Quinze anys després, i amb desenes de persones que van perdre molts diners, fins i tot en algun cas, diversos centenars de milers d’euros que es van cobrar fins i tot un suïcidi, la via penal de l’afer, la investigació per intentar determinar què va passar, es manté en via morta. Sí, al seu dia, i amb relativa celeritat, es van repartir els diners que hi havia en el compte Òmnibus objecte d’un forat immens. Però mai hi ha hagut la voluntat d’aclarir què va fer que una tercera part dels dipositats, uns 22 milions (!) d’euros de poc més d’una seixantena s’esfumessin.
Tant els liquidadors judicials -qui després seria ministre Jordi Alcobé i l’actual president de l’AFA Raül González- com pèrits independents contractats en el marc del cas van alertar des del primer moment i van mantenir durant tot el procés que si s’havien perdut diners era per un cúmul d’irregularitats de naturalesa delictiva. Des d’estafa a falsificació documental i administració deslleial. Un reguitzell de delictes que al final es va concentrar tots, únicament, en qui era el director de la gestora i que va ser qui pels vols de Nadal del 2006 va alertar les autoritats financeres del país que Valora se li havia escapat de les mans.
Valora era una mena de corretja de transmissió de diner en efectiu entre Barcelona i Andorra. Entre Fibanc i Andbank. Sempre presumptament. I presumptament també, una eina usada fins i tot per la família Pujol
El cas va ser un escàndol només limitat per les dimensions de l’empresa. Valora era una mena de corretja de transmissió de diner en efectiu entre Barcelona i Andorra. Entre Fibanc i Andbank. Sempre presumptament. I presumptament també, una eina usada fins i tot per la família Pujol. Com que en el fons, els diners de la guardiola Valora eren en gran mesura producte de l’evasió fiscal, la majoria dels afectats van recollir el que els liquidadors judicials els van atorgar i van tocar el dos. Pocs, poquíssims dels implicats, han mantingut la pugna.
I amb això juguen els actors que dansen al tomb de la causa, des dels operadors jurídics -Batllia, fiscalia- a tots aquells que en podrien sortir esquitxats. Fins al punt que ni les condemnes del Tribunal Constitucional a l’Estat pel fet que la Batllia no faci la feina -fa anys que no dóna resposta a alguns dels afectats que tenen presentada una relació de diligències que interessen que es duguin a terme- no han fet reaccionar ningú. El jutjat d’instrucció es manté impassible, mirant que la pols del calaix enterri una causa que a Andorra, entre les altes instàncies i algunes de les grans famílies del país, a ningú no els interessa furgar.
Quinze anys després, Valora està on estava. L’escàndol persisteix. Com persisteix la voluntat de no aclarir res. Una part dels quatre cents afectats el 2007 ja ni tan sols estan en aquest món per poder explicar que una gestora andorrana els va fer desaparèixer els diners que al seu dia havien confiat en un paradís fiscal. De la mateixa manera que el ‘cas Valora’ cremava als dits d’aquells que l’havien de gestionar el 2007 -l’INAF se’l volia treure de sobre, la Batllia no el volia acollir…- ara ja està mort i enterrat. Excepte per a comptades i honroses excepcions.
Comentaris (6)