Història

"Entre cafè i cafè una cambrera em va explicar com pastors que feien de passadors de jueus van fer grans fortunes"

Joaquín Abad Periodista, autor d''El Andorrano'

Joaquín Abad, exdirector del setmanari 'El Caso', durant una entrevista.. AEEPP
Nascut el 1951 a Almeria, d’arrels maternes gironines (l’Estartit, concretament) i resident a Madrid bona part de la seva vida, Joaquín Abad és un peculiar periodista reubicat com a editor i escriptor que ara ha tret la pols a un seguit de notes preses als anys de la dècada del 1980 sobre els passadors que pretenien ajudar aquelles persones que volent fugir d’Espanya, primer, o, després, de països centre-europeus van tenir com a comú denominador el seu pas per Andorra. No sempre afortunat. ‘El Andorrano’ o ‘De cómo un pastor almeriense se convierte en el hombre más rico de Andorra, guiando por la frontera a judíos que huían de los nazis, los abandonaba en el Pirineo atados con alambres’ intenta explicar com uns quants pastors van aconseguir esdevenir, en certa manera, amos del Principat. Com uns pastors es van fer rics de cop abandonant jueus adinerats a qui teòricament havien d’ajudar en la fugida del conflicte armat, de la Segona Guerra Mundial. Abad deixa clar que allò que ha escrit és una novel·la “i punt”. I que ni tan sols ha sumit el seu text a la garbera de la documentació rigorosa. 

T. S.

Durant la seva trajectòria, Joaquín Abad ha participat en múltiples capçaleres, com 'Diario de Avisos', per al qual va presenciar i viure en primera persona l'accident de Los Rodeos a Tenerife, on van morir 583 persones i essent l’autor de les primeres imatges que van circular; el madrileny ‘El Alcázar’, per al qual va ser testimoni directe d'un fet històric a Espanya com va el 23-F. En una època va tornar a la seva terra per liderar el rotatiu 'La Crónica de Almería', on el fet de voler desafiar les màfies locals va comportar a Abad haver de viure, de patir, diversos atemptats -de fet, explica, durant un estiu i mentre les forces de seguretat no acabaven de trobar aquells que li volien mal, li van recomanar que desaparegués, i se’n va venir a Andorra. També va dirigir en una fase ja molt avançada (entre 1987 i 1997 aproximadament) l'icònic setmanari de successos 'El Caso', que segueix editant en l'actualitat en la seva versió digital i molt encarat per al públic de l’Amèrica del Sud. Joaquín Abad va ser pioner en el periodisme digital, creant l'any 2000 una de les empreses deganes d'Internet a Espanya, Cibeles Group, com a aliada tecnològica de grups editorials, als quals brinda sistemes de gestió de continguts, amb seus a Espanya, Argentina i Estats Units. Actualment és director de Mil21.es i membre de la junta directiva de l’Associació Espanyola d’Editorials de Publicacions Periòdiques (AEEPP).

L’any 1985 va descobrir el Pas de la Casa. Allí s’hi amagava un suposat ultradretà d’Almeria anomenat Paco Iribarne. La policia andorrana l’acabaria detenint per tràfic de cocaïna. Abans de la detenció, Abad va saber que aquell home que es refugiava al Principat hauria subministrat droga a un comissari de policia detingut amb més d’un quilogram d’estupefaent a la ciutat andalusa. Burxant en la relació entre narcotraficant i comissari -les suposicions era que grupuscles d’extrema dreta es finançaven a través del tràfic de droga i que alguns integrants de la policia espanyola també hi participaven-, el periodista ara resident a Madrid va iniciar la seva relació amb Andorra. L’ha mantingut sempre més. Hi ve un parell de cops l’any. La propera cita es diu ‘Diva’. L’any passat ja va gaudir de l’actuació del Cirque du Soleil i enguany no se’l vol perdre.

Com va descobrir la història que explica al llibre?

Durant uns quants anys, just després d’haver vingut a parlar amb el narcotràfic i de seguir, després, el judici que li van fer, vaig començar a venir a Andorra en plan lúdic. Primer a esquiar. Després també a l’estiu. I sempre, llavors, m’allotjava en un mateix hotel d’Ordino. Vaig fer confiança amb una cambrera portuguesa que després es faria andorrana i ella va ser qui entre cafè i cafè em va començar a explicar coses que he novel·lat. Allò que algunes de les grans fortunes del país havien estat pastors que feien de passadors de jueus durant la Segona Guerra Mundial i se’ls quedaven les pertinences. Ja ho havien fet durant la Guerra Civil espanyola amb aquells que fugien cap a França.

Era un tema sabut, almenys al Principat. Per què ara el llibre?

Em van encarregar una trilogia de novel·les que tinguessin a veure amb la investigació periodística. Com que el tema dels jueus ara torna a estar de moda i coneixia aquesta història, vaig anar tibant del fil fins que n’ha sortit aquest llibret.

Es deu haver documentat, suposo.

Quan vaig començar a escriure vaig llegir algunes històries sobre el tema. Vaig recuperar els reportatges que havien aparegut a la revista ‘Reporter’, una publicació que a la seva època, tal com va arribar a Andorra, es va comissar. I tenia les anotacions de les explicacions d’aquella dona amb qui vaig fer confiança a l’hotel.

Encara hi va, a l’hotel?

No no, la cambrera fa molts anys que va canviar d’empresa i, li seré franc, ara trio hotel en funció del preu. Demano a la central de reserves i allí on em fan més bona oferta, allí que vaig.

O sia, unes quantes anotacions i un parell de lectures sobre la qüestió com a base del llibre.

Quan he intentat furgar més sobre la qüestió, ja fos jo o algun col·laborador meu, quan hem volgut fer alguna gestió, ens hem quedat sense resposta. Però si vostè comença a preguntar a la gent gran del país, segur que encara recordaran històries d’aquestes, alguns encara les recorden. Jo he novel·lat unes situacions. Si mai va passar alguna cosa absolutament igual, és simple casualitat. He canviat les situacions, he canviat els llocs…

Però una bona colla dels noms, o els cognoms, dels protagonistes que apareixen a la novel·la són reals. Potser simple coincidència, també.

Potser sí que alguns cognoms són reals. Potser sí que algunes d’aquelles persones que es van quedar amb les fortunes de jueus que intentaven escapar de la guerra es diuen com apareix a la novel·la…

I no tem algun tipus de represàlia? Encara no l’ha contactat ningú?

Per ara, no. Pot ser que algú es molesti, però tampoc no ho crec.

És una novel·la i punt. No et poden interposar una querella per una novel·la. ¿Que algú es molesta i es posa molt pesat? Doncs sempre t’has de guardar algun as a la màniga, alguna informació més, per poder continuar explicant i molestar tu més encara

El que pot ser és que algú interposi alguna acció judicial.

És una novel·la i punt. No et poden interposar una querella per una novel·la. ¿Que algú es molesta i es posa molt pesat? Doncs sempre t’has de guardar algun as a la màniga, alguna informació més, per poder continuar explicant i molestar tu més encara. No hi ha intenció de fer una segona part. Ara, si causa molta molèstia potser m’ho repenso. 

De fet, no se n’ha fet gaire difusió.

Tot just em vaig posar a escriure a principi de maig. Ha sortit tot d’una tirada. I fa ben poques setmanes que està disponible per Amazon. Encara no n’hem fet cap difusió oficial. Farem una presentació oficial a Almeria. Allí sempre tinc facilitats per fer aquest tipus d’actes. A més, ja m’ho he fet venir bé i la història està lligada a un periodista d’Almeria que representa que investiga la qüestió. De fet, durant la Guerra Civil espanyola tinc entès que hi va haver diversos ciutadans d’Almeria que van venir a parar a Andorra, i que hi van fer més o menys fortuna. Alguns d’ells han acabat regentant empreses al país.

N’ha conegut algun, d’aquests empresaris?

Jo no. A mi tot això m’ho han explicat.

Expliqui’m, doncs. Hi haurà presentació a Andorra?

No ho tenia gens clar, presentar la novel·la a Andorra. És una qüestió de la qual costa parlar-ne. Com molt sovint dic, la realitat supera la ficció. I Andorra és un país molt opac. Quan vaig venir per fer-hi els reportatges (sobre el narcotraficant, als anys de la dècada de 1980), jo mai abans no m’havia trobat una barrera tan ferma com aquella.

Eren altres temps… o potser no. Alguna llibreria, potser?

 

En aquest punt, Joaquín Abad explica que en algunes llibreries de confiança hi te ‘llibres físics’, en paper. Però que igual com la feina de periodista, la d’escriptor també s’ha de reinventar i que ara és a través de portals especialitzats d’Internet (Amazon, Kindle) que es poden adquirir habitualment els seus treballs literaris. I que si es vol, s’envien llibres enquadernats. Al cap d’unes hores de la comunicació amb el periodista-escriptor, Abad es posa en contacte per informar que des de la llibreria ‘La Puça’ han contactat indirectament amb ell per avaluar la possibilitat de poder disposar d’exemplars de la novel·la sense haver de passar per Amazon…

 

Què n’espera, del seu treball?

Simplement, haver novel·lat el testimoni d’un moment i unes situacions concretes. Amb aquestes coses no t’hi pots pas fer ric. Però sí que tinc clar que entre els col·lectius jueus ha generat cert interès. Hem de treballar en una traducció a l’anglès i també hi ha una colònia de jueus a l’Argentina que hi estan interessats…

A veure si li posaran pegues a la frontera, quan vulgui tornar aquest estiu.

Espero que no. Dit sia amb el degut respecte, però quan passes ni tan sols et solen mirar. Potser si alguna vegada m’han demanat que m’identifiqui ha estat la policia espanyola. O la francesa alguns cops que he passat per dalt.