La demanda ja tramitada davant la jurisdicció civil de la Batllia és més àmplia. El mateix demandant, un ciutadà espanyol sense coneixements financers ni bancaris i que des de fa molts anys té una segona residència a Andorra on hi ha passat llargues temporades, inclou en la seva petició una reclamació perquè siguin anul·lats els contractes que assegura que mai no va autoritzar per adquirir accions preferents d’Angloirish, Lehman Brothers, LandsBanki o Furstenberg. L’home no disposa de cap document de compra venda d’aquells títols.
El demandant, que ha deixat clar que vista l’edat que té i com de llarg pot ser el plet ja ha previst un successor processal perquè si mai mor pugui tirar la petició judicial endavant, va iniciar la relació bancària via Caixabank la dècada de 1990, passant posteriorment a esdevenir Crèdit Andorrà. Fa uns mesos ja va fer una reclamació de diligència prèvia per intentar obtenir més documentació de la què disposa i poder fonamental millor la seva demanda. L’escrit ara entrat a la Batllia, de prop de setanta pàgines, esmenta que poques setmanes després d’aquella primera petició i conscient el banc que hi hauria una demanda, “per art de màgia es va fer desaparèixer de l’extracte d’inversió totes les obligacions preferents” a excepció de les de Furstenberg.
Les inversions en preferents s’haurien fet de forma esglaonada durant el temps i encara en l’època de Caixabank amb “abús de confiança” i “sense cap mena ni d’ordre ni de consentiment”. Tot plegat es va integrar a Crèdit Andorrà i posteriorment, mitjançant comunicacions escrites, el banc hauria intentat fer veure que l’home estava al corrent de tot, quan assegura que no és així, que té “un nul coneixement dels mercats”, que mai no va firmar res i que, a més, el banc hauria de protegir-lo i no causar-li un perjudici, tal i com la jurisprudència que en la demanda s’al·lega profusament ha anat reiterant.
Per les preferents, el demandant reclama 1.759.405,50 euros, que és la inversió total feta, més l’aplicació de la inflació monetària haguda, en alguns casos, durant més de dues dècades. Quant als fons Crediinvest (l’home va invertir en tres de diferents) es reclama la pèrdua soferta, que és d’una banda de 2.788.354,54 euros i de 707.167,13 dòlars. I això sempre amb l’actualització monetària del temps passat i els interessos legals que pertoqui. La quantitat total, doncs, s’hauria d’acabar d’establir durant el procés judicial.
GARCÍA PARAMÉS
Aquests fons han estat molt controvertits i han causat pèrdues a molts clients, encara que, que se sàpiga, aquesta és la primera demanda que es fa sobre la matèria. La gestió inicial avalada per la suposada credibilitat del ‘broker’ Francisco García Paramés va ser desastrosa. I vista la situació, Crèdit Andorrà va assumir en primera persona els fons, els va ‘tunejar’ una mica, i va continuar endavant. Però la situació va ser igual o pitjor. La descripció que es fa en la demanda de tot plegat és per llogar-hi cadires.
En aquest cas, sí que hi havia consentiment inicial per a la inversió. Però es denuncia una “gestió absolutament negligent” i l’incompliment dels propòsits que s’oferien als clients, com ara que hi hauria “uns rendiments consistents i sostinguts al llarg del temps”. A més, retreu el demandant al banc, el fons, ja bescanviats sense que se li donessin explicacions al client, es van liquidar i, per tant, es van realitzar les pèrdues, al 2020, quan l’home estava ingressat en un hospital de Barcelona afectat per diverses malalties de caràcter greu. De res no se’l va informar.
Segons l’escrit entrat ja fa algunes setmanes a la Batllia, “el banc no va complir amb els seues deures de lleialtat, informació i diligència. En tant que fiduciari, no realitza la preceptiva intervenció en la selecció i supervisió dels actius subjacents del fons, i en cap cas informa els clients de la pèrdua irrecuperable dels seus diners, decidint liquidar-lo de manera injustificable, abrupta i sense notificació al meu representat, tot i creant un nou fons propi i traspassant les seves accions en euros i en dòlars”.
COSTOS DE GESTIÓ
I si per alguna cosa més es posa les mans al cap el demandant és pels elevats costos de gestió que tenien els fons i que, en grandíssima part, van ser el causant de la depreciació de les inversions. L’acció judicial prèvia a la demanda i a partir de la poca documentació aportada pel banc hauria permès obtenir una informació sobre comissions i despeses de gestió que entén el demandant -i qualsevol informació narrada en aquest article sorgeix de la versió del client inclosa en la demanda- que és de totes totes desorbitada.
Pels mesos de gener a juny del 2018, les despeses de gestió del fons (‘management fees’) per sis mesos són de 7.315.013,71 euros, és a dir, que la gestora del fons cobrava més d’un milió d’euros mensuals, exactament 1.219.168,95 euros per la feina de gestió. Igualment, només les comissions cobrades pel banc de les pròpies compres i vendes realitzades (‘transactions fees’) en el mateix període de sis mesos analitzat en la demanda van ser d’un import de 3.188.524,67 euros. Més de mig milió d’euros al mes, exactament 531.420,77 euros.
Per tant, agafant les dades relatius a despeses i ingressos ha pogut establir que, tot i que el rendiment del fons era molt positiu, amb uns guanys de 7.499.632 euros, les pèrdues que van suportar els clients van ser de 6.233.328 euros, precisament per la gestió i les comissions de compra venda, per un import de 13.732.960 euros en un sol període de sis mesos. “Pèrdues que lògicament només suportaven els clients, però que al banc li reportaren molts beneficis”, sentencia la demanda. Hauran de ser els tribunals els qui dictaminin si això és lògic i normal o, com manté el demandant, abusiu i amb certa mala fe.
Comentaris (19)