Els fets es remunten a l’estiu del 2019. El 31 de juliol, l’home va ser operat del tumor. Per anestesiar-lo, es va fer amb una punció raquídia. Tot va sortir, a priori, bé. La recuperació semblava bona i, fins i tot, el 3 d’agost va poder passejar i baixar a la cafeteria. A partir del dia 8, però, tot es va complicar. El pacient va començar a patir “un deteriorament de la seva capacitat funcional” i somnolència.
El principal argument que esgrimeixen els magistrats és que cal donar més valor al perit demanat des de la Batllia que no pas als dos proposats per la família del pacient, a qui considera poc adients per valorar un cas on una punció per posar anestèsia va acabar provocant una greu lesió medul·lar
Els metges la van atribuir a una disminució de la concentració del sodi en plasma. Ja el dia 12, veient que no millorava, se li va fer un TAC que no va detectar lesions clares i se’l va mirar de sotmetre a una ressonància, que no va ser possible pel seu estat d’agitació. L’endemà, dia 13, es va tornar a provar, llavors amb sedació. I aquí sí que es va comprovar que presentava una lesió greu: “un canal estret amb punts de sagnat intradural a nivell lumbar”. Va ser llavors quan se’l va tractar amb dexametrasona i se’l va traslladar a l’hospital de Sant Pau, a Barcelona, per una laminectomia descomprensiva.
Malgrat aquest tractament, l’home va acabar amb una lesió medul·lar irreversible. Pateix fins i tot incontinència d’esfínters i necessita permanentment la supervisió d’una tercera persona. Per als familiars, tot seria per culpa del retard en el diagnòstic per part dels metges de l’hospital de Meritxell. Per això, va iniciar un procés judicial amb el qual reclamaven una indemnització de 287.225 euros.
Davant la Batllia, el procés va comptar, per una banda, amb un peritatge encarregat pel mateix tribunal al cap de servei i director clínic d’anestesiologia, reanimació i tractament del dolor dels hospitals unificats de Lleida. Per l’altra, la família del pacient va encarregar un informe propi a dos metges. En la sentència, es va donar més valor al primer, que “no va trobar en la documentació aportada cap dada que fes sospitar que el problema va ser degut a un retard en el diagnòstic o tractament”. Encara més, afirmava que “l’assistència prestada durant tot el període perioperatori va ser correcta complint els criteris de bona praxi”. El que va passar, llavors, és que “els símptomes neurològics estaven clarament emmascarats per la hiponatrèmia i hipoosmolaritat”.
L’informe pericial de part, però, era ben diferent. I aquesta és una de les claus a què s’aferrava la família en el seu recurs al Superior. Demanaven que se li hauria de donar més força, petició que el tribunal de segona instància denega. Ho fa carregant contra els pèrits que va contractar la part demandant, tot assegurant que el màster cursat per un d’ells és només “una formació d’uns estudis propis -no oficials- de 60 crèdits impartits on line” per l’Institut de Formació Contínua de la Universitat de Barcelona”. Sobre aquest facultatiu, també s’apunta que és especialista en cirurgia ortopèdica i traumatologia, però no en anestesiologia, que seria “la més adient per resoldre aquest cas”. Sobre l’altra doctora, es limita a indicar que “es desconeix quin títol ostenta, més enllà del de llicenciada en medicina i cirurgia”.
En canvi, remarca el Superior en la seva sentència, el perit proposat per la Batllia és més adequat. “Un metge amb un màster en valoració del dany corporal resultat determinant per informar si s’ha produït o no mala praxi en el cas que ens ocupa”, assegura la resolució. Així doncs, es comparteix la valoració de la prova feta a la Batllia i es valida la primera decisió, tot desestimant la pretensió dels familiars del pacient.
Comentaris