En tots els bancs del Principat, s’entén, que històricament tenien clients estrangers, especialment de Catalunya, que havien trobat en la banca andorrana la plaça financera que els guardava de forma diligent els seus estalvis o beneficis en B. “La crisi que hi va haver i manca de liquiditat era importantíssima”, ha recordat els darrers dies a la vista algun dels gestors processats, que hi va afegir que “l’únic que influïa era el client que tenia necessitat de diners”.
Per tant, una persona que generava diner en efectiu a Barcelona per la seva activitat empresarial que podia ser -i era de fet- totalment lícita i tenia intenció de ‘guardar’ una part d’aquells diners a Andorra i una altra persona de Barcelona que essent client d’un banc andorrà tenia necessitat de líquid i es volia estalviar el desplaçament al Principat entre altres coses perquè “no es veia en cor de fer un reintegre i passar per la frontera amb els diners” es posaven d’acord. Un cedia l’efectiu a l’altre i una vegada tots dos clients donaven el vistiplau als gestors el banc, el que fos, anotava comptablement una doble operació. Un reintegrament d’un, el que necessitava els diners. I un ingrés de l’altre, el que en disposava i els volia dipositar.
“Aquesta era la manera de fer-ho i més encara en aquell moment”, s’ha escoltat al judici, on ha quedat clar que aquella operativa la fan gairebé totes les places bancàries del món i, en tot cas, que era habitual al Principat. “El client ja ho demanava perquè també havia tingut tractes o en tenia encara en altres bancs del país i era exactament el mateix que li feien”. I que a partir de la crisi del 2008 i durant un temps es van fer aquestes operacions per evitar ensurts n’és una bona prova el fet que en aquells anys la guàrdia civil va informar com mai d’enganxades a la duana.
Clients, no pas de BPA o no pas tots ni molt menys -com a mínim llavors se’n van enganxar d’Andbank i de Crèdit Andorrà- que en lloc de recórrer a “un servei” que les entitats oferien sense cost per a cap dels intervinents preferien desplaçar-se fins al Principat i fer un reintegrament alguns cops superior al permès de traslladar físicament per la frontera. Si era ‘caçat’ pels guàrdies civils, multa al canto.
El que calia, han recordat aquests darrers dies davant el Tribunal de Corts els gestors que han anat prestant declaració, és que cada gestor tingués controlats els seus clients. Que tingués la certesa -i així era en la immensa majoria dels casos i si algun es va escapar hauria estat un fet “aïllat i en certa manera justificable o, en tot cas, que pot passar”- que l’activitat econòmica de la qual procedien els diners era lícita. Que fos defraudació fiscal, fins fa quatre dies, no era delicte a Andorra i, per tant, en cap moment es podria justificar una persecució penal.
Comentaris (2)