. Al seu funeral, a la Seu, hi havia moltíssima gent. Era una persona hiperestimada a tot arreu on va estar, tant a nivell acadèmic com a nivell de futbol. A tot arreu on va estar és impossible trobar algú que tingués una mala paraula per ell. Una persona espectacular, increïble en tots els sentits. Algú que per desgràcia només vaig compartir vestuari amb ell durant sis mesos, però ens coneixíem d’abans i és algú que a mi em va marcar molt. Ho vaig passar bastant malament quan ens va deixar.
Al llarg de la seva carrera ha jugat en diferents posicions. En quina versió de Marc Pujol s’ha sentit més còmode?
Crec que, personalment, sempre m’he considerat un migcentre. Depenent del sistema de joc, més interior o més posicional. M’he anat adaptant al que necessitaven els entrenadors de mi, a la meva capacitat física i a la manera d’entendre el joc. De jove jugava més enrere, de migcentre posicional, i també vaig jugar molt en banda. Amb els anys he anat avançant la meva posició i fa temps que, quan em toca jugar, ho faig més a prop de la punta. Al final he intentat adaptar-me al que necessitaven els entrenadors i l’equip en cada moment.
Ha estat un privilegiat viatjant per tot arreu. Quin rival o quin estadi l’ha impressionat més durant tots aquests anys amb la selecció?
Suposo que quan compleixes anys et converteixes també en una persona més nostàlgica. Últimament hem visitat camps molt ‘xulos’ com el camp de l’Espanyol, Wembley, el Puskas Stadium d’Hongria... He viatjat molt i he vist estadis espectaculars, però recordo molt especialment, i em va impactar molt, Old Trafford, que va ser la primera vegada que vam jugar contra Anglaterra. Em va deixar molt al·lucinat. L’ambient, el tipus d’estadi, tota l’elit del futbol anglès... Em va deixar meravellat, la veritat.
Què ha estat el més difícil de mantenir-se competint al màxim nivell internacional fins als 43 anys?
El més difícil és el que no es veu. No deixar d’entrenar cada dia, sobretot quan hi ha moments complicats, lesions o quan no jugues. Has de ser molt constant. Amb l’alimentació, el descans, la feina de gimnàs, la preparació física... Després hi ha coses com jugar, que no depenen de tu, però hi ha uns mínims que has de complir sempre. Hi ha dies que costa més que altres, però no hi ha una altra manera de continuar competint.
Hi ha algun partit que, quan el recorda, encara pensi que si el poguessin tornar a jugar podrien haver tret alguna cosa més?
Al llarg de la història n’hi ha hagut diversos. Moltes vegades hem aconseguit reduir molt la diferència real entre nosaltres i seleccions molt superiors. Fins al nivell de competir els punts: l’empat o la victòria. Potser a vegades els resultats no ens ha acompanyat, però la sensació era d’haver fet una molt bona feina. Últimament, amb les reformes de UEFA i FIFA ja no passa tant perquè competim més contra seleccions d’un nivell més proper, però fa uns anys, generalment, era competir contra gegants. Sigui a nivell europeu o mundial. Acabàvem amb la sensació d’haver competit de veritat i posar-los les coses difícils. No serveix de molt a nivell pràctic, però sí pel que fa a la confiança. I com a col·lectiu crec que és important per donar-te compte que s’estan fent les coses bé.
Fa només un any, Andorra queia per la mínima (0-1) contra Anglaterra amb un únic gol de Harry Kane a la segona meitat.
Sí, al llarg de la història n’hem tingut varis d’aquests. Aquest que comentes potser és el més recent. Però jo recordo, per exemple, el partit que van jugar just abans del meu debut, que van jugar a Montjuïc contra la França campiona del món també es perd per un gol als darrers cinc minuts. Vull dir, que si alguna cosa ha aconseguit històricament la nostra selecció és reduir la diferència real que hi ha entre les dues seleccions. Una d’elles és el dia d’Anglaterra, també.
Ha viscut etapes molt diferents del futbol andorrà. Creu que avui els joves tenen més eines per arribar lluny que les que teníeu vosaltres?
Jo crec que sí. Tot és més favorable avui en dia. El propi jugador té més consciència del que necessita. No crec que ho tinguin més fàcil, perquè arribar lluny continua sent molt difícil, però sí que tenen moltes més eines. Avui hi ha més coneixement sobre alimentació, preparació física, control de càrregues, tecnologia, entrenaments personalitzats... Tot està molt més orientat a la millora individual del jugador. En això hem millorat molt com a federació. Si mires els resultats de les categories inferiors, l’evolució és evident. Ara cal temps, paciència i seguir fent les coses bé, però sóc bastant optimista amb el futur perquè això es continuï reflectint a la selecció absoluta.
La selecció sub-21 és un bon indicador.
Sí, però no només ve d’aquesta generació sub-21. Hi ha jugadors que han format part d’altres seleccions sub-21 i ara ja s’han consolidat aquí a la selecció absoluta i són importants, etc. Alguns ja estan sempre de capitans i tot. Ja fa temps que s’està treballant molt bé i els resultats hi són. Però és el que diem sempre. Les ‘sub’ són una història i el salt a l’absoluta un altre. Al final, vulguis o no, competeixes contra gent de la teva edat i sempre n’hi ha algun que despunta molt, però no deixa de ser més acotat. Quan fas el salt a l’absoluta, allà ja val tot. I, generalment, tot vol dir que les opcions de tenir gent molt millor que tu són molt més grans. Llavors, es complica més tot, però és el procés natural. Aquests nois tenen qualitat, ho han demostrat en categories inferiors, i és qüestió de tenir confiança amb ells i penso que a poc a poc donaran rendiment.
Quins companys l’han marcat més durant aquest quart de segle amb la tricolor?
Et diria que quan arribes a la selecció et fixes molt en els veterans, tant a nivell de club com de selecció. Jo vaig coincidir amb referents com Koldo, Lucendo, Justo, Ilde, Emiliano o Juli Sánchez. Hi havia molta gent de moltíssim nivell, jugadors molt contrastats per absorbir d’ells. Ara també m’agrada molt relacionar-me amb els joves, sobretot al camp, perquè a fora són diferents (riu). Però al camp són jugadors amb molta pilota, il·lusió, amb caràcter associatiu i amb moltes ganes de créixer. Això és una cosa que sempre m’ha agradat molt.
Des de fora sovint es valoren més els gols o les victòries. Però de què se sents més orgullós de tot el que ha aportat a la selecció?
Sí que és veritat que els números no els he valorat mai en excés. Segurament també perquè no he estat un gran golejador. Però no crec que els números defineixin gaire la meva carrera. El que més m’agrada és pensar que, quan ens reunim antics companys o companys actuals, podem recordar moments compartits, situacions viscudes dins del camp, moments de patiment màxim -aquell minut en què ens van fer tres centrades seguides o vam rebutjar aquell xut- i d’esforç col·lectiu. Són aquests records els que realment queden. I personalment també m’ha fet sentir molt orgullós el moment de cantar l’himne d’Andorra.
Diu que no ha marcat molts gols, però sap si té el rècord de golejador de més edat en seleccions UEFA? Va marcar un dels gols de la victòria contra San Marino amb 42 anys.
No ho sé. Diria que va ser el 2-0. El primer em sembla que el va marcar el Berto (Rosas). I el meu el segon. Però la veritat és que no sé si hi ha alguna dada curiosa o relacionada amb mi.
Almenys d’Andorra sí que ho deu ser.
Podria ser, sí. Perquè, que jo recordi, als últims anys l’Ilde ja no va marcar. Així que és possible que sí. És una dada curiosa i que segurament explica també la longevitat de la meva carrera. Perquè suposo que no és gaire comú que algú faci gol amb aquesta edat, però jo crec que he destacat més per ser bastant constant.
Ha jugat amb més d’un seleccionador. Què li ha aportat cadascun i què destacaria especialment de l’etapa amb Koldo Álvarez, la més llarga?
Vaig debutar amb David Rodrigo com a seleccionador, que va ser qui em va donar l’oportunitat de començar amb només 17 anys. Sempre li estaré agraït perquè em va donar la opció de poder estar en aquell vestidor ple de gent consolidada, tant a Primera com a Segona divisió espanyola. Gent amb molta experiència en el futbol. Després, amb Koldo, va arribar un canvi generacional important. Havíem estat companys durant molts anys i crec que una de les seves característiques principals ha estat donar oportunitats als jugadors joves. Molts d’ells han respost molt positivament i això ha estat clau en l’evolució de la selecció.
El partit contra Liechtenstein serà el seu últim amb la selecció. Com li agradaria que el recordessin els aficionats andorrans?
No ho sé. Cadascú que m’hagi vist jugar tindrà una opinió diferent. Uns recordaran coses bones, d’altres no tant. Però si hi ha una cosa que m’agradaria que la gent pensés de mi és que sempre he estat honest: amb els clubs on he estat, amb la selecció, amb els companys, amb la feina del dia a dia i amb aquest esport. Crec que la paraula és aquesta: honestedat.
Quan l’àrbitre xiuli el final i s’acabi aquesta etapa de 25 anys, què creu que li passarà pel cap? S’espera un comiat a l’alçada?
No en tinc ni idea. Si el comiat és a la meva alçada, serà un comiat fluixet (riu). La veritat és que ho estic vivint amb bastanta normalitat. Potser amb una mica més d’alegria de l’habitual perquè sento que és el moment adequat. Estic content del que he fet i de com acabarà aquesta etapa. Acabi com acabi. La resta és secundari. El que m’importa és compartir-ho amb la meva família, la meva dona, el meu fill, mon germà, els meus sogres, els meus amics i la gent que ha estat al meu costat. Que el record sigui bonic i col·lectiu.
Ja li ha garantit Koldo que serà titular?
No ho sé, això ja és una pregunta que li hauries de fer a ell. Però és el que et deia abans. Sigui titular o no, jugui o no jugui. Serà un final perfecte, de ben segur.
Si pogués parlar amb aquell Marc Pujol de 17 anys que debutava contra Albània, què li diria avui abans de començar el partit?
Per aquell partit li diria que estigués molt més tranquil. Perquè estava com un flam, molt nerviós. Era una setmana sencera fora de casa, envoltat de gent que admirava des de petit. Recordo haver anat a veure partits de l’FC Andorra fent de recull-pilotes quan jugaven Justo, Koldo i tots aquests. I, de cop, em vaig trobar compartint vestidor amb aquells jugadors. Li diria que s’ho passés millor del que s’ho va passar. Que gaudís més del moment, que no patís tant i que recordés que el futbol no és tan important com sembla en aquell instant.
Comentaris