Rosa MARTÍN
M’agradaria escriure moltíssimes coses que tinc al cap des del 10 de març del 2015,un dia fatídic per a la Banca Privada d’Andorra. Recordo com si fos avui que va rebre la trucada d’una persona desesperada, nerviosa, que plorant es deia: “Què està passant? Això és una bogeria. Com pot ser que ens tanquin el banc. Què passar?”
Aquestes dues paraules -què passarà?- semblen insignificants a primera vista. Però són les més amargues. Sí, les més AMARGUES. Cinc-cents dies després podem continuar dient que són amargues. L’ingrés a la Comella de Joan Pau Miquel tots aquests mesos en presó preventiva, per exemple. La situació de tots els empleats, clients, inversors…
Els empleats que estaven de cara al públic. Amb un comportament exemplar. Un digne comportament, mai amb mala cara, més aviat el contrari. I ells no només eren empleats. També eren clients. Però la seva professionalitat passava per davant de tot.
Tots aquests mesos han estat desesperants per al col·lectiu de BPA. I, com a mare que sé el que és patir la pèrdua d’una filla i lluitar pel que et queda, el més important però alhora també el més penós.
Aquestes paraules són per a la mare de Joan Pau Miquel. Sense oblidar ni per un sol moment els seus fills -ell, el Joan Pau, s’està perdent els moments més bonics de la seva infantesa-, la seva muller i la resta de la família.
Marian: em puc posar a la teva pell i comprendre el que estàs patint. Sentir-te impotent per no poder treure el teu fill de la presó. I aquí també les dues paraules maleïdes: ¿què passarà? Quan s’acabarà aquest malson? Quan podré, quan podràs, veure el fill a casa.
Tot va ser un gran ‘paquet’: el destinatari Banca Privada d’Andorra i el remitent el Govern d’Andorra.
Comentaris