No sense alguns dubtes, finalment es va acabar ordenant de sacerdot el 2013. Des de l'any 2018 és llicenciat en Sagrada Litúrgia pel Pontifici Institut Litúrgic de l'Ateneu Sant Anselm de Roma on també ha cursat els cursos de doctorat. És membre de l'Associació Espanyola de Professors de Litúrgia des de l'any 2016 i exerceix de professor a l'escola de formació permanent del bisbat d’Urgell. Ha dut el seu ministeri com a vicari a la parròquia de la Mare de Déu de Valldeflors de Tremp i a Sant Pere Màrtir d’Escaldes, a Santa Eulàlia d’Encamp i Sant Pere del Pas de la Casa fins a l’estiu passat. Ara li han fet nous encàrrecs. A la Vall de Ribes i en matèria diocesana.
Diu mostrar-se satisfet que el bisbe confiï en vostè. La nota, aquesta confiança, més enllà de les designacions?
El senyor arquebisbe sempre ha dipositat molta confiança en mi. Des de les parròquies on he estat assignat fins a la realització dels estudis a Roma. Però evidentment que aquesta confiança va més enllà de les designacions. Poso només un exemple: quan truco al senyor arquebisbe, si no agafa el telèfon, em torna la trucada passats uns minuts. Ho fa igualment amb la correspondència via e-mail. I no només amb mi, sinó amb tots els seus col·laboradors. Som uns privilegiats en el nostre bisbat per la proximitat que tenim amb ell i això és nota amb el dia a dia.
“Ser rector de Núria? Suposa una responsabilitat molt gran. No ens enganyem, després del monestir de Montserrat, l’altre gran referent a Catalunya és el santuari de la Mare de Déu de Núria”
Què suposa per un capellà jove assumir una rectoria?
En el meu cas, sempre m’he sentit molt vinculat a la vida pastoral d’una parròquia i a la vegada he aprés a ser mossèn en aquest context. Assumir una rectoria, per tant, per a mi vol dir aprendre a ser el qui va al davant de les comunitats parroquials que ara mateix em toca servir. D’entrada em sento una mica aclaparat perquè és una tasca nova però a la vegada sé que durant el meu recorregut ministerial he comptat amb l’exemple de molt bons rectors: mossèn Ramon Sàrries, mossèn Joan Antoni Mateo, mossèn Jaume Soy i mossèn Toni Elvira. Amb tots ells he col·laborat i a la vegada m’han ensenyat com fer-ho.
Que entre els llocs de responsabilitat pastoral hi hagi una icona del bisbat i segurament de tot un sector poblacional i ideològic de Catalunya com Núria, què suposa?
En aquest cas suposa una responsabilitat molt gran. No ens enganyem, després del monestir de Montserrat, l’altre gran referent a Catalunya és el santuari de la Mare de Déu de Núria. A més, el seu entorn privilegiat fa que el nostre santuari es vegi freqüentat per moltíssimes persones que cerquen una desconnexió al voltant de l’espiritualitat que ofereix estar a prop de la natura. Tampoc no puc oblidar el marc ideològic que representa i en aquest sentit li demano a la Mare de Déu que em doni aquesta sensibilitat perquè després de tot sóc un andorrà destinat a la Vall de Ribes.
Per cert, quin balanç fa d’aquest any d’estada a la Vall de Ribes i el seu entorn?
Personalment ha estat un any molt positiu des del punt de vista de poder conèixer un entorn del bisbat que per a mi fins ara era totalment desconegut. Com a molt havia estat de visita al santuari de Núria en moments puntuals. Ara bé, viure el dia a dia en aquestes parròquies és molt diferent. A la vegada m’ha servit per anar elaborant un petit projecte que vull anar desenvolupant de mica en mica en aquestes parròquies. La meva principal preocupació és revitalitzar totes aquestes parròquies.
“Tinc ganes d’incentivar la vida pastoral d’aquests pobles molt malmesa per la despoblació que pateix el món rural”
Vostè va arribar a Núria, a Ribes… com a administrador després d’un petit escàndol que va afectar el bisbat. Per bé o per mal ha notat alguna incidència en la seva tasca? En la rebuda dels fidels?
He de dir que l’acollida dels meus germans preveres i de totes les comunitats parroquials va ser extraordinària des del primer moment. És cert que la situació era atípica, però en cap moment he tingut cap incidència. També he de dir que la petjada que han deixat els meus germans preveres a la vall és molt positiva més enllà de les acusacions que la Justícia, per una altra banda, haurà de resoldre. Els fidels estan molt contents amb ells i lamenten que hagin de marxar i la situació en la qual es troben.
També li han encomanat una tasca diocesana a nivell litúrgic, sacramental. Diu que va lligat amb els seus estudis a Roma, la seva especialització. Per què va triar aquesta especialització?
Durant els anys de seminari el senyor arquebisbe em va demanar quins estudis m’agradaria aprofundir un cop acabats els del seminari. Jo en aquell moment li vaig dir que m’agradaria estudiar Bíblia o Litúrgia. Sempre m’he sentit molt vinculat a la litúrgia ja que la meva vocació neix i creix en el context celebratiu de la parròquia d’Andorra la Vella amb mossèn Blai Fortuny, mossèn Jaume Soy i mossèn Josep Maria Solé. Després, aquesta passió per la litúrgia es veu reforçada per la meva amistat amb mossèn Xavier Parés, l’antic delegat de litúrgia del bisbat que malauradament ens va deixar el passat mes de febrer. Acabat, per tant, el seminari, i després d’un any de prevere, el senyor arquebisbe va voler enviar-me a Roma per realitzar aquests estudis sabent que aquesta era la especialització que jo volia cursar.
I ara, amb el càrrec diocesà que té, què pot aportar… o què li agradaria aportar?
Crec que el repte més gran d’un delegat diocesà de pastoral sacramental i litúrgia d’un bisbat rural com el nostre és el fet d’adaptar les celebracions litúrgiques en el nostre context particular. M’explico. Tots hem vist les grans celebracions litúrgiques que es realitzen al monestir de Montserrat, a la Sagrada Família de Barcelona o fins i tot a Sant Pere del Vaticà. Aquestes celebracions compten amb molt moltíssims elements que les fan realment especials: l’espai celebratiu, la música, les llums, les ministres ordinaris i extraordinaris que es fan presents complint les seves funcions. Ara bé, és molt diferent quan un prevere es troba sol davant una assemblea amb deu persones o menys, sense música, sense lectors, sabent que a més, després tindrà dues celebracions més en dos altres pobles. A Roma s’aprèn molta teoria però concretar-la en el context en el qual ens trobem nosaltres crec que és la tasca del delegat, perquè malgrat les dificultats que es presentin la litúrgia no perdi la seva essència.
“Em sento molt vinculat al bisbat d’Urgell i m’agradaria que la meva trajectòria s’anés configurant davant les necessitats que la meva mateixa diòcesi presenta”
Abans li esmentava el terme capellà jove… com tenim el bisbat en aquest sentit… perquè em sembla que de joves…
Bé, després de set anys de prevere continuo sent encara el més jove del bisbat. Tot i així em sembla que aviat tindrem l’ordenació d’algú més jove que jo i ja no podré ostentar aquest títol (riu). La joventut és una malaltia que és cura amb els anys i en aquest sentit encara tenim joves que senten la vocació i decideixen aventurar-se en aquest camí. És veritat que en voldríem més, que necessitem més, però hem de treballar-hi tots perquè això sigui possible.
I arreu de la Tarraconense? Hi ha gaires joves que s’enfilin al camí del Senyor?
Evidentment que sí. Els seminaris de Catalunya compten amb joves que s’estan formant per esdevenir preveres dels seus bisbats. Repeteixo, voldríem que fossin molts més però a la vegada és una responsabilitat de les comunitats parroquials que sorgeixin vocacions ajudant tant amb la pregària com amb el fruit d’una vida pastoral fecunda.
Ara que, per dir-ho així, ja és rector… el proper repte, si repte hi ha, quin seria?
El principal repte que em proposo es servir tant bé com pugui aquestes comunitats parroquials. Tinc ganes d’incentivar la vida pastoral d’aquests pobles molt malmesa per la despoblació que pateix el món rural. També estic molt il·lusionat amb la tasca catequètica dels mes petits que han de rebre els sagraments de l’eucaristia i la confirmació i anar creant alguns grups de joves que freqüentin la parròquia. No ens hem d’enganyar, ens cal fer un autèntic esforç per revitalitzar la vida d’aquestes parròquies.
En el món eclesial, o almenys en el seu, és fixen ‘carreres professionals’?
Si entres pensant que faràs carrera professional ho portes clar. No, en aquest món s’entra per estimar i servir. Si hagués volgut projectar una carrera professional hauria estudiat qualsevol altra carrera o hauria continuat treballant en el món bancari.
Quina trajectòria es dibuixa?
Trajectòria? Sobretot complir en allò que em demanen! A vegades la promesa més difícil de complir és la de l’obediència, és a dir, deixar de banda l’orgull, que tots tenim, i ser suficientment humil per fer la maleta i anar allà on realment et necessiten. Em sento molt vinculat al bisbat d’Urgell i m’agradaria que la meva trajectòria s’anés configurant davant les necessitats que la meva mateixa diòcesi presenta.
“Si hagués volgut projectar una carrera professional hauria estudiat qualsevol altra cosa o hauria continuat treballant en el món bancari”
Ara per ara el bisbat d’Urgell és una mica especial segurament arreu del món, perquè més enllà de la tasca pastoral, teològica, hi va lligat un component pseudopolític. La contribució a un Estat. Hi pensen els que en formen part, del bisbat?
Tots coneixem la gran particularitat del nostre bisbat i en som conscients. És un servei més que l’Església ofereix a la nostra societat i en particular a l’andorrana en un món on no només és difícil presentar un projecte de vida i societat arrelat en l’Evangeli sinó que en la majoria de les vegades és subestimat. Crec que els cristians andorrans hauríem de sentir-nos més agraïts amb la figura del Copríncep episcopal i els seus esforços per fer realitat i visible el model de vida evangèlic en un Estat com el d’Andorra.
Essent vostè com és andorrà… què tal si el fem cap d’Estat?
Deixem que aquesta pregunta la respongui el temps! (riu)
Comentaris (17)