Li han fet confiança cinc Coprínceps i una llista una mica més llarga de representants personals. És l’home que ha representat durant tres dècades el dia a dia del president de la República al Principat. Perquè si una cosa té clara és que ell representa el president, no pas França, que prou sap que les relacions amb l’ambaixada francesa no han estat pas sempre bones. Parla segurament més clarament que si no hagués decidit encara jubilar-se però posant prou el fre de mà en algunes ocasions per no embolicar-se en excés. No és ben bé un diplomàtic però com si ho fos.
Ara agafarà un temps de distància amb Andorra -tot i que despenjarà el telèfon si mai el necessiten- i després tornarà al país. Sense problema. Preveu la vida de jubilat entre Perpinyà i el Principat. Amb la família, viatjant i fent tot allò que durant tres dècades potser ha hagut de mantenir en un segon pla. L’Elisi i Andorra l’han ocupat permanentment. Ha estat “apassionant”, assegura.
Vostè va arribar gairebé de passada, per poc temps, i se’n va tres dècades després. No és poca cosa.
No vaig arribar de rebot. Vaig arribar perquè es buscava algú. Es a dir… Vaig arribar per un any.
Per un any.
Sí, sí, per un any. La ‘mise a disposició’, com es diu, l’excedència, era per un any. Perquè era quasi bé al final del 1994, era el setembre de 1994, i clar, hi havia eleccions al 1995. I llavors es va posar per un any. El senyor (Jean-Yves) Caullet em va fitxar per un any.
“Jo vaig arribar a Andorra que no coneixia ningú. Andorra no era com és ara, però estava en construcció. De fet, ara també està en construcció. Però llavors era més petita. En aquell moment hi havia 60.000 habitants? Més o menys, sí”
Vostè estava...
En aquells moments jo estava al Consell General del departament dels Pirineus Orientals.
Com a jurista?
No, com a... és una mica complicat. Ocupava un càrrec administratiu relatiu als afers marítims. Aquests que porten qüestions relatives als pescadors i els vaixells. Control de la pesca i tot això. Estava de director adjunt en diferents llocs. I el Consell General em va fitxar. Perquè ells tenien competències sobre el port de Port Vendres. Però resulta que és un món molt complicat, això de les institucions departamentals i regionals. I em vaig trobar al servei econòmic. I vaig crear una base d’informació econòmica… Però a mi no m'agradava tot això. Hi havia l’objectiu de ser nomenat responsable del port. Però ells hi van posar algú i jo vaig buscar una altra feina. Algú que no coneixia res del món marítim.
Tot això a Andorra com a molt li ha servit per anar al llac d’Engolasters.
(Riu). Sí, sí, i molt poc.
…
Jo havia fet una memòria en llicència en dret sobre la reforma de les institucions andorranes. La reforma del 81, la ‘reformeta’, amb el senyor Rascagneres. I vaig saber que hi havia un lloc de treball una mica particular a Andorra. Vaig dir-me: ‘Ho intento’. I vaig fer una carta a l’Elisi i el senyor (Jean-Yves) Caullet em va rebre. I al final em va agafar.
I aquest estudi, aquest treball que havia fet vostè amb el senyor Rascagneres del 1981, per què s’havien interessat en Andorra?
Perquè en aquell moment hi havia la possibilitat de ser advocat a Andorra, només amb una llicència en Dret i sense tenir la nacionalitat. Però això era un projecte que teníem en comú. Ell ja treballava com a institutor aquí. I després, al final de l'any, em sembla, es va canviar la legislació. I per ser advocat, havia de ser andorrà. I ja no tenia res a fer. Les vies, els projectes, van canviar com es canvia quan tens 21 o 22 anys.
I vostè arriba aquí per un any amb una Constitució acabada d’aprovar i la construcció d’un país, de l’Andorra teòricament moderna, acabada d’iniciar.
Acabada de començar. Era la posada en marxa, quasi bé, de la Constitució.
Vostè no va viure el procés constituent, però ha viscut tot el seu desplegament.
Totalment, sí, sí. El creixement de la Constitució, que ara ha complert 30 anys. És a dir, estem parlant quasi bé una dona complerta, del naixement, de la infància a l'adolescència.
Quin país es va trobar i com el va rebre, a vostè?
Jo vaig arribar el primer de setembre 94. No coneixia a ningú. Clar, el primer de setembre, el 8, hi ha Meritxell. I en Caullet em diu: ‘Jo no puc venir el 8’. I doncs vaig anar-hi amb el senyor Òscar Ribas de cap de Govern, el senyor Dallerès de síndic… Em vaig trobar a la primera fila de la missa de Meritxell, sense conèixer quasi bé a ningú. Un sentiment molt estrany. Molt estrany perquè una missa, un món totalment nou…
“He vist tot el creixement de la Constitució, que ara ja té trenta anys. És a dir, estem parlant quasi bé d’una dona complerta, del naixement, de la infància, a l’adolescència”
Hi havia gaire canvis entre els Pirineus Orientals, d’on venia vostè, de Perpinyà, la seva ciutat, i aquella Andorra?
Jo venia de tant en tant a visitar l’amic Rascagneres, en Garriga… amics de joventut. Andorra no era com és ara, però estava en construcció. De fet ara també està en construcció. Però era més petita. En aquell moment hi havia 60.000 habitants? Més o menys, sí. I, clar, la sensació era de descobrir com funcionava. Al principi has de fer les visites institucionals, tot això… I després es va organitzar la cerimònia de comiat del senyor Mitterrand a les autoritats andorranes… Era un món totalment nou.
I l’acollida com va anar?
L’acollida va ser bona. Bona! En Caullet va venir aquí quinze dies després o una cosa així per fer una visita. Vam fer una reunió amb el cap de Govern. I encara recordo a la sortida que hi havia la premsa, i recordo encara una pregunta de la Mari Carmen Grau, que li va demanar al senyor Caullet, estant jo al davant: ‘Què penseu que s’hagi nomenat aquest senyor Pascal Escande, que es diu que és amic del senyor Bartumeu? Això no pot portar problemes?’ Així, de cop.
I era veritat que hi havia amistat amb el senyor Bartumeu?
Sí, sí, i encara hi és.
Però no hauria de portar cap problema, no?
No, no, i la contesta va ser que no. Però era molt ‘elegant’ com a primera pregunta respecte d’un nouvingut.
El senyor Caullet sí que va estar al procés constitucional.
Sí.
En triar-lo a vostè com a cap de gabinet, aquí a Andorra, del Copríncep francès, quin encàrrec li fa? O potser abans: li fa alguna mena d’encàrrec?
Bàsicament, la base de la feina és… jo soc jurista de formació. És una mena de control de legalitat de les lleis votades pel Consell, i de conformitat a la Constitució. Bàsicament, la feina primera és aquesta. I després tot el que és representació de la institució. Del Copríncep als actes que hi ha. Tenir a l’abast tota la informació sobre el que passava a Andorra, el treball sobre les lleis, i en aquell moment vam fet el primer recurs de la primera demanda de dictamen previ sobre la Llei de nacionalitat. La base era aquesta feina. I participar en l’inici de les negociacions del Tractat trilateral entre França i Espanya en el sí de la delegació andorrana. La feina bàsicament era això. Intentar entendre com funciona un país tan particular com Andorra.
Diu que li tocava intentar entendre un país tan particular com Andorra. Però jo crec que fins i tot deu haver tingut vostè o ha tingut, vaja, una missió més complicada que és intentar explicar a París què és Andorra.
Sí.
Per què a París…
En Caullet sabia el que era.
“La meva feina ha estat dur a terme una mena de control de legalitat de les lleis votades al Consell, i de conformitat a la Constitució. I després tot el que és representació de la institució. Per un funcionari de base que no havia anat mai a l’Elisi la feina ha estat apassionant”
Caullet sabia el que era. Però l’Elisi…
Això ajuda molt.
I Mitterrand també sabia què era Andorra.
Sí, però en Mitterrand al cap d’un any marxa de la funció. Però clar, com vostè ho sap molt bé les autoritats andorranes del moment demanen al Mitterrand que els funcionaris que porten Andorra, en Caullet i jo, però sobretot en Caullet, es quedin un temps més perquè la Constitució és molt jove i hi havia la necessitat al canvi de president i de Copríncep, que hi hagués una memòria de com són les coses. És per això que en Caullet es queda. I en aquest moment, a mi, que havia arribat per un any, se’m renova per cinc anys més.
Vostè s'hi trobava bé. I la feina li agradava.
O clar. Era molt interessant, era apassionant. Per un funcionari de base que no havia anat mai a l’Elisi era apassionant. És tan particular com a feina que… jo he gaudit molt.
Professionalment, no li demano estrictament qüestions personals, que també afecten la presa de decisions al llarg de la vida, però professionalment, igual com un futbolista del Santander vol saltar al València i després al Barça, o del Tolosa al Lió i al PSG, en algun moment en aquests 30 anys deu haver pensat en saltar de categoria. O potser l’han moment l’han vingut a buscar.
Sí. Les dues coses. En algun moment vaig tenir ganes de marxar, i el que vaig intentar, un lloc o dos, no els vaig aconseguir. I el que l'administració em va proposar, no m’interessava. Després hi ha hagut alguns moments en què jo no tenia ganes de marxar per qüestions personals, familiars i tot això, que sí que se’m van fer propostes interessants però no tenia ganes de marxar. I no ho vaig fer. És a dir, circumstàncies totals de la vida que fan que certes coses no passin.
En els moments que vostè va provar de buscar un altre lloc, ho va provar perquè la seva feina ja no l'omplia del tot, o potser perquè hi va haver algun incident al país?
No, no, no. Miri, jo vaig provar de ser responsable, a nivell jurídic, en una gran federació esportiva, una cosa totalment diferent. I les coses funcionen o no, i no va funcionar. Després, en el si de l'administració, hauria pogut anar de sots-prefecte en un lloc o un altre. Però bé, hi ha moments que trobes la necessitat de fer canvis. Però clar, aquesta feina és tan particular que si hi ha un canvi de president, hi ha un canvi de feina. I la meva experiència demostra que és així. Perquè ets el responsable del representant personal. Perquè el representant personal és sempre a l’Elisi.
Entenc.
Hi ha hagut una evolució molt gran. Des del senyor Caullet, que va participar a la Constitució, que era conseller tècnic, al fet que sigui nomenat com a director de gabinet, que ara és el número 2 de l’administració a l’Elisi, hi ha una evolució bastant gran i un canvi de feina. Un conseller tècnic com era en Caullet o com era el senyor De Bousquet després, o com era l’encarregat de missió, el senyor Saint Sernin, tenien més disponibilitat de temps per venir a Andorra. Un director de gabinet, a partir del president Sarkozy, aquesta gent tenen una agenda i una feina molt gran. I per venir a Andorra representa com a mínim dos dies de feina en una setmana. És molt de temps. I en lloc de venir, és Andorra que se’n va a l’Elisi. Jo acompanyat de ministres o el que calgui. Això va fer evolucionar molt la cosa. Després, la Covid va canviar també això. No és una feina fixa. Hi ha una evolució de les funcions, de la manera de treballar.
“Per mi és un orgull haver pogut treballar amb aquesta gent. Amb el prefecte Massoni, amb el senyor Strodza, amb la senyora Hubac. Són gent de gran qualitat intel·lectual, com el senyor Fremont. I tu aprens molt d’aquesta gent, de la manera de treballar, de la capacitat intel·lectual que tenen… és molt agradable”
Més enllà de la passió de la feina i la satisfacció que li hagi donat, suposo que per vostè també deu ser un reconeixement personal que, malgrat que tingués uns anys garantits, perquè el càrrec s’ha anat renovant, durant 30 anys vostè ha conegut cinc o sis presidents de la República, i per tant, cinc o sis Coprínceps, què a la seva manera, bé que li han renovat la confiança?
Sí, crec que sí. Això dona satisfacció. I sobretot amb els Coprínceps hi tens contacte, però és amb el representant que tens més contacte. I són persones d’una gran qualitat i això per mi és un orgull haver pogut treballar amb aquesta gent. Amb el prefecte Massoni, amb el senyor Strodza, amb la senyora Hubac. Són gent de gran qualitat intel·lectual, com el senyor Frémont. I tu aprens molt d'aquesta gent, de la manera de treballar, de la capacitat intel·lectual que tenen… és molt agradable.
Vostè deia: cada cop que canvia de president canvia la feina.
Sí.
…
Hi va haver la transició entre Chirac i Mitterrand, i el senyor Caullet és va quedar. És ell qui va fer l’explicació. Però el 1997, quan el senyor Chirac va fer la dissolució, el senyor Caullet es presenta a les eleccions, com a socialista, és a dir, oposat a la dreta de Chirac. Doncs a partir d’aquí, sempre que hi ha hagut canvi de president, la gent que està a dins de l’Elisi van marxant. I, al cap d'un moment, tu des d'aquí has de trucar a l’Elisi. Sempre es queden els secretaris, els administratius.. I tu has de trucar per dir: ‘Ep, aquí hi ha Andorra’. S’ha de nomenar gent, ha de prestar jurament a la Constitució el nou president… I de vegades vegades et trobes algú que et diu: ‘I què és això?’. I sempre has de tornar a explicar i fer entendre què és aquesta particularitat històrica.
Costa gaire fer entendre la particularitat històrica? No sé si vostè m’arribaria a dir quin és el president o el representant personal a qui més li ha costat entendre què és Andorra.
La pitjor representant va ser la senyora Mi… miri, no ho posi. Però aquesta senyora va ser terrible. Durant un any lleis firmades amb retard… Això no li interessava. I quan la vaig veure per primera vegada li vaig dir: ‘Hauríeu de nomenar un representant personal’. I va exclamar: ‘Sóc jo.’ Li vaig haver de dir que em semblava que no tenia el temps suficient. Em deia que si el senyor Ménage ho havia fet perquè no ho podia fer ella. I qui mana, mana. Però va ser un fracàs.
Però vostè té clar qui fa la feina de veritat és el representant personal més que no pas el president.
Exacte.
I qui ha d’entendre què és Andorra és aquest representant.
És el representant, que normalment ha de ser un home o una dona de la confiança del president. I que ha de fer entendre l’especificitat d’Andorra.
Amb els presidents vostè hi ha tingut un contacte directe en aquests trenta anys.
Que un president em truqui directament a mi?
Per exemple, si hi hagués una urgència avui, podria trucar directament en Macron?
No. Bé, això suposaria… No no.
L’acusarien d’haver-se saltat els passos.
Sí. A no ser que estigués jo amb el representant personal i patís un atac cardíac. Es pot fer. Per què no? Però no, no, hi ha fil. No, no. Ara bé, he tingut contacte amb tots.
“Tots els Coprínceps han entès molt bé Andorra. El pes de la història és molt important. En això tenia tota la raó en Mitterrand. Ell va permetre la creació de la Constitució, amb el bisbe Martí, és clar. Chirac roman 12 anys en el càrrec i ho entén molt bé”
I han entès prou bé Andorra com perquè a ningú se li hagi passat pel cap dir: 'Acabem amb aquesta anomalia i que se la quedin’?
Tots ho han entès. El pes de la història és molt important. En això tenia raó en Mitterrand. Mitterrand va ser el que va permetre la Constitució perquè va entendre...
Va ser qui millor va entendre les necessitats d'Andorra i Andorra en si?
Això no ho sé. No ho puc dir. Però al final també és l'evolució. Mitterrand permet la creació de la Constitució, amb el bisbe Martí. I això és evident. Però després Chirac acompanya aquest creixement d’un nen petit, d’una nena petita, que era la Constitució. I… Chirac es queda 12 anys i ho entén molt bé. És a dir… Ve aquí, és el primer Copríncep que va fer una nit aquí. Fa la visita de les parròquies. Nomena uns representants que s’impliquen molt, com en Massoni… I acompanya aquesta evolució. Accepta de rebre les cartes credencials, que això no es feia abans, i permet una certa evolució. El senyor Sarkozy agafa el relleu i, bé, hi ha el tema del paradís fiscal que peta, que explota en aquests moments…
I aquest moment és el que posa més en risc la continuïtat de França com a...
Del president, com a Copríncep, sí.
És el moment que posa més en risc la continuïtat d'aquesta figura.
Sí, sí.
Però no que França continuï tutelant Andorra. Això no ho discuteix.
És que França no tutela Andorra. És el president el que ocupa el càrrec de Copríncep a títol personal. Això costa d’entendre. França no té res a veure amb el que passa a Andorra. Les accions d’un Copríncep no poden ser objecte d’una querella a França. És molt personal, són dues vies diferents. És això que és interessant.
I Sarkozy esclata.
Quan Sarkozy diu que si no hi ha cap evolució en matèria fiscal renunciarà a la funció de Copríncep, és una bomba. En aquest moment estava… l’endemà havíem de tenir una reunió amb una ministra i amb el senyor Fremont. Quan vaig veure que havia dit això jo estava a l’hotel, a París. Vaig trucar en Fremont i li vaig dir: ‘Me’n torno a Andorra? Busco una altra feina?’ I en Fremont em va assegurar que ni tan sols ell estava al corrent d’aquella posició. Però tot això va ajudar força Andorra.
Encara que costi d’entendre des d’aquí, oi?
Sí. Sí sí. Perquè, és clar, i ho explicaré d’una manera planera. Fer l’andorrà, fer declaracions només per guanyar temps… en Forné va dir: ‘No serem els primers de sortir de la llista, però no tampoc no serem els últims.’ Coi, els penúltims. Libèria i Andorra. Era una necessitat imperiosa per a Andorra trencar això. Hi havia un fre del sector bancari.
“Quan Sarkozy diu que si no hi ha cap evolució en matèria fiscal renunciarà a la funció de Copríncep, és una bomba. Quan vaig veure que havia dit això jo estava a l’hotel, a París. Vaig trucar al Fremont i li vaig dir: ‘Me’n torno a Andorra? Busco una altra feina?’ Però tot això va ajudar força Andorra”
Va ser, com si diguéssim, la segona evolució de la Constitució.
Clar, i es fa passar de l’adolescència a la presa de responsabilitat. Perquè... perquè era impossible avançar. I aquest cop de puny sobre la taula, i també tota la feina que vam fer després amb en Fremont que vam rebre tots els candidats, i que vam anar a visitar el cap de Govern del moment, en Pintat, per explicar la necessitat de fer això, va ser tot molt interessant. No hi havia cap altra sortida. I això ha ajudat Andorra a entrar de pas i de front en la fi de l’adolescència per accedir a l’edat adulta de la Constitució, al meu parer.
Aquest va ser, per això, el moment de més fricció amb les autoritats andorranes, de qualsevol moment?
El moment de més incomprensió, sí.
O sigui: Andorra no comprenia què estava fent el Copríncep francès.
Sí, no ho veient. És molt bonic dir: ‘Nosaltres volem Copríncep’. Okey. El poble andorrà vol Copríncep i ho va aprovar la Constitució. ‘Però volem que el Copríncep calli i faci només el que vulgui Andorra.’ Però cadascú té la seva personalitat i el fet que Sarkozy faci aquesta declaració suposa expressar la seva opinió, i té tot el dret d’expressar la seva opinió. I això va xocar. La forma era força brutal. I doncs va xocar encara més. Però era necessari.
El moment de les visites dels Coprínceps, dels presidents francesos, són els moments que més estrès comporten per un càrrec com el seu?
Sí, estrès o... la primera sempre és més estressant que la segona. Però sí, perquè hi ha moltes coses, però les coses han canviat, també. La primera vegada, amb en Chirac hi havia moltes coses a fer, però és interessant. És estressant perquè tu sempre vols que la cosa surti bé. Però al final te n'adones que aquí sortirà. Perquè totes les visites, fins i tot la visita de Sarkozy, va anar bé. I a la gent li agrada aquesta visita. Sempre hi ha un èxit popular i… És un estrès perquè has de preveure sopar, recepcions i discursos i tot això. És molta feina. Però hi ha equips que t’ajuden, equips des de l’Elisi que ajuden a muntar tot això. Però sempre ha sigut… el millor moment és quan se'n van. És molt estrès però també és una feina molt interessant.
Davant la possibilitat que en Macron torni abans de finals d’any, a vostè l’alleuja no estar ja en el càrrec? Encara que estic convençut que d’una manera o altra, si no hi ha participat ja, quan sigui el moment, acabarà participant de la visitat encar que sigui donant suport al senyor Mauri.
Estaré a disposició si m’ho demana. Està previst, més o menys, una visita. L’agenda d’un president de la República i l’agenda del president Macron és complicadíssima. Sempre hi ha canvis, sempre hi ha coses noves. De moment hi ha aquesta previsió.
Quin balanç fa del canvi d’Andorra aquests trenta anys?
És una evolució brutal.
Cap a bé? Cap a no tan bé? Algunes coses bé i d’altres no?
Cap a una modernitat, potser? Cap a un país amb una fractura social molt més gran. Sempre ha existit, però ara encara és més evident aquesta fractura. Jo no sé si això és bo o no, però és l’evolució d’aquest país.
Encara que el ciutadans no ho sapiguem, i ja m’ha quedat clar que no és França, és el president a títol personal, però silenciosament, discretament, sigui a través de vostè o a través del representant personal, el Copríncep des de l’Elisi envia gaire missatges?
No. Tots els Coprínceps, els francesos, han sigut molt respectuosos amb aquesta separació de poders. Estan aquí per representar l’Estat i controlar la legalitat institucional. I en això sempre han sigut molt rigorosos respecte de les competències. Qui mana a Andorra és el Govern i el Consell General. Qui pren les responsabilitats és el Govern i el Consell. I això, per part nostra, que quedi clar que per part nostra, no hi ha hagut mai una intervenció directa o indirecta, crec. Ara, no ho sé, si demà el Govern pren una decisió… ‘no es donaran autoritzacions de residència a cap resident francès’. Aquí sí que es barrejaria tot. Però això és ciència-ficció i no, és impossible. I això val per l’acció del Copríncep, per l’acció del Copríncep enfront de la Justícia.
Per què ho diu?
Aquí hi havia qui venia explicant que tenia un procés, una querella… l’antic sistema. Jo escoltava la gent i li havia de dir que ho sentia molt però que nosaltres no podíem fer res. Que havien d’anar al Raonador o on fos. I resulta que al cap de 29 anys ara no ve ningú. El boca-orella va fer deixar clar que aquí no es facilitava res. Que venir aquí no serveix de res. I resulta que al cap de 29 anys, ara no ve ningú. És a dir, perquè la rumorologia suposo que va... aquí, no cal anar, ja no serveix per res.
“Tots els Coprínceps, els francesos, han sigut molt respectuosos amb la separació de poders. Estan aquí per representar l’Estat i controlar la legalitat institucional. I en això sempre s’ha sigut molt rigorós respecte de les competències. Per part nostra, que quedi clar que per part nostra, no hi ha hagut mai una intervenció directa o indirecta”
M'ha posat en safata que li faci la següent pregunta.
Digui.
Vostè ha deixat molt clar que el Copríncep, el francès, mai no ha ha protagonitzat ingerències. Això vol dir que l’altra pota d’aquesta figura indivisible de vegades potser sí que ha volgut posar-se una mica allà on no el demanaven?
La resposta és a dins de la pregunta.
I a nivell institucional, el Copríncep francès i el Copríncep episcopal què tal han encaixat?
Bé, han encaixat…
Suposo que aquí també vostès, en aquests trenta anys, han vist una diferència, perquè també l’hem vist els ciutadans, entre Martí i Vives.
Sí.
I una cosa és la figura, el Copríncep i l’altra, la persona que l’exerceix.
Sí, sí, la manera d’exercir. El senyor Vives és un home molt simpàtic i molt agradable. El senyor Martí era més reservat. I no he tingut tant contacte amb en Martí que amb en senyor Vives. Entre els dos Coprínceps, el bisbe Martí i el bisbe Vives… La connexió i els intercanvis amb en senyor Chirac i el bisbe Martí sempre va ser bona. Sempre hi ha hagut un sentiment… bé, els desencontres han estat poc freqüents. A part d’això, del tema de l’avortament, no hi ha hagut matèria per a la discrepància. És una relació… Tots dos formen el Coprincipat. I han d’anar de la mà per al futur d’Andorra. Mentre que poble andorrà, els andorrans, vulguin el Coprincipat, es quedaran.
El fet aquest que una de les potes estigui a deu quilòmetres i l’altra a una quants centenars, pot explicar…
Això explica la diferència que hi ha. Un és més present que l’altre en la vida quotidiana. És evident. La història fa això. Si fos el bisbe de Sevilla, potser seria diferent. París és lluny, la Seu és molt prop.
Ja li recordaré el tema de l’avortament en una estona. Abans que arribem a això, amb aquest evolució d’aquests trenta anys, hi va haver un moment que es va decidir, i aquí li toca a vostè més a prop, com a jurista que és, que n'hi hauria prou amb una contrafirma de les lleis si hi havia algun problema. Em sembla que aquesta opció l’ha usada ben poc el Copríncep francès.
Estem en paritat. Dotze a dotze. Però els motius són molt diferents.
“El bisbat ha deixat de firmar lleis. Perdoni, però això és una hipocresia. Si no estàs d’acord, si hi ha dubte, vas al Tribunal Constitucional. És un moment de control d’oportunitat del contingut del text. És una mica fort fer una altra cosa. És una distorsió d’aquesta possibilitat que dona la Constitució”
Aquí volia arribar.
Al principi n’hi va haver un parell que Mitterrand, que estava malalt, no va poder firmar. I després, sempre, l’absència de firma ha sigut al moment del trasllat de poder entre dos presidents.
Però per raons de fons?
Nooo! Sempre, per la nostra part, nosaltres sempre, quan hem tingut un dubte, hem anat al dictamen previ. És el que preveu la Constitució. Si ens fixemen l’històric, hi ha un paquet de set lleis… és el moment del canvi de poder entre Chirac i Sarkozy, hi ha un buit jurídic i no hi ha temps per fer firmar. És això. Sempre ha sigut així. Però si hi ha un dubte per la nostra part, anem al Tribunal Constitucional. És una impossibilitat per temps, per transmissió tardana, però no signar perquè no s’està d’acord amb una resolució mai de la vida. Al contrari del que passa a l’altre costat.
En temes com el matrimoni, per exemple, el bisbat hi ha posat més problemes. I no ha firmat.
Sí, però és una… perdoni, però és una hipocresia. Si no estàs d’acord, si hi ha dubte, vas al Tribunal Constitucional. És un moment de control d’oportunitat del contingut del text. És una mica fort fer una altra cosa. És una distorsió d’aquesta possibilitat que dona la Constitució, que la llei entri en vigor amb la firma d’un, només d’un Copríncep.
Més enllà que no els tocava cap altre remei que acatar les decisions del Tribunal Constitucional, quan han rebut la resolució la resposta que ha donat el tribunal els ha deixat dubtes, és de dir que ‘ho acato perquè no queda altra, però jo no ho faria així. O si fos a casa meva, no hauria estat així’?
Potser sí. Però a partir del moment que te’n vas al tribunal, has de respectar la seva decisió. Alguns cops s’ha seguit el nostre raonament i alguna vegada la llei no ha estat conforme a la Constitució. O sí que ho ha estat. I la firma va arribar just després. És una qüestió de respecte de la funció del Tribunal. Després pensa el que vulguis. Sempre pots pensar el contrari. Però el respecte és total i al peu de la lletra de la Constitució.
I al Tribunal Constitucional avui hi ha el senyor Caullet. S’ha tancat el cercle.
És un cercle fantàstic, sí.
El veig al Tribunal Constitucional d’aquí un temps.
No.
No li motivaria?
Potser és interessant, però penso que no soc competent per això.
M'ho deia fa poca estona. L’únic element realment de desencontre entre les dues potes del Coprincipat és el tema de l’avortament. No hi ha solució plausible amb això?
De desencontre, no. De visió diferent. No hi ha conflicte. El senyor Macron ha sigut clar i claríssim. La responsabilitat la té el Consell i el Govern. Si hi ha una llei, votada per la majoria, la firmarem. L’altre costat té la posició de dir: ‘Si es fa això, marxarem.’ Sense anar al Tribunal Constitucional. És una visió… És respectable, perquè el bisbe té la seva convicció.
“S’intenta trobar una solució per a la qüestió de l’avortament. Penso que és possible. Hi ha bisbes a tot arreu. Val, no són cap d’Estat. Però a Espanya es pot avortar, no? I hi ha bisbes a Espanya. A França es pot avortar. Hi ha bisbes a França. L’avortament pot entrar en vigor amb la firma d’un sol Copríncep. I Andorra no es convertirà l’endempa en la clínica dels avortaments de tot Europa”
El bisbe té darrere una institució molt potent, que és l'Església. Però el Copríncep francès té una institució tant o més potent que és França.
Ell no pot tenir un discurs diferent.
D’acord, però les dues institucions han arribat mai a parlar d'aquest tema per mirar de poder trobar una solució?
S’intenta de trobar una solució. S’intenta de trobar una solució.
I és possible sense que s'hagi de desfer la figura del Coprincipat?
Jo penso que és possible.
I creu que el Vaticà pensa igual que vostè?
Això no ho sé. Ves a saber. És a dir, hi ha bisbe a tot arreu. Val, no són cap d’Estat. Però a Espanya es pot avortar, no? Hi ha bisbes a Espanya. A França es pot avortar. Hi ha bisbes a França. L’avortament pot entrar en vigor amb la firma d’un sol Copríncep. Aquesta por és estranya. És com si el fet d’autoritzar la interrupció de l’embaràs fes que l’endemà hi hagués un ple d’avortaments. Escolti, que avortar no és una decisió fàcil.
La gent no avorta perquè sí.
No. I Andorra no es convertirà en la clínica dels avortaments de tot Europa.
Lligat en certa manera amb això, i també a partir del seu bagatge jurídic i del bagatge que li han donat aquests trenta anys, creu que seria possible una Andorra amb un altre sistema de funcionament polític que no fos el Coprincipat?
Sí. Sí, sí.
S’aguantaria Andorra? Vostè creu que Andorra és prou madura com perquè hi hagi una república, un sistema que depengui només del propi Estat?
Si partim d’aquesta visió, hem de tenir en compte que Andorra és petita, Andorra és fràgil. Andorra pot ser una república, per mi sense cap dubte, però serà una república molt fràgil. És a dir, la gent no se n’adona, per exemple, si ens posem en el període de la Covid, que es va donar una autorització excepcional que dins d’un radi de cent quilòmetres la gent del costat francès podia desplaçar-se. Això va salvar l’economia del Pas de la Casa. Però aquesta decisió, tu pots imaginar si la relació hagués estat normal, sense...
Sense Coprínceps, això no hauria passat.
No. És a dir, si estem al 2023, si al 2024 Andorra es converteix en una república, les relacions particulars, l’amistat, tot això continuarà sent-hi, però després hi haurà un debilitament. El que costa, a vegades fer entendre la posició andorrana a l’administració francesa i fins i tot de vegades al Copríncep, imagini si desapareix aquesta figura tan potent que és el president de la República com a Copríncep d’Andorra, per al futur d’Andorra. Però Andorra subsistiria. D’això no tinc cap dubte. Amb un règim que ha de ser una república, amb una democràcia parlamentària, amb un… s’hauria de trobar un cap d’Estat. El cap de Govern podria ser també el cap de l’Estat. Però Andorra subsistiria. Tot és possible. Ara bé, penso que Andorra té més a perdre que a guanyar amb un canvi institucional. Però que el canvi sigui possible, n'estic convençut, i això és una afirmació meva totalment personal, però que la presidència de la República no posaria cap obstacle a aquest canvi. Aquesta presidència o una altra, una de futura.
“Andorra pot ser una república, per mi sense cap dubte, però serà una república molt fràgil. Andorra subsistiria. Ara bé, penso que Andorra té més a perdre que a guanyar amb un canvi institucional. Però que el canvi sigui possible, n’estic convençut”
El manteniment del sistema institucional actual és més important per Andorra que una entrada, un acord d’associació, vaja, amb la Unió Europea?
Són dues coses diferents.
Sí.
Si s’arriba a l’acord d’associació, el trasllat de poder, o d’influència, passarà a Brussel·les. Això pot provocar o facilitar un canvi d’estructura institucional. Són dues coses diferents. Però la història d’Andorra és el Coprincipat.
Igual com vostè diu que si es perdés el sistema institucional actual, Andorra es debilitaria, davant un eventual ‘no’ en un possible referèndum sobre Europa, Andorra també pot ser que es debiliti per què Europa posi algun tipus de pressió en les relacions bilaterals que té, amb els acords bilaterals.
Les coses no van així.
És més complicat que això.
És evident. No és una relació personal. La institució funciona al seu ritme. Andorra té tota la llibertat de dir, si hi ha un referèndum, de dir que no. S’hauran treballat molts anys però quan arribi el referèndum, que no sé quan arribarà, el poble pot dir que no.
Per França suposo que no hi ha dubte que…
El camí és aquest.
Que hi hagi un acord d’associació.
Andorra es pot quedar tal com està, però l’evolució serà molt més difícil. I l’accés a mercat únic pot donar possibilitats de competir amb tot el món que hi ha a l’entorn. No sé si la figura actual del comerç tradicional té futur. Sí que té futur ara, en el moment, que fa guanyar diners a molta gent, i tot això. Però Andorra ha canviar el seu sistema econòmic. Això és una cosa que sempre dic. Si es fixa Andorra té, vuit segles d’existència. I té 60 anys de riquesa. Sempre ha sigut un país… Si es mira amb perspectiva històrica, sempre ha sigut un país molt pobre. La norma és la pobresa.
Ara és un país pobre en el qual hi viuen uns pocs molt ric.
Ara és un país molt ric. Però, ¿aquest sistema perdurarà? No ho sé. Però del que estic convençut és que l’acord d’associació és una manera de fomentar l’identitat andorrana, que és una cosa molt difícil a definir. Però com a mínim permetrà als joves andorrans d’anar a estudiar amb el passaport andorrà. Jo això trobo que és molt important. A nivell de mercat únic, el desenvolupament d’una altra economia. La cosa és que Andorra haurà de competir amb altres llocs.
Hi ha dos o tres apunts de la relació bilateral pels quals li volia demanar per acabar. Educació.
Tornem al Coprincipat. Vostè pot imaginar si se’n va el Coprincipat, al cap d’un moment hi haurà una reflexió: ‘això ens costa més de 30 milions cada any. Potser canviem el sistema i passem al sistema per estudiar a l’estranger. És a dir de pagament…’
“Andorra es pot quedar tal com està, però l’evolució serà molt més difícil. I l’accés a mercat únic pot donar possibilitats de competir amb tot el món. Andorra ha de canviar el seu sistema econòmic. Si es fixa Andorra té, vuit segles d’existència. I té 60 anys de riquesa. Sempre ha sigut un país… Si es mira amb perspectiva històrica, sempre ha sigut un país molt pobre. La norma és la pobresa”
I això és plausible que passi tot i que es mantingui el Coprincipat?
No. Segur que no. Mentre hi hagi el Coprincipat, no hi haurà canvi sobre aquest tema. Penso, vaja.
És un dubte, de tant en tant sona.
Sona de tant en tant, sí. També hi ha demandes de gent que diuen que si fos igual que a Barcelona. Però a Barcelona el Lycée francès val molts diners. I el resultat de sistema educatiu tal com és, és fantàstic. Els joves andorrans tenen una possibilitat de formació única. I amb bon resultat.
I temes de comunicacions terrestres, ferroviàries, de vegades sembla que l'Arieja està excessivament abandonada, des de París no s'acaba de posar el que caldria.
Mireu, jo porto 29 anys i pot demanar a tota aquesta generació d'andorrans que han anat a estudiar a fora. La millora de la carretera és brutal. És a dir, la desviació d'Ax les Termes, l'autovia de doble via de Tarascó, el túnel de Foix,. Tot això, al principi, quan vaig venir al 94, no hi era. Ara, una vegada que estàs a Ax, és gairebé doble via fins a Tolosa. Això vol dir que les comunicacions son dolentes? Clar, la carretera que puja al Pas és en altitud, i això suposa mitjans per evitar els allaus i tot això. Si te'n vas als Alps, hi ha carreteres que són pitjors que aquesta. Ara, potser no està prevista per absorbir el nombre tan elevat de turistes que venen al Pas o a Andorra.
I algun altre tipus de comunicació que França pugui impulsar, sigui ferroviària, alguna línia d'avió o coses d'aquestes?
Una línia d’avió per anar a on? Si es pot fomentar una línia de París a la Seu, això és una cosa de l’empresa privada. Sembla que Air Nostrum ha dit que París és una possibilitat. Amb un ATR47 no sé si pot anar a París. Estaria bé, seria fantàstic. Però depèn de la rendibilitat econòmica de la línia.
I el tren també és complex.
El tren és complex. Complexe, complexe. Has de fer obres i no es pot anar a rectes així com així. Jo no ho crec. Pascal Escande no ho creu, no França. I els estudis que es van fer són terribles. El cost és fenomenal. I per quina rendibilitat? No ho sé. La carretera no és tan dolenta. Es critica molt però són les zones de muntanya, són difícils. í que les carreteres sud són més bones que les carreteres nord, però són de baixada.
I l’última: quin balanç personal fa Pascal Escande d’aquests 29 anys? I on el veurem o què farà a partir d’ara?
El balanç és que el temps passa ràpid. Balanç personal? Jo he conegut molta gent. A Andorra hi he fet amistats. Un balanç personal és difícil. No tinc suficient perspectiva per fer un balanç. La meva decisió de prendre la jubilació és totalment personal degut circumstàncies familiars.
Vaja, que vostè hagués pogut continuar?
Sí. Fins al 65. Dos anys més o una cosa així. Però arriba un moment que penses que has d’aprofitar. Va ser una decisió difícil. Però una vegada que has pitjat el botó és tot electrònic. És massa tard. Però penso que he pres la bona decisió. Que el senyor Robert Mauri aportarà la seva pròpia visió, la seva manera de fer i que Andorra continuarà. Que ningú és imprescindible. D’això no en tinc cap dubte.
“Mentre hi hagi el Coprincipat, no hi haurà canvi sobre el sistema educatiu. Ara bé, tornem al Coprincipat. Vostè pot imaginar, si se’n va el Coprincipat, que al cap d’un moment hi haurà una reflexió: ‘això ens costa més de 30 milions cada any. Potser canviem el sistema i passem al sistema per estudiar a l’estranger. És a dir de pagament…’”
I què farà a partir d’ara?
Aprofitaré d’estar amb la meva família i viatjar i fer coses que m’agraden. Aprofitar el temps que em queda estar en bona salut.
Es pot presumir que algun dia vostè es posarà a escriure aquells apunts que segur que té en alguna llibreta d’aquests trenta anys i convertir-lo en ’Trenta anys d’Andorra segons Pascal Escande’ que segurament seria molt interessant?
No ho sé.
Alguna bomba deu guardar vostè al calaix.
Alguna petició estranya que m’hagin fet?
No ho sé. Pot ser alguna petició estranya o si ha hagut de fer de bomber algun cop per tal d’apagar algun foc, petit o gran.
D’apagar focs segur que n’he hagut d’apagar més d'una vegada. Sí, sí, sí. El problema és que no tinc memòria.
Però ho té apuntat.
No ho sé. Però hi ha una cosa que també volia dir. Andorra la vaig entendre també a través d’en Joan Massa (l’exsecretari personal del Copríncep mitrat, especialment de Joan Martí, durant molts anys), que trobo que és un home excepcional i em va ajudar a entendre una altra part d’Andorra i la manera de pensar.
Però no el va convèncer perquè anés a missa cada dia vostè.
No sé si ell hi va, però...
Segurament que és més fàcil que hi vagi ell que vostè.
Jo no sóc creient. Però no havia anat tant a missa com els anys que he estat aquí. Què faré? Doncs no ho sé. Marxaré un temps amb la meva família i després tornaré aquí. I ja veure què passarà.
Comentaris (18)