Podem parlar clarament que vivim en l’era de la desinformació?
Sí, totalment. La desinformació ha existit sempre. El que ha canviat amb tot el procés de digitalització és l’impacte que té, la velocitat, la facilitat amb què es crea, i sobretot la capacitat de penetració que té en la societat. Això és el que ha canviat completament el sistema. Si a sobre li afegeixes la intel·ligència artificial, cada cop ens és més difícil saber discernir què és veritat i què no és veritat.
Els rumors sempre han existit i es difonien, però tot això s’ha transformat en una cosa molt més grossa i que incideix en el dia a dia de la gent.
Sí, totalment. El que no en som conscients moltes vegades és que la desinformació no és només la mentida o no és només el dubte permanent -ens costa més saber què és veritat i què no és veritat- és que la desinformació té un impacte directe en els drets humans, en els drets polítics per descomptat, perquè a la Convenció Internacional de Drets Polítics el que diu és que tothom té dret a poder-se formar les seves opinions de manera lliure i sense ingerència. Amb la desinformació això ja no està garantit, però també té un impacte, per exemple, en la salut. Això es va veure directament durant la pandèmia, com la desinformació pot causar fins i tot la mort en alguns casos o empitjorar el dret a la salut de les persones, els drets econòmics, el dret a la privacitat que tots tenim, perquè qui és víctima de la violència online, qui és víctima de la persecució a través de les xarxes socials, veu violat el seu dret a la privacitat i el dret a l’honor. Per tant, són molts drets els que es posen en joc per culpa de la desinformació.
“La desinformació té un impacte directe en els drets humans, en els drets polítics i fins i tot en la salut”
Vivim realment una contradicció. Quan representa que s’ha democratitzat l’accés a la informació ens veiem envaïts també per aquesta desinformació.
Clar, és que hi ha hagut una evolució molt clara, hi ha hagut una evolució respecte a com nosaltres entenem la desinformació i hi ha hagut una evolució també per part, per exemple, dels legisladors de les institucions. En el cas de les institucions europees, de com entenen ells la desinformació, jo que em dedico a estudiar-ho, he vist com ha anat canviant durant tots aquests anys. Primer, perquè és veritat que en un principi vam pensar aquesta idea primigènia que les xarxes socials el que feien era afavorir aquesta comunicació horitzontal, tothom podia ser creador de contingut, es trencava aquest monopoli clàssic que havien tingut els mitjans de comunicació, però també l’acadèmia, els partits polítics, els sindicats, tots aquells que havien tingut el monopoli d’interpretar-nos al món, perdien aquest monopoli. I en canvi, les xarxes socials, i encara és així a molts països del món, són una oportunitat per donar veu a qui els que tenen el poder no donen veu. Però alhora, si bé en aquest primer moment vam parlar de la crisi dels intermediaris tradicionals, d’un procés de desintermediació, crec que ens hem adonat que no és veritat que no hi hagi intermediaris. Ara també n’hi ha, el que passa és que en aquests moments l’intermediari és l’algoritme. O sigui, potser ens som encara menys conscients perquè és un intermediari més fosc, o més difícil d’identificar, però hi ha un algoritme a les xarxes socials que està decidint què és el que jo veuré i el que no veuré, quins missatges m’envien i aquest algoritme no és neutre. Algú ha creat aquesta arquitectura matemàtica per decidir quins són els continguts que vol afavorir. I això és el que canvia també alhora de com fem front a la desinformació.
Quin paper ha de jugar l’educació en tot això?
Exacte, sí, sí, l’educació és bàsica. L’educació digital per saber com consumim la informació i com funcionen les xarxes socials -no és que tots haguem de ser ara informàtics- però sí ser conscients d’aquest entorn en el que ens movem què implica. Però també una cosa tan clàssica que hauria de formar part de l’educació com és el pensament crític. O sigui, aprendre també a posar la informació en quarantena o a tenir aquesta voluntat de dedicar un cert temps a fer una lectura crítica d’allò que llegim, perquè tot això s’ha vist amenaçat no per la falta d’educació, sinó per la immediatesa, per aquesta obsessió per la immediatesa, perquè el que fa moltes vegades, sobretot la desinformació, és crear contingut que apel·la directament a les nostres emocions, ja sigui la ràbia, el riure, el que sigui. El que fa és provocar-nos i aquesta provocació fa que tinguis més ganes de compartir-la moltes vegades i no fas una lectura conscient o crítica d’allò que estàs compartint.
Precisament vivim moments en què sembla que el pensament crític està en crisi.
Clar, perquè el que fan les xarxes socials, en aquest cas, precisament és polaritzar, és exagerar o magnificar les diferències. Això em sembla important perquè moltes vegades parlem de la desinformació com si això fos un fenomen ‘online’, però jo crec que és important tenir en compte que moltes vegades el que passa ‘online’ i el que passa ‘offline’ estan comunicats, és a dir, que, per exemple, moltes campanyes d’aquestes de desinformació el que fan és identificar les vulnerabilitats que ja existeixen, és a dir, quines són les comunitats més febles o a qui pots atacar de manera conscient a través de les xarxes socials perquè saps que hi haurà gent que s’apunti a aquest discurs o quins són els greuges que senten determinades persones o determinats col·lectius i tu pots magnificar també aquests greuges. I això em sembla important perquè no s’ha de perdre de vista que hi ha uns incentius que faciliten també que la desinformació tingui èxit. Has de solucionar la desinformació però has de solucionar els greuges i aquesta sensació, moltes vegades, d’injustícia que pateixen determinada gent que fa que sigui fàcil d’explotar també.
“Hi ha un algoritme a les xarxes socials que està decidint què és el que jo veuré i el que no veuré”
Parlava de la polarització. Aquesta és la realitat que tenim, sembla que tot ha de ser blanc o negre i han deixat d’existir els grisos i per tant, hi ha molta més dificultat per trobar punts d’entesa.
Totalment. Jo crec que hi ha dos efectes claríssims. Un és que ha canviat també allò que determina què és veritat. O sigui, la nostra relació amb la veritat. La veritat avui en dia qui la determina? El fet que hi hagi moltes persones que creguin una cosa? O el fet que aquells amb qui jo em relaciono pensin exactament el mateix determina que això és veritat i no els fets que ho fan comprovable o no ho fan comprovable? O sigui, la nostra relació amb el que és veritat ha canviat. I després parlava vostè d’aquest centre. Aquest és un altre dels grans problemes. El que demostren els estudis és que la desinformació online o fins i tot aquests ‘silos’, aquestes converses, aquestes bombolles on només et relaciones amb gent que pensa exactament com tu, doncs el que fan és radicalitzar els que ja estan en els extrems de la conversa. L’efecte més directe en tot aquest gran centre que està navegant per les xarxes socials, intentant buscar informació, el que els provoca sobretot no és una radicalització sinó un augment de la conversa. És a dir, com que el que busca la desinformació no es convèncer-te d’alguna cosa sinó, sobretot, sembrar el caos i la confusió, el que de veritat provoca és aquesta dificultat de no saber què creure.
A la xarxa X, per exemple, quan ens molesta l’opinió d’algú, el bloquegem i deixem de veure’l.
Ja no estàs obligat a enfrontar-te a algú que no pensa com tu. Crec això, és el que em convé i em fa sentir còmode. I això té una implicació molt directa en com ens relacionem. I després una altra de les tendències que també comentaré, perquè per mi va ser molt revelador quan ho vaig veure. A la Universitat d’Oxford hi ha el Reuters Institut, que analitza el consum de la informació ‘online’ arreu del món i cada any treuen un informe molt útil. I una de les tendències que havien detectat en l’informe d’ara fa dos anys és que havia crescut exponencialment la quantitat de gent que diu que voluntàriament ha decidit deixar de consumir informació. És a dir, que el que fa també tota aquesta confusió, aquesta sensació de no saber en què creure i sobretot aquesta immediatesa o aquesta sobreexposició a contingut que a vegades no volem, fa que sobretot tinguem societats exhaustes, que tinguem persones que decideixen dimitir d’estar connectats amb la informació i pensen si és important, ja m’arribarà tard o d’hora, ja ho acabaré sabent i no tinc aquesta necessitat de mirar les notícies. I estic parlant de percentatges molt importants. És a dir, a Grècia, Bulgària, al Regne Unit estaven entre el 40 i el 50%.
Fa por i tot.
Sí, sí. Llavors, clar, si hi ha una desconnexió informativa que no és una desconnexió d’internet, perquè tots aquests estan a internet consumint, probablement, les plataformes, però la desconnexió informativa encara fa més difícil aquesta construcció de consensos, de llocs compartits, de missatges, de relats compartits sobre què ens està passant i què passa al món.
“La sobreexposició a contingut que no volem fa que tinguem societats exhaustes que dimiteixen d’estar connectats amb la informació”
I en tot aquest procés, abans de parlar de les institucions, com valora el paper que han tingut els mitjans en el creixement de la desinformació?
Clar, és que el procés de digitalització té un impacte directe en el contingut, en tot el contingut, en el que generen els ciutadans i en el que generen els mitjans de comunicació. Llavors, no es pot entendre tot aquest canvi de paradigma sense entendre també la crisi pròpia del model de negoci dels mitjans de comunicació. Com que els mitjans de comunicació són els primers que es veuen forçats a fer aquest pas a la digitalització, però sense tenir un model de negoci de supervivència garantit, com aquí s’instal·la la dependència del clic, és a dir, del tràfic perquè generi publicitat. Per tant, els mitjans també acaben una mica esclaus d’aquests incentius, d’aquest model de negoci que no és el dels mitjans, sinó que és el model de negoci de les plataformes. I els mitjans acaben també formant part d’aquest model de negoci obligats per la seva pròpia subsistència. A més, un mitjà digital és més econòmic que un mitjà tradicional, per dir-ho d’alguna manera, i hi ha moltes més possibilitats de crear el teu propi mitjà, per tant, es multiplica la quantitat de veus diferents que poden estar informant del mateix, i això també canvia la relació amb els mitjans.
Al final, algú amb poder crea el seu propi mitjà i passa únicament el seu missatge. Hi ha hagut una pèrdua, d’alguna manera, d’aquesta funció del periodisme de fiscalització.
Sí, però al final...És una mica naïf pensar això, però jo crec que la pandèmia també va posar de relleu la importància de la credibilitat de les fonts. Es va posar de moda, durant la pandèmia, parlar d’infoxicació, aquesta intoxicació informativa. Doncs quan tu estàs exposat a tanta sobredosi d’informació que no saps què creure, al final, on rau la confiança? La confiança rau una mica, potser, en qui t’està passant la informació o no, quina credibilitat té per tu aquell mitjà o aquell periodista, això és important, o els mitjans, com a mínim, haurien d’entendre que la seva supervivència també passa per la credibilitat o la confiança que generi la feina que faci. A nivell, per exemple, de la Unió Europea, s’ha insistit molt en què cal i apostar pel periodisme d’investigació. És a dir, en un moment, en que el minut i resultat pots tenir-lo ‘online’, quin és el factor diferencial d’un mitjà de comunicació? Gratar, anar més enllà, investigar...
Però això són recursos i és el que no tenen la majoria de mitjans, perquè tenim un sector precaritzat arreu.
És així, sí sí. De fet, un altre dels efectes que està passant a nivell europeu és, precisament, com que hi ha un problema de recursos, cada vegada més hi ha concentració de mitjans amb poques mans. Per exemple, grans empreses periodístiques alemanyes que són propietàries de mitjans, no només a Alemanya, sinó a la República Txeca i en altres països, i aquesta concentració de mitjans en poques mans també va en contra del pluralisme mediàtic o informatiu.
“La desinformació com a tal no és il·legal i aquest és un dels grans problemes a l’hora de fer-hi front”
I anant a les institucions. Com es combat? Com es pot regular, perquè si s’intercedeix massa t’acusen de voler manipular. La línia és molt fina.
Per això quan deia que hi ha hagut una evolució, també hi ha hagut una evolució en el debat sobre la regulació. En els primers temps, als primers anys, aquests primers debats posaven molt l’accent en el control del contingut, en desmentir les informacions falses, en obligar a les plataformes a treure contingut fals dels seus servidors... Però què va passar? A nivell acadèmic se’ls va acusar de privatitzar la censura perquè el que feien és dir a les plataformes que elles havien de ser les que controlessin què és el que els ciutadans veurien o no veurien. I per una altra banda, com que es posava tant l’accent en el control del contingut en un ambient on cada vegada hi ha més volum de desinformació, llavors s’obria tot el debat de llibertat d’expressió. Fins a quin punt estaves promocionant la censura? I per això dic que hi ha hagut una evolució, perquè si bé en uns primers anys es va posar molt l’accent en això, en com controlem el contingut, ara la legislació que s’ha aprovat en aquests últims anys és com desincentivem la difusió massiva de la desinformació. És a dir, el problema no és tant el contingut, sinó l’algoritme que promociona aquell contingut. Fins i tot des d’un punt de vista filosòfic, tots tenim dret a mentir. Jo puc dir el que a mi em sembli, però si afecta l’honor d’una persona aleshores hi haurà conseqüències penals. Però la desinformació com a tal no és il·legal. I aquest és un dels grans problemes a l’hora de fer-hi front. Però en canvi el que ha fet ara la legislació europea és dir que el que sí que volem és més transparència de per què uns continguts es promocionen més que d’altres. O volem posar límits, per exemple, a la publicitat política o volem transparència sobre quina publicitat política es veu beneficiada per l’algoritme en èpoques electorals. I volem saber també quines decisions porten a retirar un contingut i no a retirar-ne un altre. És a dir, demanar molta més transparència, molta més assumpció de responsabilitats, però sobretot aquesta capacitat de difusió que té la desinformació. Aquest és el perill, al final. Perquè la mentida, si no la reprodueixes massivament, no té l’efecte que té. El problema està en la repetició. I aquí és on ha canviat l’accent de la legislació.
A Espanya ho hem vist.
Exacte, amb el famós ministeri de la veritat.
Per tant, no és senzill trobar els límits.
No. I, a més està clar que hi ha molts abusos, ho vam veure durant la pandèmia que alguns governs europeus van aprovar una suposada legislació contra la desinformació en època de pandèmia que, sobretot el que feia era perseguir la dissidència política, perseguir la dissidència contra les mesures que prenia el govern. Hi ha hagut mesures molt polèmiques en aquest sentit a Hongria o a Eslovènia. Per tant, també la regulació, ha de tenir un principi de proporcionalitat entre què és el que vols arreglar i quins efectes té la legislació que apliques. En molts casos el que fa és agafar-se aquestes lleis contra la desinformació precisament per perseguir el que dèiem al principi, el pensament crític o les informacions crítiques o els mitjans crítics.
Aquí també hi ha el problema que amb tota aquesta desinformació hi ja estan jugant ciutadans, empresaris, molta gent poderosa, partits polítics i governs. I això ho fa molt complicat d’aturar.
Sí. De fet, part de la gran discussió que estem veient entre els Estats Units i la UE sobre la regulació ve d’aquí. El que diuen els Estats Units és que qualsevol intent de regular les plataformes és atemptar contra la llibertat d’expressió. En canvi, la visió europea és que la llibertat d’expressió té uns límits quan atempta els drets de les persones. El discurs d’odi no és llibertat d’expressió. I el que hi ha és una concepció gairebé filosòfica del que és i no és llibertat d’expressió.
No sé fins a quin punt la Unió Europea ho té fàcil quan al davant tens una potència com els Estats Units amb un president que utilitza i es beneficia d’aquest corrent de la desinformació.
Tradicionalment hi ha hagut dos grans models de desenvolupament d’aquest procés de digitalització. El model de desregulació de Silicon Valley, que és el de les grans plataformes tecnològiques d’Estats Unitats i l’anomenat tecnoautoritarisme, que és la tecnologia al servei també del control de l’Estat. Però tant el model de Silicon Valley, com el model xinès el que volen és el control de les dades i de la informació. Llavors, entremig, hi havia la UE que sense liderar en innovació, perquè ells no tenen un model propi, no tenen les grans plataformes.
Aquest és un altre problema.
Exacte. Aquesta és la gran discussió: com pot la UE liderar en regulació si no lidera en innovació? Aleshores, el que fa la UE és dir, val, no tenim aquest model propi, però sí que volem protegir els usuaris nostres. Aleshores el que volem és posar uns límits al poder o a com treballaran aquestes grans plataformes unes i altres, perquè afecta tant a TikTok com a X, quan arribin a la UE. I aquest és el debat, però en aquests moments estem en una UE més feble, una UE davant d’uns Estats Units que si veiem com han anat els acords comercials d’aquest estiu és una Unió Europea que està claudicant i això posa en risc la mateixa legislació, el mateix marc regulador que havia creat la Unió Europea com a fet diferencial en tot aquest procés de digitalització.
“El debat sobre l’ètica de la tecnologia és el debat crucial del nostre temps, i sobretot tenint en compte la velocitat en què està passant tot”
El futur també ha de passar perquè a dintre de la UE se sigui més proactiu en la vessant de la innovació, poder tenir les nostres plataformes, ser capaços de fer-nos a un lloc aquí?
Això segur, que la solució més fàcil seria tu crees el teu propi producte adaptat a la teva visió del món, que és el que fa la tecnologia, però amb això ja va una mica tard. No es va aconseguir amb les plataformes i estem en el mateix punt amb la intel·ligència artificial. La UE aprova aquesta llei d’intel·ligència artificial que també és revolucionària fins a un cert punt perquè intenta posar uns certs límits, però què fa la llei europea? És posar límits a l’ús, no límits a la concepció de com està dissenyada la intel·ligència artificial perquè no estan en l’origen dels desenvolupament tecnològic. Per tant, quan ells regulen diuen regulem i posem un nivell de riscos que estem disposats a assumir i quins no estem disposats a assumir a la UE. Regulen l’ús perquè no estan en l’origen del disseny de la tecnologia.
Precisament una de les crítiques que rep la UE, que perd massa temps regulant i no creant.
Els desenvolupadors el que diuen és que és molt difícil començar aquí perquè abans de començar ja has de complir molta normativa. Aquests líders tecnològics del Silicon Valley, quan porten tota aquesta revolució digital en marxa, tenien un lema que era: ‘Move fast and break things’, és a dir, mou-te ràpid i trenca coses i després ja veurem com ho arreglem. Però és una concepció molt de llibertat de creació, però que alhora ha portat a crear unes plataformes que també hem vist com alguns dels que estaven a l’origen de la creació de Facebook han acabat marxant espantats de l’impacte de la seva pròpia creació. Llavors el que hi ha són dues concepcions completament diferents i oposades de com es relaciona amb la innovació tecnològica.
I amb la intel·ligència artificial, encara es fa un pas mes. Hem de conviure amb imatges que no sabem si són reals o no, si el discurs d’un polític l’ha fet ell o no o fins i tot si un article d’un mitjà l’ha escrit un periodista o una màquina.
Amb la intel·ligència artificial encara és més exagerat, perquè no només la intel·ligència artificial crea el contingut a un nivell de sofisticació com no havíem vist fins ara, sinó que, a més, la intel·ligència artificial ja està prenent mesures de govern i mesures polítiques. Ja hi ha programes que estan dissenyant com s’apliquen determinades polítiques al govern, es veurà en aquest cicle, com s’aplica, com ajuda.
Fa pocs dies Albània ha nomenat una ministra generada per intel·ligència artificial per lluitar contra la corrupció. Però és clar, aquesta intel·ligència artificial, algú l’ha de programar, no? No garanteix que no hi hagi corrupció.
Clar, exacte. Perquè al final, fins a quin punt el món estadístic, matemàtic, de la intel·ligència artificial serveix o està adaptat en aquests moments per la complexitat de moltes decisions polítiques. Aquest és un altre gran tema de debat.
S’obren molts camps i no sé si podem ser optimistes.
També el que veiem és que la regulació sempre va un pas enrere, sempre és posterior a la detecció del problema i dels seus efectes. I ara estem entrant en aquesta mateixa fase amb la intel·ligència artificial.
I doncs, es pot ser optimista?
Jo crec que tot aquest debat sobre l’ètica de la tecnologia és el debat crucial del nostre temps. I sobretot tenint en compte la velocitat en què està passant tot. I és en el que s’hauria d’insistir més i s’hauria d’insistir a nivell global. Nacions Unides també ho fa, però una cosa és el debat i l’altra és en què es tradueix. I aquí és on ens perdem. Jo crec que sí que hi ha un debat. El secretari general de l’ONU, António Guterres, sempre parla de quins són els guarda-raïls perquè s’ha de marcar el camí. I clar, com que estem en un moment on els consensos cada vegada són més difícils, també arribar als consensos sobre les noves tecnologies també és molt complicat.
I el context geopolític també ho deu fer especialment complicat.
Estem en un moment on la competició global està marcada per la competició tecnològica. Aquesta gran confrontació Xina-Estats Units és comercial però és sobretot tecnològica i l’accés als recursos per a aquesta tecnologia. Llavors, en el fons d’aquesta inestabilitat o d’aquests canvis geopolítics, hi ha la tecnologia.
Comentaris (5)